“Quan aquells tres adolescents que l’any 1989 (i els anteriors i els posteriors) participen a la manifestació de l’11 de setembre es troben ara per sopar no poden evitar una certa sensació de triomf”

Fem un salt temporal i situem-nos l’11 de setembre de 1989. Just tres dècades enrere. Servidor de vostès, acompanyat d’un parell  de bons amics amb els quals encara hi mantinc el contacte, participem, com cada any, a la manifestació independentista de la tarda. Segons la Guàrdia Urbana, som uns 3.000 manifestants. Cal dir, però, que en aquesta època, la Guàrdia Urbana, en qüestió de xifres, és molt condescendent amb el moviment independentista, perquè amb prou feines arribem al miler de concentrats. Doncs bé, per a nosaltres tres participar en aquesta manifestació és com una tradició, un ritual, una rutina. Ni portem estelades, ni samarretes amb grans frases, ni pretenem canviar el món ni el destí del país. Som els que som, i en som tan conscients que participar a la mani de l’11 de setembre és més una tradició, com he escrit abans, que no pas un acte de reivindicació política. Qüestió d’assumir la realitat, i aquesta la tenim ben assumida.

Però els rituals són importants, i per això cada any fem el mateix: ens desplacem de Vilanova i la Geltrú a Barcelona en tren, dinem pel centre de la ciutat, donem un tomb i cap a les cinc de la tarda ens concentrem a la ronda de Sant Pere amb plaça Urquinaona. Busquem als companys i companyes de la Crida a la Solidaritat, ja que en som militants (una Crida llavors ja dirigida per Jordi Sànchez). Ens saludem efusivament els uns als altres perquè som tan pocs que tots ens coneixem. Cap a un quart de sis una comitiva fragmentada es manifesta lentament pels carrers del centre de Barcelona. L’espectacle és força deplorable. Els turistes ens miren com una cosa exòtica, i els autòctons es mostren totalment indiferents. Ocupem només la part central del carrer, mentre les voreres són per als vianants que ni ens miren. Les proclames foten pena: “visca, visca, visca! Visca Terra lliure!” (unes hores abans Terra Lliure ha fet esclatar una bomba ferint a dos guàrdies civils), “boti, boti, boti, espanyol qui no boti” i “volem, volem, voleeeem… volem independència!”. En fi, les consignes de sempre.

El més sorprenent de tot plegat és la divisió dels pocs independentistes que participem a les manifestacions de l’11 de setembre d’aquesta època. La Vanguardia, encara en blanc i negre, explica així la de 1989: “(…) Por la tarde, en la confluencia de la ronda de Sant Pere con la plaza Urquinaona, se iniciaron tres manifestaciones con una asistencia de unas tres mil personas. En la primera, participaron la Crida y el MDT*, a los que se unieron las Joventuts d’Esquerra Rspublicana. La Joventut Nacionalista de Catalunya -organización juvenil de CDC- se descolgó de esta marcha, convocada bajo el lema “avancem cap a la independéncia”. Tanto ésta como las otras dos manifestaciones -protagonizadas por Catalunya Lliure y el Moviment Comunista de Catalunya y la Lliga Comunista Revolucionaria- discurrieron con normalidad hasta su dividisión ante la estatua de Casanova”.

(*Per a qui no ho sàpiga, les inicials MDT volen dir Moviment de Defensa de la Terra, un nom que sempre m’ha agradat molt. La història del MDT la trobareu a google sense cap mena de problema).

Continuo. Un cop acabada la manifestació, amb més pena que glòria, els tres amics fem un volt pel centre mentre observem encuriosits les corredisses al capdamunt de la Rambla i plaça de Catalunya: “Los enfrentamientos entre la policía y los independentistas -entre los cuales se infiltraron algunos alborotadores habituales que poco o nada tenían que ver con la jornada reivindicativa- se prolongaron por espacio de dos horas, en las que la plaza Cataluña y sus inmediaciones quedaron cerradas a la circulación, mientras que una importante cantidad de gente asistía a los hechos como si de un espectáculo se tratara”. Efectivament, un espectacle en directe que contemplem des de la distància envoltats d’uns quants turistes que fan fotos en una època en què no existeixen ni els mòbils, ni les tauletes ni Internet. Una altra època, gairebé una altra civilització.

Cap a les nou del vespre, tornada cap a Vilanova en tren. Arribats a casa, sempre la mateixa pregunta: “què, éreu molts?” “No, cada any som uns quants menys”. Sí, perquè això no ho he dit abans, la majoria de manifestats de l’11 de setembre dels anys 80 i 90 és gent gran (normalment nostàlgics de la República) i alguns joves. Dels que ara en diríem els joves adults i els adults no n’hi ha ni un. Bé, sí, en Jordi Sànchez, Àngel Colom, Josep Guia i tota una petita colla que durant anys pica pedra, molta pedra…

Aquest és el panorama l’any 1989.

Què ha passat 29 anys després?

-mobilitzacions massives de centenars de milers de persones

-Catalunya a l’agenda internacional. Qualsevol que hagi tingut l’oportunitat de viatjar els darrers 30 anys sap de què parlo. Fins l’any 92 som invisibles al món. A partir del 92 ja pots dir que ets de Barcelona (gràcies als Jocs Olímpics) i des de fa uns anys pots dir també que, a part de Barcelona, ets català

-govern independentista per primera vegada a la història de la Generalitat, per tant, d’aquest país

-dos referèndums guanyats deixant en ridícul l’Estat Espanyol

-unes eleccions guanyades pels partits independentistes amb una participació de gairebé el 80% (la majoria silenciosa ja ha votat, i hem guanyat!)

-transversalitat del moviment i sortida del gueto en el qual estava instal·lat l’independentisme durant les dècades dels 80 i 90

-moviment republicà que pren força

-propostes de mediació internacional per resoldre el conflicte

Etc.

I sí, tenim presos polítics, i exiliats, i aquest 2019 rebrem, i rebrem fort!

Però quan algú amb americana fent veure que consulta mòbils i rellotges i amb una llarga llista de títols universitaris m’explica els problemes estructurals de l’independentisme no puc evitar un somriure maliciós. Entre d’altres coses perquè, per qüestions d’edat, alguns tenim molt clar d’on venim. Quan aquells tres adolescents que l’any 1989 (i els anteriors i els posteriors) participen a la manifestació de l’11 de setembre es troben ara per sopar no poden evitar una certa sensació de triomf. Falta rematar-ho, cert, i per això caldrà molta paciència; segons la Guàrdia urbana, l’any 1989 només érem tres mil…

Serà un any difícil, molt difícil, però us asseguro que abans no era gaire millor…

Bona entrada d’any 2019!

Bernat Deltell. Publicat el divendres 28 de desembre de 2018

11173visites totals,1visites avui

El teu compromís econòmic com a lector em pot ajudar encara més a fer recerca periodística. Moltes gràcies!
Vull col·laborar
6 respostes
  1. Mercè LLorens
    Mercè LLorens says:

    Malauradament jo em vaig perdre aquesta etapa i moltes altres, del 78 al 1995 vaig viure a l’estranger i quan vaig tornar a residir a Catalunya el país havia canviat tan q no semblava pas el mateix. La parafernalia al Teatre del Liceu ja no era la mateixa, els cotxes eren molt nous, Barcelona havia florit amb noves flors, la virolla corria i la gent també. Però no m’he perdut l’increment de l’independentisme ni l’oportunitat de fer-ne Eco a tothom q conec. Gràcies Bernat.

    Respon
  2. A.
    A. says:

    Ostres, m’has fet tornar ben enrere. Jo hi anava des de Sitges, teniem més o menys la mateixa edat i ho observava des del cantó de l’MDT. Recordo els discursos del Jordi Sànchez al Fossar, al matí, i la mani de la tarda. Les corredisses per Plaça Catalunya que jo em mirava des de la cantonada de Pelai a punt de pujar cap a la RENFE, sempre mirant el rellotge perquè els pares no sabien ni on era… i el xicot enganxat de la mà. Això no podia faltar mai. Podíem perdre part de la colla,ens tornàvem a trobar al tren comentant la jugada i comptant que érem més del compte. Perquè sobretot, érem joves i optimistes.

    Respon
  3. David
    David says:

    El principal problema que tenim és que, com el 1989 (jo també hi era aquells anys), els independentistes eren a tres manifestacions diferents. Continuem encara amb un grup important de puristes que “amb aquells jo no m’hi ajunto”.

    Recordaràs tan bé com jo que aquells anys molts et deien amb tota tranquil·litat d’esperit “la Catalunya independent ha de ser una república marxista, feminista, ecologista i vegetariana”. Afirmació que, per passiva, volia dir que “si no, prefereixo continuar en una monarquia espanyola capitalista, masclista, contaminant i carnívora”.

    I així continuen alguns. No cal posar-hi noms, oi?

    Respon
  4. Antoni Pujol
    Antoni Pujol says:

    Ben resumit, concis i entenidor.
    Per a alguns, bonics records, per a altres, recordatori d’on venen les arrels i qui les cuidava.
    Gracies Bernat

    Respon

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada