Entre l’assassinat de Versace el 15 de juliol de 1997 a Miami Beach i les protestes actuals dels hongkonesos han passat 22 anys. Una generació.

Dimarts 15 de juliol de 1997. El dissenyador de roba Giovanni Versace torna a la seva luxosa mansió de Miami Beach amb un parell de diaris i algunes revistes sota el braç. Quan obre la porta de la seva residència, una mansió d’estil colonial espanyol de tres pisos situada a la zona d’art déco dels anys trenta al sud de Miami Beach, un jove que porta pantalons curts i gorra de beisbol li dispara dos trets al clatell. Versace, de 50 anys, mor poc després  a l’Hospital Memorial Jackson. Deu dies després, el seu assassí, Andrew Cunanan, se suïcida en una casa flotant situada a poc més de 20 milles de la mansió del modista italià. El mòbil de l’assassinat no se sabrà mai; tot fa pensar que Cunanan se suïcida al sentir-se pressionat per la policia i el mitjans de comunicació, que difonen la seva imatge per tot el món. Atrapat, Andrew Cunanan decideix matar-se justament quan un centenar d’agents especials assalten la casa flotant on viu.

Itàlia plora la mort d’un dels màxims exponents del glamur que sempre ha caracteritzat -i defensat- els llatins de la bota del Mediterrani. La resta del món, i especialment la crème de la crème, perd un dels seus referents, el principal subministrador de roba de disseny de les grans gales. L’enterrament de Versace es converteix en un acte social de primera magnitud. Polítics, membres de l’aristocràcia i de l’espectacle, esportistes d’elit, homes de negocis i, sobretot, molts rostres habituals de les portades de la premsa rosa simbolitzen, sense saber-ho, la fotografia de la fi d’una època. És el punt final per a un determinat tipus de vida que acaba definitivament, mesos més tard, amb la tràgica mort de Lady Di a París. El món entra al segle XXI amb un nou vestit més a mida. Potser menys ostentós, però igual de pràctic per a la beautiful people. L’imperi Versace continua. La qüestió és no perdre el nord, encara que el capità del vaixell ja no hi sigui.

Tots? Segur?

Tots els establiments Versace del món tanquen les portes en senyal de dol i respecte. El patró ha mort assassinat, i els milers de treballadors que estan sota les seves ordres creuen que aquest és el millor homenatge que se li pot retre. Però no tothom pensa igual. Com en totes les històries, sempre hi ha l’excepció que confirma la regla; i l’excepció, en aquest cas, és Hong Kong. Les botigues Versace dispersades per la capital de l’excolònia britànica, Victòria i la península de Kowloon no tanquen. Això sí, són respectuoses: els aparadors només llueixen vestits de color negre en senyal de dol.

Hong Kong és la meca del diner, i aquest és el combustible que fa moure totes les peces de l’engranatge d’aquest petit territori. Per això, la mort del dissenyador italià no és prou motiu per tancar. Si les grans superfícies comercials i les empreses tanquen no sortirien els números. En un territori de 2.755 km2 (la província de Biscaia té una superfície de 2.217 km2) i un producte interior brut, l’any que mor Versace, de 164.000 milions de dòlars, els establiments Versace no es poden permetre el luxe de tancar. Hong Kong és en un país que té una població de set milions i mig d’habitants amb un alt poder adquisitiu, als quals cal sumar els dotze milions de turistes que cada any visiten el Manhattan d’Orient. Són els números, benvolgut Versace…

2019

Diumenge 16 de juny de 2019. Una impressionant marea humana, de prop d’un milió de persones, ocupa les principals avingudes de Hong Kong. El motiu és l’exigència de la retirada definitiva del projecte legislatiu d’extradició de Hong Kong a la Xina. Els manifestants són famílies senceres, joves, gent gran i de tota condició social. Però en el fons d’aquestes multitudinàries manifestacions hi batega el desig d’independència de l’excolònia britànica de la Xina, que cada cop intervé de manera més descarada en els afers interns de Hong Kong. Us sona la pel·lícula?

Per cert, els manifestants vesteixen de negre per simbolitzar la mort de la democràcia i en defensa de les llibertats. Entre l’assassinat de Versace el 15 de juliol de 1997 a Miami Beach i les protestes actuals dels hongkonesos han passat 22 anys. Una generació. Els aparadors amb els vestits negres Versace han estat substituïts per les samarretes negres de les protestes!

Qui ho diu que el món no està canviant?

Qui ho diu que els diners ho poden tot?

Qui ho diu que això dels catalans és contrari al que passa a la resta del món?

Bernat Deltell. Publicat el divendres 21 de juny de 2019

 

2652visites totals,2visites avui

El teu compromís econòmic com a lector em pot ajudar encara més a fer recerca periodística. Moltes gràcies!
Vull col·laborar
0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada