La primera part del dinar al 7 Portes amb l’amic A

Divendres 8 de febrer. A tres quarts de dues entro al restaurant 7 Portes. Demano una taula discreta per a dues persones. Em pregunten si vull un reservat i els responc que no cal, que tampoc hem de dir res de l’altre món. M’ofereixen una taula en un racó, a prop de la cuina. Mentre espero a l’amic A fullejo el diari El Punt Avui i em concentro en l’entrevista al sempre interessant Gonzalo Boye. Just a la taula del costat s’hi asseuen dos senyors d’una seixantena d’anys. No puc evitar escoltar la seva trista conversa. Són clients habituals, i això es veu ràpidament en el tracte que tenen amb la cambrera. Es coneixen i s’aprecien, i per això la cambrera pregunta per l’estat de salut de l’esposa d’un dels senyors, i aquest li respon que finalment ha mort després de lluitar durant vuit anys contra el càncer. Se sincera: “per fi ha deixat de patir, pobreta…”. La cambrera li dona el condol mentre el senyor, una mica emocionat, li agraeix el gest.

Tot canvia quan arriba l’amic A. Impecablement vestit, com sempre, amb abric llarg negre, pin amb el llaç groc clavat a l’americana i perfectament afaitat. Alt com un santpau, que deia la meva àvia, fort, mirada intel·ligent i escrutadora i un to de veu elevat. És dels que trepitja fort, algú que està acostumat a donar ordres; sap com funciona la rerebotiga del país -i tant que ho sap!- tant des del punt de vista polític com econòmic i comunicatiu, i coneix molt bé les nostres debilitats i punts forts. És de pedra picada, dels que anaven a les manifestacions de l’11 de setembre a final de la dècada dels 80: “Que algú em digui que anem malament!”. Quan el saludo li dic en broma que cada vegada, tant físicament com potser per la seva feina, s’assembla més a Tom Hagen, el consigliere de la família Corleone. Riu. Els dos senyors del meu costat s’engresquen amb la nostra conversa, els veiem somriure, també. Bé!

L’amic A es treu l’abric i s’asseu. Jo aprofito per anar al lavabo. He de creuar part del restaurant, que està ple de japonesos, coreans i una sospitosa taula de quatre encorbatats que quan em veuen passar s’aboquen de cop als seus mòbils. Sembla com si hi busquessin alguna cosa. Hi detecto una cara coneguda, però potser són paranoies meves…

Quan torno del lavabo, qui primer dispara és l’A:

-Què noi, com estàs? La família bé?

-Tot bé, gràcies a Déu…

-Ha, ha, ha… M’agrada aquesta expressió tan carlina! Aquests de la Geltrú sou una colla de carlins!

-Ep, que jo sóc de Vilanova!

-Però vius a la frontera, si no vaig errat. M’equivoco?

-No pas… Bé, escolta, com veus el panorama?

-Pregunta-li al pobre Manuel Valls, ell sí que té un bon panorama! Ja li tenen una tauleta reservada al carrer Petritxol perquè pugui menjar xocolata amb xurros tranquil·lament i llegir La Vanguardia l’endemà de les eleccions municipals

-Guanyarà?

-S’ha fotut en un merder que no sap com sortir-ne. Veig molt difícil que guanyi, i encara que guanyés, no podrà pactar amb ningú. Ernest Maragall ja ho va explicar l’altre dia al Círculo Ecuestre: Valls no té cap possibilitat de ser alcalde. Moltes cares llargues quan Maragall fa aquesta reflexió, perquè en el fons del fons saben que té raó. És el problema de no trepitjar el carrer i de creure que el que passa a casa teva és el que passa a la resta de cases. I que a sobre t’ho digui un Maragall és de les bufetades que fa mal, perquè l’Ernest, per entendre’ns, era dels seus. I crec que ja m’entens el que vull dir, oi?

-T’entenc perfectament, però no m’has respost: com veus el panorama?

-Sempre em fas la mateixa pregunta. Doncs va, avui et respondré de manera diferent: no ens en sortirem, ningú no ens mira, no som ningú, hem perdut, sort en tindrem si mantenim les engrunes, la prudència ens ha fet traïdors… Ah, i després n’hi ha una que m’agrada molt, la que diu “no som un problema per a ningú”. Aquesta és boníssima! En fi, proclames de saló!

-Som un problema per a algú?

-Saps què va passar a Stuttgart el passat juliol?

-Ara mateix no ho recordo…

-Doncs que va haver-hi un acte institucional de celebració del 30è aniversari dels Quatre Motors d’Europa al Teatre Nacional de Stuttgart. Hi va intervenir Pere Aragonès i si no recordo malament els presidents de Baden-Württemberg, Llombardia i Alvèrnia-Roine-Alps. Sí, company, Catalunya és un dels quatre motors d’Europa, i això alguns ho obliden. Tothom coneixia el cas català, i saps què va fer la premsa d’aquí? Destacar que el cònsol espanyol, emprenyat com una mona, va voler intervenir a l’acte… i no el van deixar! Però ningú es va fer ressò dels aplaudiments a Pere Aragonès i les preguntes i l’interès que genera actualment Catalunya a escala global. Però oh, sí, ningú no ens mira… Colla de gamarussos!

-Sí, perdoni. Els entrants del 7 Portes i un arròs negre per a dues persones. Vi blanc. Gràcies. Continua, company…

-Res, que això de la premsa d’aquí és un desastre. I després hi ha una altra cosa que m’emprenya força, i són aquests quatre hiperventilats de twitter, que creen tempestes que neixen i moren a les mateixes xarxes socials. Et poso un exemple, d’acord?

-Vinga, digues…

-Ara fa uns mesos un d’aquests que va de sobrat va dir que calia pit i collons i treure els presos polítics de les presons. Molt bé, perfecte. Ara analitzem a fons la proposta, d’acord?

-D’acord!

-Per a què això passi vol dir que el president de la Generalitat, Quim Torra, ha de donar l’ordre a la consellera de Justícia (i responsable de presons) Ester Capella. Continuem: Capella hauria d’haver donat l’ordre als funcionaris de presons per a què obrissin les cel·les. Imaginem que ho haguessin fet, la qual cosa no està gens clara, però va, imaginem que sí, que ho fan. Continuem: en aquest moment, hem de creure que els presos polítics volen sortir. I si no volen? Els arranquem de les presons i els fotem fora? Continuem. Un cop fora, has de tenir Mossos d’Esquadra disposats a defensar els presos perquè immediatament des de Madrid t’envien la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Mossos d’Esquadra ben equipats i disposats a encarar-se a les policies espanyoles. Molt bé, continuem. Què fem, amb els presos? Els enviem cap a l’exili? I si no hi volen anar? Els portem a casa seva? Al Parlament? I què fem un cop siguin a casa o al Parlament? Envoltem els espais de Mossos d’Esquadra i de ciutadans anònims disposats a resistir-ho tot? Si això és així, podran sortir de casa seva alguna vegada? I fins a quin punt resistiran els Mossos i els ciutadans? Acabarien detinguts una altra vegada i aquesta vegada sí que la “justícia espanyola” (sempre entre cometes) tindria totes les excuses per condemnar-los a dècades de presó. Què hauríem guanyat? Alguns hiperventilats s’ho haurien de pensar molt bé abans de dir ximpleries que queden desmuntades en dos minuts…

-Jo crec que el que passa és que la gent no sap què passa, valgui la redundància. Els polítics no parlen clar…

-Els polítics no parlen clar perquè no poden parlar clar. I et diré una altra cosa amic meu… Per cert, aquests entrants són collonuts!

-Ha, ha, ha! Estava pensant exactament el mateix!

-Això vol dir que no m’escoltes, Bernat?

-Touché! Clar que t’escolto…

(Els nostres veïns de taula estan totalment abocats a la conversa. A s’ho passa d’allò més be! Se’ls adreça en to de broma i els hi diu: “nada de fotos, eh?” Tots riem!)

-Bé, continuem. Els polítics no parlen clar perquè no poden. Però et dic una cosa: cal començar a mentir, hem d’aprendre a mentir. Estem en un procés d’independència i no podem anar amb el lliri a la mà. I quan dic això vull dir que s’han acabat els llibres blancs de la transició nacional, els 18 mesos, la voluntat d’explicar-nos, la transparència… Per què collons hem de ser transparents? Quina és la raó? Estem en una guerra moderna, i ser transparent vol dir servir en safata de plata al teu adversari tots els teus moviments. In-cre-ï-ble! T’imagines un entrenador de futbol que abans d’un partit ofereixi una roda de premsa i digui “utilitzarem aquesta tàctica per neutralitzar el rival?”. Homeeee, només cal que l’entrenador de l’altre equip escolti la roda de premsa i faci just el contrari. Això em posa negre, tu. Per sort, l’adversari que tenim és tan o més burro que nosaltres…

-Potser el president Torra no acaba d’encaixar prou bé, en aquesta guerra moderna…

-Això mereix una resposta molt llarga. Molt. Esperem a què ens retirin els plats i quan tinguem l’arròs negre davant t’ho explico tot. I mentre esperem, un parell de coses una mica més personals

-Dispara!

-Em va emocionar molt, el fil del Bernat C, el nen que va patir la leucèmia i que s’ha recuperat. No saps com s’agraeixen aquestes notícies…

-Sí, noi, ha estat molt emocionant. Precisament avui divendres aquest nen torna a classe després de disset mesos.

-Avui?

-Sí, avui mateix!

-Que bé, tu. I la segona cosa que et volia comentar: et parlo en nom d’algunes persones molt properes als presos: agraeixen molt, a tu, al Canadell, al Ramir i a tot aquest grupet, la responsabilitat que heu demostrat en aquesta qüestió. T’ho dic molt seriosament: no dient absolutament res heu fet un gran favor a les famílies i a les seves amistats. Si sabessis la quantitat de bajanades que s’han arribat a escriure, les especulacions, i el mal que això fa…

-Des del primer moment vam tenir clar que no diríem absolutament res. Em poso a la pell d’un dels fills; que et surti algú dient “el teu pare serà lliure d’aquí a pocs mesos” i que després li caiguin 25 anys de presó, o a l’inrevés, és jugar amb els sentiments de les persones que estan patint molt. Per això es va decidir no dir absolutament res!

-Us ho agraeixen molt. Bé, i ara que tenim l’arròs negre al davant, la resposta!

-Vinga!

(Continuarà)

Bernat Deltell. Publicat el diumenge 10 de febrer de 2019

16376visites totals,3visites avui

El teu compromís econòmic com a lector em pot ajudar encara més a fer recerca periodística. Moltes gràcies!
Vull col·laborar
0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada