Una nova entrevista al senyor A on analitza i repassa la situació política catalana actual
Dissabte 29 de maig. Entro al restaurant 7 Portes de Barcelona quan falten cinc minuts per dos quarts de dues del migdia. A recepció m'indiquen que he d'anar fins a la saleta del fons, que allà trobaré la taula que he reservat per a dues persones en un racó discret i tranquil. Me n'hi vaig, i just quan estic creuant la sala principal del restaurant em trobo dos coneguts que estan dinant. Salutacions de cortesia i un que vagi bé de rigor. Finalment, arribo a la meva taula i m'assec. Com que encara estic sol aprofito per consultar alguns missatges de WhatsApp que tinc pendents de llegir. N'hi ha un que em fa especial il·lusió: sembla que la nostra amiga basca es troba millor, i això és una bona notícia. Quan aixeco la vista de la pantalla del mòbil me'l trobo palplantat davant meu, alt com un sant Pau: és el senyor A! “Què noi? Que ja no em saludes o què?” diu amb somriure de murri i veu de tro. M'aixeco i ens abracem. Aquests darrers mesos han estat durs -pandèmies, confinaments, problemes- i no ens hem vist tant com hauríem volgut. Seiem i ell, que sempre va impecable, avui em sorprèn vestit amb texans, camisa de màniga curta i espardenyes d'espart de color verd. Mentre consultem el menú, li engalto: “Vas atxurat avui...”. Respon: “suposo que ho dius per les espardenyes d'espart, oi? Doncs mira, és el millor invent que s'ha fet mai!”. “He de dir que tot i anar casual vesteixes impecable, però el toc de les espardenyes verdes és... no sé com definir-ho...” (riem). “Les espardenyes d'espart em fan tocar de peus a terra, Bernat, i em recorda d'on venim”.
Un cop la cambrera ens ha pres nota, anem de cara a barraca.
-Va, no perdis el temps descrivint el menú i tot això; si vols explica que ens estem bevent una ampolleta de vi Gotim Blanc, un Costers del Segre boníssim. T'ho dic perquè ja saps que m'agrada el món dels vins, i sempre que puc en faig publicitat i aposto pels productes de la nostra terra. I ara vinga, dispara!
-D'acord. Quina és la teva valoració dels resultats de les eleccions del 14F?
-A veure, primer la part positiva. Els resultats són plenament satisfactoris: superem ja el 50% dels vots, els partits independentistes arriben als 74 diputats (quatre més que en les anteriors eleccions), l'operació d'estat amb Salvador Illa encapçalant el PSC ha fallat, i en termes generals l'unionisme punxa i a sobre no pot formar cap majoria de govern alternativa a l'independentisme. I tot això amb un 53% de participació en plena pandèmia. Pas mal, oi? I ara, la part negativa: 600.000 vots independentistes s'han quedat a casa, i no tots per culpa de la pandèmia, sinó més aviat per culpa de la gestió de la pandèmia i, sobretot, per les lluites caïnites entre Esquerra i Junts. Ara bé, ells, els unionistes, n'han perdut 900.000, de vots, i Ciudadanos ja són pràcticament un cadàver, tal i com et vaig vaticinar en un dels nostres primers dinars. Però el desastre i el daltabaix que ha patit l'unionisme no ens ha de servir d'excusa: l'independentisme polític ho ha de fer millor
-Tot i aquests resultats, l'ambient entre independentistes és depriment...
-(Somriu) Coi, què dius ara? De debò?
-Home, només cal llegir les xarxes socials...
-Ja hi tornem amb les xarxes socials. Suposo que ho dius per provocar-me, oi?
-Penses encertadament!
-(riu) Si és així, quedo més tranquil. T'acumulo les respostes: les xarxes socials són una part (només una part) de l'independentisme, com La Vanguardia és només una part de l'unionisme. Ni tots els independentistes estan connectats a twitter o telegram, ni tots els unionistes llegeixen La Vanguardia. Segona: el meu entorn proper a Esquerra Republicana està contentíssim; per tant, no sé d'on treus que hi ha aquest sentiment de derrota. Potser hi és entre alguns partidets que van treure més avals que vots (un cas insòlit, per cert) mentre els seus líders -per dir-ho així- es dedicaven a escampar merda a través de les xarxes socials. Però aquests no deixen de ser una minoria tan minoritària que no sé ni per quin motiu n'estem parlant. Recordes quan fa un parell d'estius alguns joves politòlegs molt pagats de si mateixos afirmaven a través de grans anàlisis i fils a twitter que el Front Nacional i aquella noia de Ripoll marcaria l'agenda política catalana? Mare meva, quina colla de passerells, tots plegats. Pensar que el Front obtindria representació com si fos la Lega del Matteo Salvini no només no és conèixer el país, sinó viure en una realitat paral·lela. I algunes universitats haurien d'explicar a qui donen els títols, també... Ah, i per cert, quan parlo del Front Nacional en cap cas em refereixo al FNC històric, a l'autèntic, el que es va dissoldre ja fa molts anys i va recomanar a la seva militància entrar a Esquerra. Però torno al tema: potser alguns independentistes estan una mica depres perquè esperaven millorar resultats, però si surts de la teva zona de confort veuràs que les coses són d'una altra manera i que hi ha independentistes contents, alegres, tristos, enfadats, expectants, exultants i desmenjats. Res de nou que no hagi passat sempre, amic meu...
-Si tu ho dius...
-Per acabar amb tot això de les xarxes socials i els partits minoritaris, et faig una comparativa. Tu ja saps que part de la meva feina és analitzar-ho tot, oi? Doncs recorda aquestes dades: Catalunya Lliure, a les eleccions al Parlament de Catalunya del 1992, va obtenir 5.200 vots (em falta el pico que ara mateix no recordo); en les eleccions del 14F, Primàries n'ha tret 5.900. Entens què et vull dir?
-Sí, queda prou clar
-Doncs ja està. Va, avancem que tenim molta teca!
-Precisament, et volia preguntar que...
-Espera, abans de la teva pregunta et vull explicar una cosa que considero important. Un bon amic meu nord-americà, amb qui més o menys compartim informació, m'explicava fa poc que des de l'estranger s'interpreta tot el que està passant a Catalunya com un problema estructural d'Espanya, que l'independentisme no és un suflé (guanya totes les eleccions) i que el fet que milions de persones vulguin marxar d'Espanya el fa un territori ingovernable. T'hi poso una mica d'ordre: un 20% de la població emprenyada en una societat moderna es considera un problema estructural greu. Posem un cas: si a Baviera hi hagués un 20% de la població que volgués fotre el camp d'Alemanya seria un problema de collons i t'asseguro que la senyora Merkel ja estaria reunida amb les autoritats d'aquell territori per abordar la crisi i trobar espais de diàleg i vies de solució. El cas de Baviera me l'acabo d'inventar, evidentment, però és el que passa a Escòcia, per exemple, i ningú qüestiona que tenen un problema. Tot això m'ho explicava aquest company nord-americà: un 20% de la població en contra del que sigui és un problema estructural greu. Si un 20% de la població d'un territori determinat decidís no pagar impostos, per exemple, el sistema col·lapsaria. Doncs bé, aquí som el 52%, i per això hi ha corredisses per reactivar taules de diàleg, indults i el que convingui. Fixa't que tot s'accelera a partir de les eleccions del 14F. Un cop superem el 50% i, sobretot, quan els partits independentistes formen govern, les coses s'acceleren. I tornarem cap a la Declaració de Pedralbes, ja ho veuràs...
-Cap a la Declaració de Pedralbes del desembre de 2018?
-Et recordo el que deia el comunicat de premsa conjunt que va haver-hi després de la reunió bilateral entre el govern català i espanyol (una reunió i un comunicat que, per cert, no s'havien de produir, oi?). Espera que ho busco (remena alguns papers que porta doblegats a la seva cartera de butxaca). Ja està, aquí ho tinc: en el comunicat de premsa conjunt s’insta a trobar una solució dialogada sense esmentar en cap moment la Constitució espanyola: “diàleg efectiu que vehiculi una proposta política que compti amb l’ampli suport de la societat catalana” i mirar d’avançar cap a “una resposta democràtica” a les demandes dels ciutadans “en el marc de la seguretat jurídica”. Què et sembla?
-Com és que portes aquests papers rebregats a la teva cartera?
-Venint cap al 7 Portes he apuntat algunes coses que et volia comentar, i aquesta n'era una
-D'acord. Pregunto: cap on anem?
-Aprofitant aquests mesos de confinaments i pandèmies, i que estàs una mica més introspectiu per la situació general, he llegit El llibre d'intenció, de Ramon Llull. El que diu Llull és que l'ésser humà sempre té dues intencions: la primera intenció seria l'objectiu, i la segona intenció serien els mitjans per aconseguir aquest objectiu. La segona intenció és la independència, però la primera no l'has d'oblidar mai, i és viure millor, i viure millor vol dir que els teus fills no hagin de marxar del país per guanyar-se la vida, tenir unes institucions i serveis que funcionin i, sobretot, portar una vida digna i lliure. I hi ha gent que s'ha quedat només amb la primera intenció: volem ser independents. I no, no és això companys, no volem la independència per la independència, volem la independència perquè volem ser lliures, que és molt diferent, i ser lliure vol dir viure millor i assegurar un bon futur als nostres fills. I tinc la sospita que a alguns ja els va bé i estan molt còmodes carregant tot el dia contra Espanya, i és potser perquè en el fons tenen molta por a la llibertat
-Massa agror?
-Sí, i no tolero les crítiques lamentables que va patir el David Fernández per unes declaracions que va fer en una entrevista a Vilaweb, les crítiques a Jordi Cuixart per abraçar-se a Miquel Iceta (fixa't que els socialistes no han dit res), les bestieses del Ramon Cotarelo dient que Oriol Junqueras està a sou d'Espanya (en Cotarelo s'ha convertit en una paròdia de si mateix) o l'escarni i el linxament que van patir alguns familiars del president Torra. He arribat a llegir unes parides tan al·lucinants com ara que Mandela no va abraçar mai els seus carcellers... Però seràs idiota!!! Hi ha entrevistes als carcellers de Mandela on expliquen que fins i tot va aprendre l'afrikaans per poder parlar amb ells! Que es llegeixin La sonrisa de Mandela del periodista John Carlin i aprendran algunes coses... D'exemples d'aquests n'hi ha els que vulguis, però això passa en...
-... però això passa en tots els processos d'independència. Qui va assassinar Michael Collins van ser els mateixos independentistes irlandesos!
-Aquí anava. Tots aquests posicionaments maximalistes són, en el fons, per amagar la por a la llibertat. Si vols ser lliure has de mentir, has d'abraçar-te a qui sigui, has de ser contradictori, t'has d'enfangar perquè un procés d'independència és una cosa bruta, i sobretot has de procurar fugir d'aquests elements tòxics i salvadors de la pàtria. Perquè aquests elements, aquests personatges i partidets que es presenten a les eleccions donant lliçons de puresa... Ai! No em facis parlar, perquè després a la majoria no se'ls veu mai enlloc! Això sí, els llegeixes a twitter i han participat a totes les batalles, però noi, no sé què passa que a l'hora de la veritat costa trobar-los en segons quins llocs...
-Et diran que tot això ho provoca la impotència perquè els nostres governants ens han mentit
-Hi ha molta gent que s'ha quedat en la segona intenció de Ramon Llull i ha oblidat la primera; viure només de “l'hem de ser independents per ser independents” és molt fàcil. El que és complicat és gestionar una pandèmia, ajudar les nostres empreses, oferir oportunitats als milers de joves del nostre país que estan a l'atur, fer que les escoles funcionin... Tot això sí que és complicat! I dius que ens han mentit? Et responc: els presos han de dir el que convingui i si volen mentir que ho facin, perquè l'obligació d'un pres polític és sortir de la presó per continuar la lluita. I això t'ho he dit en vàries ocasions (i si no, repassa els nostres dinars). Els presos han de mentir, han de fer el que sigui perquè la seva obligació és sortir de la presó. Lamentes el que has fet? Sí, no ho tornaré a fer mai més, ho prometo, i un cop al carrer, sant tornem-hi que no ha estat res. I això és així a tot arreu, a tot arreu! Els presos de l'IRA mentien, i fins i tot juraven fidelitat al rei. Al rei! Un cop els alliberaven se n'anaven a casa, s'afartaven de menjar fesols durant dos dies seguits i apa, cap a la lluita una altra vegada. Per tant, el nostres presos que diguin i facin el que vulguin perquè han de sortir de la presó. Deixem-los tranquils i que facin el que han de fer. Indults? Clar que sí! Però alguns hiperventilats estan tan pendents del minut i resultat, els sotmeten {als presos} a tal grau de vigilància que qualsevol cosa que fan o diuen ja ho consideren una traïció. Tu i jo no estem mancats de llibertat, i per tant no tenim dret a jutjar-los, collons! I sembla que això alguns no ho acaben d'entendre perquè, repeteixo, des del sofà de casa amb el mòbil a la mà i fent piulades del tipus “ni un pas enrere” es viu molt bé. Tornem a la metàfora irlandesa: Michael Collins és assassinat pels mateixos independentistes; ara, per sort, ja no hi ha assassinats físics, però sí escarnis públics per part d'uns independentistes autodefinits com els més purs de tots però ben escarxofats a les seves butaques. Són com aquells espanyols molt d'esquerres que et deien “contra Franco vivíamos mejor” i per això no van moure mai un dit per enderrocar la dictadura. És així, noi...
-Satisfet amb el govern d'ERC?
-Jo crec que ja tocava un govern d'ERC i que cal governar per ampliar la base. Ja sé que ara hi haurà algú que dirà “clar, és que el senyor A és d'Esquerra”. Ai, pobre il·lús... En fi, el que et vull dir és que ara toca governar, i l’independentisme ha de gestionar una legislatura sencera, i una posterior mitja legislatura per fer el cop definitiu. Ara ja tenim una gran coalició al Parlament de Catalunya entre ERC i JxCat, que és el que jo havia demanat sempre (torna a repassar els nostres darrers dinars) i per la qual cosa sóc dels que s'hi ha implicat a fons. Ara aquesta majoria ha de ser una piconadora, de manera que guanyis votació rere votació al Parlament i hi hagi la sensació de desbordament democràtic. I per últim, el govern ha de tenir clar que fa de govern, que hi és per governar i que per tant està per damunt de les sigles polítiques. El conseller d'Interior i el de Sanitat han de pensar en el país, no en el seu partit, i si prenent tal o qual decisió els farà guanyar o perdre vots a les properes eleccions. No, res de tot això: més govern i menys partit, més estratègia i menys tacticisme
-Els partits són un problema?
-Els partits independentistes només són instrumentals. Només són un mitjà, no un fi en si mateix. Probablement, després de la independència sorgirà un partit liberal i un de socialdemòcrata que seran majoritaris
-Per què ara tocava ERC?
-ERC està ara com ara més organitzada. El dia que es reorganitzi Junts potser tornarà a guanyar. També et vull comentar que, tot i que ja sé que Junts no és Convergència, calia treure els hereus de Jordi Pujol per fer neteja a fons d'una vegada per totes al sottogoverno. I això ja t'ho vaig explicar també per primera vegada en una entrevista que em vas fer el tres d'agost de 2019 i que vas titular La cervesa i que si no recordo malament va tenir més de 50.000 lectures, oi?
-Sí, va ser un èxit...
-Doncs per no repetir tota la història de Convergència i del sottogoverno millor adreçar el lector directament a aquella entrevista. Només dir-te que em va saber molt greu que un mitjà afusellés les meves declaracions i que el periodista en qüestió se les apropiés. Que injust... Clar, si em queixava em delatava, per això no vaig poder dir res...
-Hi estic força acostumat, a aquests afusellaments sense ni citar-me, però què hi farem, és el preu de no ser ningú (i ni ganes)
{Extracte de l'entrevista titulada La cervesa i que fa referència al sottogoverno: “Fes un exercici: entra a la web de la Generalitat i mira qui són els consellers. Fins aquí, cap problema; segurament independentistes, la majoria de pedra picada (o si més no ho dissimulen molt bé). Però comença a rascar capes: cap de gabinet, secretari general, secretaris sectorials… La capa de dalt de Convergència es va passar a l’independentisme. De fet, bona part d’ells ja n’eren, d’independentistes. I la capa de sota de tot també, la del votant de pedra picada i el militant de base que hi era per tradició familiar, per estima al país, a Jordi Pujol… Amb major o menor grau, els de dalt s’hi van tornar, d’independentistes, i els de baix de tot ja ho eren. Però… ai els quadres intermitjos! Ai, les cadires i els sous i les pagues extraordinàries i els biennis i els triennis i les vacances i els festius i els ponts i la segona residència a la Cerdanya i les lletres de l’Audi i els càrrecs de confiança i…”}
-Bé, tornem a l'entrevista: Pilar Rahola i el Grupo Godó. Què ha passat?
-És evident que hi ha un rerefons polític, però sobretot hi ha una qüestió econòmica. M'explico: el lector de La Vanguardia, cada vegada més escàs i envellit, tot això de l'independentisme el molesta. És un lector que vota les escorrialles de l'antiga Unió, el PSC o en el seu moment també a Inés Arrimadas fins que es va convertir en un esperpent. És un lector que sobretot vol estabilitat (la seva estabilitat, la dels 3.000 perseguits per la justícia espanyola li importen un rave). Per tant, i en aquest context, què aportava Pilar Rahola al lector de La Vanguardia? Res de res. En canvi, aquest diari continua sent el mitjà de referència a través del qual certes elits madrilenyes s'informen del que passa a Catalunya (i per això aquestes elits no entenen absolutament res). Així, per una banda et trobes amb uns lectors que no llegeixen a Pilar Rahola, i per altra banda et trobes a Felipe VI emprenyat com una mona quan li porten cada matí La Vanguardia i llegeix les columnes d'opinió de la Rahola mentre es pren el seu cafè amb llet. I hi ha una tercera derivada, i és que aquests mitjans se sustenten per la publicitat que hi aboquen les empreses que cotitzen a l'Íbex35. Per tant, tens una periodista amb un bon sou que ja no llegeix ningú perquè els milers d'independentistes d'aquest país fa anys que s'informen per altres vies; tens al Felipe VI emprenyat perquè hi publica una tal Pilar Rahola, i tens un Íbex35 que d'alguna manera et diu que cal recuperar la concòrdia entre catalans i que elements com Rahola no ajuden. Resultat? Adéu a Pilar Rahola!
-En el tema de 8TV també la vas encertar...
-A veure, no es tracta d'encerts o no, es tracta de disposar de bona informació i sobretot saber interpretar-la bé. Ja et vaig dir que el Grupo Godó acabaria venent 8TV, però han trigat una mica perquè pel mig hi ha hagut una pandèmia. I també hi ha un altre factor: Salvador Illa. El Grupo Godó es va abocar en la campanya del PSC, fins al punt que l'actual director, Jordi Juan, va apostar públicament per Salvador Illa. Si hagués guanyat, les subvencions al Grupo Godó haurien estat generoses com a compensació per les ajudes rebudes durant la campanya i potser això hauria pogut salvar el seu canal de televisió, però no ha estat així. Després de les eleccions, i encara que Illa digués que no llençava la tovallola, tota la gent ben informada del país sabia que Pere Aragonès seria el proper president. Per això el Grupo Godó decideix treure's del damunt 8TV. Les eleccions són el 14F, i a principi de març s'anuncia la venda de 8TV. Sí, tot molt previsible...
-Com està el panorama periodístic català?
-Depèn del mitjà. Crec que TV3 necessita una sacsejada important i recuperar canals juvenils i infantils (entre moltes altres coses), que mitjans com l'Ara funcionen prou bé, que El Periódico ja és un diari completament regionalitzat i per tant genera poc interès, i que alguns digitals estan bé però els costa sobreviure. Res que no passi a altres llocs. També hi ha un factor important, i és que les noves generacions que ja dominen bé l'anglès llegeixen grans capçaleres com el New York Times a través dels seus mòbils i tauletes, i aquests mitjans, ja de per si potents, cada vegada són més influents i influeixen més en les polítiques nacionals de les democràcies occidentals. I fixa't que que va ser precisament el New York Times qui fa poques setmanes entrevistava Jordi Cuixart i ho publicava a portada en la seva edició internacional. Pocs dies després, Pedro Sánchez ja parlava d'indults. No dic que hi hagi una relació directa, però és evident que la influència hi és i el fet que el New York Times entrevisti Jordi Cuixart no és casual. Afegeixo: que El Periódico entrevisti -si és que ho fa- a Jordi Cuixart té una repercussió política i medàtica tendint a zero, però si ho fa el New York Times... Ja m'entens, oi?
-T'ho pregunto sempre: caurà la monarquia?
-Sí, clar, i crec que la nostra generació ho veurà
-I com caurà?
-Has vist tot el que està sortint del Juan Carlos I? Tenim un rei fugat i tot. T'imagines la reina d'Anglaterra fugada i amb comptes corrents a Suïssa? Doncs això és el que està passant a Espanya!
-Tot això que surt ara del seu pare és casualitat?
-No!
-No?
-Que no, que no és casualitat perquè aquestes coses no funcionen en base a la casualitat
-I doncs?
-Amb Felipe VI apliquen el mateix mètode que ja van aplicar a un tal M. Rajoy. Fixa’t: primer emmerden el partit, després el tresorer, després diputats i ministres, després toca el torn als empresaris, i quan toquen els empresaris la cosa es complica i al final la moció de censura a Rajoy es torna inevitable. Aquí passa el mateix: el cunyat a la presó, la infanta a Suïssa, la Leticia fotent merders, les germanetes que es vacunen quan no els hi toca, i ara el pare esquitxat per tot arreu. Què busca tot això?
-L'abdicació?
-Exacte, que el rei acabi abdicant. No hi haurà cap partit polític que li digui a Felipe VI que plegui. No, això ningú no ho farà perquè hi hauria el risc de dividir la societat espanyola entre monàrquics i republicans, i a Espanya aquestes coses acostumen a acabar malament. Per això s’ha optat per estrènyer el setge a Felipe VI, fins que al final se li faci tan insuportable la pressió que acabi abdicant
-I llavors?
-Llavors es negociarà amb la família reial una sortida honrosa i suposo que el règim del 78 mutarà
-La desgràcia de Felipe VI és el seu discurs del tres d’octubre?
-És una patinada històrica. Aquell dia el rei va fer un cop d'estat. A partir del seu “a por ellos” la justícia es posa en marxa i al cap de quinze dies els dos jordis entren a presó. Després, com molt bé has explicat tu en més d'una ocasió, el rei s'autoconvida a Davos fotent un ridícul extraordinari. Pel mig, Rajoy és un cadàver polític i al final, quan el PNB acaba aprovant els pressupostos, el PSOE impulsa la moció de censura. Quan Sánchez arriba a la presidència del govern, Felipe VI se sent acorralat i maniobra a través de l'Estat. Des de llavors assistim a una guerra soterrada (i cada vegada menys soterrada) entre l'Estat espanyol i el govern espanyol
-Canvio de tema. La clau és votar sempre?
-Evidentment! I sempre hem d'estar disposats a dialogar perquè som la part feble del conflicte. Per tant, hem de ser escrupolosament democràtics. I ara, la reflexió: per què hem votat el que hem votat amb una pandèmia pel mig? Perquè, tot i les baralles entre partits i sabent que no serem independents demà passat, creiem -i ho creiem encertadament- que la millor gestió postpandèmia la farà un independentista perquè no oblida la primera intenció de Ramon Llull: hem de ser més lliures, més sobirans i poder-nos gestionar nosaltres. No volem ser lliures per no veure la bandera espanyola i fotre fora les forces d'ocupació i les molles i el pa sencer i tot això... No home no, això és una derivada de tot plegat, però bàsicament votem independentista perquè creiem -i repeteixo, ho creiem encertadament- que tot i les errades que cometen, un partit independentista sempre tindrà el país al cap i defensarà els seus ciutadans, mentre capullos com Albert Rivera fan piulades amb les cares d'uns professors de secundària acusant-los d'adoctrinadors i marcant-los la vida per sempre. M'entens per on vaig? Michael Collins no veu la República d'Irlanda; Collins veu l'Estat Lliure d'Irlanda, que és la llavor de la futura República d'Irlanda, i els mateixos independentistes se'l carreguen. Nosaltres hem fet l'1 d'octubre, que és el 1916 irlandès salvant totes les distàncies (i que ja t'he comentat també en altres ocasions). La repressió va ser tan dura, tan salvatge, que fins i tot els irlandesos que no eren independentistes deien “com s'estan passant aquests anglesos”. I això d'ara és el mateix, estem en el mateix cas
-Amb presidents inhabilitats i tot...
-Sí, quin ridícul, tu... El van inhabilitar {al president Quim Torra} perquè “va trigar” a treure una pancarta. Té collons! No la treguis, hòstia, no la treguis perquè saps que t'inhabilitaran exactament igual i els jutges et convocaran les eleccions perquè creien fermament que aquesta vegada guanyarien. Doncs si saps que els jutges volen que guanyi l'unionisme, tu el que has de fer és mantenir la posició; no posis la pancarta, i si la poses la mantens fins al final! Sigues tu qui gestioni el tempo. Però aquesta anècdota és el que et comentava abans dels hiperventilats, aquests que diuen “anem a l'aeroport, vinga, som-hi, endavant, ni un pas enrere” i de cop algú diu “escolta, que jo he d'anar a recollir els nens, que ara surten de les extraescolars...” i tots cap a casa. Què estem fotent? Si anem a l'aeroport hi anem i el tanquem. I punt. I si no, no s'hi va. Si poses una pancarta quan tothom et diu que no ho facis doncs aguanta el tipus: o no la posis, o si la poses aguanta fins al final perquè acabaràs inhabilitat exactament igual. En fi...
-Tot això té un cost per a Espanya?
-Un cost reputacional altíssim. Té un problema estructural intern gravíssim (allò del 20% que t'he comentat al principi), no hi ha suflé perquè l'independentisme es demostra hegemònic, i un problema reputacional internacional bestial. Ja no pinta res en els grans centres de poder de la Unió Europea, el Marroc s'hi encara, la Nadia Calviño no guanya la presidència de l'Eurogrup, garrotades judicials, la ràtio de morts per coronavirus disparada, el sistema sanitari espanyol -que era suposadament l'enveja del món- per terra, el sistema bancari espanyol -que suposadament també era l'enveja del món- també per terra, un deute públic inassumible... Ja ho veus, quina Espanya els està quedant... I a sobre endeutats fins a les orelles, i ja saps que quan estàs endeutat deixes de tenir el control de casa teva, oi?
-I a Catalunya, com veus la situació?
-Catalunya ha patit 40 anys de dictadura i 40 anys de pujolisme del que significa de gestió de la colònia (fins que el pujolisme no passa a ser independentista són 40 anys de castració, i el pujolisme passa a l'independentisme amb Carles Puigdemont, no pas amb Artur Mas. Recorda que Mas va anar a Madrid a negociar un pacte fiscal). El pujolisme és l'època on se'ns diu que som millors que Madrid, que ho fèiem tot bé, que érem collonuts, una gent molt treballadora, una nació mil·lenària contenta que ens mani un Borbó posat a dit pel dictador Franco, que ens emocionàvem quan el Barça guanyava una Copa del Rei, que parlàvem d'autodeterminació els caps de setmana i el dilluns apuntalàvem els governs corruptes del PSOE, és l'època que el jutge Garzón deté i tortura uns independentistes just abans dels Jocs Olímpics i els nostres mitjans no en diuen res perquè potser és que han fet alguna cosa, i l'únic programa que en va parlar, el del periodista Jordi Vendrell {l'Orquestra, de Catalunya Ràdio} va ser fulminat... Resumint: ens deixaven gestionar la colònia a canvi que la situació no sortís mai de mare perquè el xup-xup de fons sempre hi ha estat. Recorda que en cada català hi ha un independentista amagat, des d'algú com Jaume Giró a un Josep Carreras passant per milions de persones anònimes. Ells {govern de Madrid} saben que els catalans no som de fiar, i per això el pujolisme significa “tu em gestiones la colònia, però a canvi no volem res de soroll” i Jordi Pujol s'hi aplica a fons. I forma un sottogoverno, que encara hi és, i que són una colla d'autonomistes fins al punt que en certes reunions que teníem a Palau amb el president Carles Puigdemont se'ls impedia l'accés perquè sabem del cert que ho gravaven tot amb els seus mòbils i ho enviaven per whatsapp a las autoridades pertinentes. I aquesta gentussa encara hi són, i alguns hi són des de fa dècades, i això explica moltes coses... I prefereixo no dir res més del tema perquè m'encenc
-Què et sembla el nou govern?
-Em preocupa que Elsa Artadi i Josep Rius no hi siguin, al govern, i callo perquè els conec personalment. Per tota la resta, un bon govern amb una gran incògnita: Jaume Giró. A veure què passa...
-I en Joan Canadell?
-En Canadell és un home honest, fidel i patriota. I molt llest!
-Com veus l'unionisme?
-Fatal, i tot i els diners abocats i les baralles entre Junts i ERC han estat incapaços de guanyar i teixir una alternativa a l'independentisme. Ciudadanos ja és un cadàver, i VOX és el vot d'extrema dreta que sempre ha estat present a casa nostra i que tots intuíem; és el tio sonat que condueix un vehicle pel mig de la plaça Major de Vic a veure si es carrega les creus grogues i de pas alguns independentistes que estan passejant amb els seus fills. Això és l'extrema dreta que tenim a casa, tot i que encara minoritària. Em preocupa, però, l'unionisme de gueto, i aquí cal vigilar bé perquè si en aquests guetos s'hi introdueix VOX hi haurà merder. Per sort, ERC hi està penetrant bé i em consta que Junts s'hi vol posar aviat, i això serà positiu. En certes zones hem de fugir de l'independentisme identitari i parlar un altre llenguatge, apostar més pel republicanisme que no pas per l'independentisme. Alguns ho estan fent amb bons resultats
-Algú et dirà que això és renunciar a la independència
-No, no, jo vull guanyar company. Jo vull deixar de ser espanyol, no vull anar contra Espanya sempre, m'entens? I aquesta és la diferència entre pensar en clau d'estat o en clau de partit. Vols mantenir la puresa ideològica? Endavant, però sàpigues que sempre estaràs jugant la pròrroga. Vols guanyar? Doncs vés a certes zones del país i parla com ells, pensa com ells i fitxa per la causa els rufians que calgui. Ep, això si vols guanyar; si el que vols és viure eternament contra Espanya, llavors organitza aplecs de cultura popular i endavant les atxes! Et torno a recordar la metàfora de l'esquerra pura espanyola? “Contra Franco vivíamos mejor” deien, i no van moure un dit per enderrocar la dictadura; finalment, tots aquests grans acadèmics i pensadors de l'esquerra espanyola (tots purs, immaculats, de grans discursos i retòrica afilada) van quedar arraconats i oblidats, i els llestos i possibilistes van guanyar i dirigir el país
-Com se solucionarà tot això?
-Hi haurà un primer pas que ja es va començar a cuinar amb la Declaració de Pedralbes però que va quedar aparcat per culpa de les constants travetes de l'Estat, les dues eleccions generals consecutives, les municipals i europees, i una pandèmia terrible. Però ara es tornarà a activar, i intueixo que el Pere i el Pedro es diran “¿como lo solucionamos? ¿Qué podemos vender a los nuestros?”. Això serà la llavor de l'Estat Lliure d'Irlanda, amb un pacte fiscal bo que resolgui la situació durant uns primers anys
-Ho creus realment? I creus que Pedro Sánchez aguantarà?
-No ho sabem. Això serà molt llarg i s'han d'alinear els astres, i cal que dues persones impures s'arromanguin sense por a què siguin titllats de traïdors i botiflers (aquí i a Espanya). Ara bé, no posem calendaris i establim diferents escenaris
-Tenim en principi dos escenaris de futur: Pedro Sánchez aguanta o bé hi ha un govern PP-VOX
-O bé un govern entre socialistes i populars. Però certament hi ha una via principal, i tu em preguntaràs, per què aquesta via principal?
-I per què aquesta via principal?
-Un procés de degradació d'Espanya i un desbordament democràtic a Catalunya són les dues coses que a llarg termini són les més probables. De la degradació d'Espanya ja n'hem parlat abans. Del desbordament democràtic també n'hem parlat altres vegades, Bernat. Però t'ho recordo: el desbordament democràtic es basa en tres potes: Parlament, carrer i Govern. I les tres han d'actuar, entre d'altres coses perquè el moviment ha renunciat a la lluita armada (i ben fet que ha fet). Desbordar vol dir que l'independentisme sigui tan majoritari i ompli tants espais de poder que qualsevol acció unionista sigui quasi clandestina. Aquí és quan l'Estat es podreix a Catalunya i cau. I la gent que actua se sent protegida, i fa que més gent actuï. Acaba sent un procés gairebé natural, de decantament. Aquesta crec que serà la via principal. I a partir d'aquí, s'obre un ventall de possibilitats gairebé infinites moltes de les quals ja estan estudiades. Però escolta, de tot això en parlarem un altre dia, d'acord?
-Com vulguis, però espera perquè també et vull preguntar sobre un dels mantres dels hiperventilats: no cal governar l'autonomia. Hi estàs d'acord?
-S'ha de governar l'autonomia? Sí, clar. S'ha de governar la colònia? Sí, evidentment! S'han de gestionar les molles? Sí, és clar que sí! I ho hem de fer nosaltres, i no pas l'adversari. Recordo que durant els vuit mesos d'aplicació de l'article 155, quan no hi havia govern, les mobilitzacions van gairebé desaparèixer... Això deu voler dir alguna cosa, oi? Vull dir que si perdem govern i Parlament només ens queda el carrer, i tenint en compte el caràcter català, veig complicat aconseguir alguna cosa manifestant-nos de set a nou del vespre i tornant ràpid a casa a mirar el Polònia. Hem de ser honestos amb nosaltres mateixos: tenim el país que tenim, i conèixer-nos vol dir també acceptar el principi de realitat. I això no ens fa ni més ni menys patriotes, senzillament fem les coses d'una altra manera, i a la nostra manera necessitem tenir govern i Parlament controlats
-Abans d'acabar et vull preguntar sobre Escòcia. És realment una finestra d'oportunitat per a Catalunya?
-(pensa detingudament durant uns segons abans de respondre). Mira, la Gran Bretanya ja és fora de la UE, i per tant, la situació ha canviat radicalment. Ens hauria anat millor quan formaven part de la UE i que els independentistes escocesos haguessin guanyat el referèndum. Dit això, Escòcia és Escòcia i Catalunya és Catalunya, i la Gran Bretanya és la Gran Bretanya i Espanya és Espanya. I malgrat el que digui Clara Ponsatí, et recordo que en moltes ocasions Escòcia va ser enemiga de Catalunya. El gran aliat de Catalunya, per un tema conjuntural -això no ho oblidem mai- és Anglaterra. Anglaterra i en menor mesura Holanda gairebé sempre han donat suport a Catalunya perquè França gairebé sempre ha donat suport a Espanya. I històricament Escòcia sempre ha estat a favor de França (i, per tant, d'Espanya) perquè era la manera d'anar contra Anglaterra. Ara ens caiem simpàtics perquè les coses han canviat i vivim processos d'emancipació nacional similars, però també et recordo que l'independentisme escocès encapçalat per Alex Salmon va marcar molta distància amb l'independentisme català. I aquesta reflexió em va bé exposar-la en veu alta perquè demostra que els catalans, en qüestions diplomàtiques, som uns ineptes. En comptes de mantenir bones relacions amb Israel els hi esmenem la plana en el seu conflicte amb els palestins, com si nosaltres poguéssim donar grans lliçons de política internacional. A Israel, tu, i no em facis parlar... I amb Escòcia hem fet el mateix, i oblidem que la premsa anglesa va carregar molt durament contra Espanya per les garrotades de l'1 d'octubre, i els estats es manifesten a través de les seves capçaleres de referència. En aquest sentit, n'hem d'aprendre molt de com funciona la diplomàcia, i personalment jo apostaria per mantenir sempre molt bones relacions amb Londres, facin el que facin i decideixin el que decideixin els escocesos. I crec que l'independentisme polític també hauria de mantenir molt bones relacions amb Londres. És un consell...
Com vols acabar l'entrevista?
-Amb un parell de consideracions que ja t'he comentat en més d'una ocasió. La primera és que una independència és un procés traumàtic, és tallar amb la colònia, i per tant és una cosa bruta en la que hi ha conflicte, divisions i traïcions, com ja està passant ara, i això no ho hem d'oblidar mai. I en el futur més immediat tornarem a rebre, ja t'aviso. I la segona reflexió: els nostres pares havien estat educats en la resistència, els de la nostra generació en la del combat perquè érem quatre gats, i els nostres fills han estat educats per guanyar. Estan educats en la cultura de la victòria, i per tant, només s’implicaran si l’independentisme és un projecte engrescador i guanyador. I això també convé recordar-ho sempre...
-Gràcies amic!
-A tu. I ara anem a caminar una estoneta i parlarem d'altres qüestions, d'acord?
Bernat Deltell. Entrevista feta el dissabte 29 de maig i publicada el dimecres 23 de juny de 2021