Dimecres 25 d’octubre. A mitja tarda el lehendakari Urkullu es tanca al seu despatx i demana que no li passin cap trucada. Està acompanyat d’algunes de les persones de la seva màxima confiança. Té una missió: fer de mediador entre Rajoy i Puigdemont i desencallar la situació.

Llegir més

El món sobiranista té assumit -i és una bona notícia- que ha de participar a les eleccions del 21-12. És, repeteixo, una bona notícia. En cas contrari, els sobiranistes s’haurien disparat un tret al peu regalant les institucions catalanes a l’adversari a canvi de res. A sobre, els partits constitucionalistes haurien

Llegir més

A veure, pensem-hi una mica, en això de les eleccions. Tenim tres escenaris de cara al 21 de desembre, i són aquests:

Llegir més

Recapitulem: què ha passat avui? Doncs que políticament estem exactament igual que a les 8 del matí. A les 11 s’ha filtrat interessadament que Puigdemont convocaria unes eleccions autonòmiques a canvi que el govern del PP retirés el 155.

Aquest pacte, que inclou algunes clàusules que no es poden fer públiques, és producte de les negociacions que porten dies produint-se però que agafen una especial embranzida aquesta darrera nit. Qui manté una mediació a dues bandes és el lehendakari Urkullu. El seu paper, i el del PNB (que no és ben bé el mateix) és fonamental per a l’estabilitat espanyola i en part europea. D’aquest partit en depenen els pressupostos del govern, i de moment estan prorrogats perquè el nacionalistes bascos es neguen a donar suport a Rajoy si continua el bloqueig. Sense pressupostos hi ha nervis a Brussel·les (recordem que els comptes espanyols estan intervinguts per Europa i són escrutats amb lupa). Per això, Urkullu, el 4 d’octubre, s’ofereix de mediador -entre d’altres- a Juncker, i aquest li diu que endavant. I mentre públicament es tiren els plats pel cap, el diputat penebista Aitor Esteban (per cert, professor a la Universitat de Deusto, on imparteix classes de Dret Constitucional!!!) va marcant el full de ruta invisible. Us he de dir que he seguit de prop aquests intercanvis (no directament, evidentment) perquè conec algunes persones que manen des de fa anys al PNB i sóc coneixedor de la singular idiosincràcia del partit. En fi, la qüestió és que ahir a la nit Urkullu prem l’accelerador i aconsegueix un principi d’acord: eleccions autonòmiques, res d’inhabilitacions de persones i partits, i a canvi retirada de 155 i que de mica en mica els polis marxin sense que es noti gaire. Un primer pacte. Es filtra, a les 11 del matí, i tal i com s’havia acordat, que hi haurà eleccions. Els hiperventilats molt emprenyats, però això és inevitable. A les dotze, la borsa repunta amb força. Tot va bé. Però… què passa al migdia? Alguna cosa es trenca, i no pas a Catalunya, sinó a Madrid. De cop i volta es diu que el 155 es manté, que no hi ha acord, i que es vol una rendició de l’independentisme. El PSOE també queda desconcertat perquè no volen l’aplicació del 155 (mals resultats a Catalunya significa no governar mai més a Madrid). La borsa s’ensorra de cop. Socialistes i la classe empresarial espanyola pressionen Rajoy a sac perquè freni. Però no frena. Què està passant? Urkullu mostra un posat de preocupació. Catalunya Ràdio filtra que Ciudadanos es nega a qualsevol negociació amb Catalunya (darrera de Rivera hi ha Aznar) i una part important del PP, “els sorayos”, avalen que als catalans, ni aigua! Però Europa està nerviosa, els empresaris estan nerviosos, i Puigdemont fa l’única cosa que pot fer: guanyar temps. I enmig del caos, la gran patacada. Tal i com vaig comentar ahir, el BCE avui dictava sentència. Mario Dragui anuncia que “no hi ha risc d’inestabilitat financera a Catalunya ni a Espanya”, però tot seguit afegeix: “la importància del que està passant és significativa”. I el resultat és aquest: en comptes de baixar de 60.000 milions d’euros mensuals a 40.000 milions la compra de deute espanyol públic i privat, ho ha rebaixat a 30.000 milions. Això vol dir que Espanya tindrà problemes a curt plaç i el seu deute s’està enfilant. Alarma a la Moncloa. Un panorama excel·lent per als extrems, hiperventilats i unionistes, però tot plegat augura un futur tèrbol per a tothom. Tenim ja un problema europeu de primera magnitud. Entrem en terreny desconegut. Aparentment estem igual que a les 8 del matí, però pel mig han passat moltes coses. I Puigdemont, encara que alguns no ho entenguin, ho està fent bé: compra temps.

I queden 24 hores. La nit serà llarga. Els telèfons trauran fum Fins demà, amics!

Bernat Deltell. Publicat dijous 26 d’octubre 2017

Llegir més

L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) ofereix aquest cap de setmana dos concerts dedicats íntegrament a la música del compositor nord-americà Danny Elfman. Dissabte a les set de la tarda i diumenge a les 11 del matí l’espectador podrà escoltar, previ pagament de 48€, algunes de les més conegudes melodies de l’autor de les bandes sonores de les pel·lícules de Tim Burton. Sorprès? No home no, no se sorprengui amic lector. L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (sigui dit de passada, un nom que fa pena) en un intent d’apropar-se a les noves generacions interpretarà música de Batman, El planeta dels simis, Eduardo Manostijeras, i Pesadilla antes de Navidad, entre d’altres. Un programa completíssim i apassionant que comptarà amb la presència del mateix Elfman cantant algunes de les seves peces.

Llegir més