Puntualitzant algunes coses que es van escriure sobre la vaga de fam, Jordi Sànchez, David Madí i els satèl·lits convergents al Diari de Girona el dimarts 4 de desembre

Diari de Girona

Dimarts 4 de desembre de 2018

S. S.

“Junqueras esbronca Antoni Bassas per la vaga de fam”

Divendres al vespre, presó de Lledoners. Hi ha quatre locutoris seguits i des de qualsevol d’ells pots veure què passa en l’altre. En un dels compartiments, el director general de Comunicació de la Generalitat, Jordi Cuminal, Quico Homs i l’advocat Jordi Pina visten els presos convergents Rull i Turull. Al costat, els periodistes Jofre Llombart i Francesc-Marc Álvaro conversen amb Jordi Sànchez. I Antoni Bassas va amunt i avall, parlant una mica amb tots, però sobretot amb Oriol Junqueras, que és al tercer locutori. De sobte Junqueras começa a moure els braços com si fos un molí de vent i a exclamar-se, amb la manifesta expressió del disgust.

(La tarda de divendres 30 de novembre hi ha més gent de visita, a Lledoners, però això no és rellevant. Però l’autor d’aquest article s’equivoca dient que Jordi Cuminal és el director general de Comunicació de la Generalitat; aquest càrrec l’ostenta Jaume Clotet des de fa un parell d’anys)

Tot plegat és per la vaga de fam que l’endemà anunciaran Turull i Sànchez. Bassas explica a Junqueras que la vaga la faran tots els presos i que han previst un acte en què ell llegirà el comunicat i en acabar l’advocat Pina i el doctor Padrós respondran les preguntes dels mitjans. Junqueras sap que la vaga de fam és un xantatge a Esquerra. Ni Sànchez ni Turull no estan disposats a morir, que és l’únic interès d’aquestes vagues: oferir la teva mort per inanició si no et donen el que vols.

(La vaga de fam no va estar mai prevista que la fessin tots els presos; a més, si realment hagués estat així, quin sentit tindria el xantatge a ERC? Els polítics presos d’ERC en vaga de fam per fer un xantatge al seu propi partit per concórrer junts a les eleccions municipals i europees? Insòlit! Segona qüestió: L’interès de les vagues de fam no és oferir la teva mort per inanició si no et donen el que vols, sinó que és una eina de lluita política radical que pretén crear, a través d’un gest personal o col·lectiu trencador, un estat de consciència general per capgirar una injustícia i qüestionar un sistema polític considerat incompatible amb la dignitat humana. Res a veure amb sacrificis rituals, com insinua l’autor de l’article…)

Junqueras desmenteix a Bassas que els presos d’ERC vulguin fer la vaga perque no és contra el Tribunal Constitucional sinó en favor de la candidatura unitària en les properes eleccions autonòmiques i municipals. Retreu a Bassas que faci el caldo gros a l’enèsima pantomima convergent per mirar de refundar-se devorant Esquerra. Junqueras no vol cap candidatura unitària amb Convergència. Tampoc no la volgué el 2015, però David Madí aconseguí enredar-lo. Utilitzà el mateix home que ara, Jordi Sànchez, que seguint instruccions seves es va presentar a president de l’ANC. I tot i que en les eleccions de l’entitat va quedar el quart de quatre candidats, la cúpula de l’Assemblea el feu president. Curiós procediment de qui tanta democràcia exigia, i exigeix encara, a Espanya. Els tentacles de Madí ja no són el que eren, però encara arriben de tant en tant. Amb Sànchez de president, l’ANC i Òmnium pressionaren Junqueras fins que cedí i així va néixer Junts pel Sí.

(Per no repetir-me ho clarifico tot al següent paràgraf)

Sànchez es un satèl·lit de Madí des dels temps de la Crida (la dels anys 80). Turull és un orgànic, apparàtxik total, vella guàrdia convergent. Junqueras ho sap. I sap que no és una vaga ni és de fam. És un xantatge, és una dieta. Diu a Bassas que com pot ser que s’ofereixi a fer un paper tan galdós. L’Antoni l’escolta i s’encongeix. Es fa cada vegada més petit fins que al final sucumbeix i s’esborra de la festa de l’endemà. No vol incomodar-se amb Esquerra, no vol tenir d’enemic Junqueras. Massa diners en joc. Per a ell i per l’ Ara. Els visitants convergents, quan coneixen la notícia, titllen Junqueras de miserable, de Pétain i d’espanyol. Els més agressius són Cuminal i Homs. Junqueras no els sent o fa veure que no els sent, però abans d’anar a dormir, sap el que li han dit.

(Jordi Sànchez un satèl·lit de David Madí? A veure, posem una mica d’ordre a tot aquest desgavell. Sànchez és nascut l’any 1964 i, junt amb Àngel Colom i Carles Riera, entre molts altres, és un dels impulsors de la “Crida a la Solidaritat per a la defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes”. Quan Àngel Colom és escollit diputat per ERC l’any 1988, Jordi Sànchez es converteix en el portaveu i màxim responsable de la Crida fins a la seva dissolució, el juny de 1993, amb un concert en solidaritat amb les víctimes de la guerra de Bòsnia i un posterior acte al Paranimf a la Universitat de Barcelona. Dit això, David Madí, nascut l’any 1971, entra a la Crida a la Solidaritat durant la campanya del Freedom for Catalonia dels Jocs Olímpics del 92. En aquesta època, Madí té uns 20-21 anys, i Jordi Sànchez és a la trentena. O sigui, un noi de 20 anys té de satèl·lit a un altre de gairebé trenta? Però a part de l’edat, hi ha un altre element, en aquesta història, i és el bagatge. Jordi Sànchez porta anys de militància al darrera (ho he escrit abans, és un dels impulsors de la Crida) i, junt amb el mallorquí Tomeu Martí, és qui pren les regnes d’aquest moviment en els darrers anys. Difícil que algú de 20 anys superi en experiència a Jordi Sànchez… Servidor de vostès, que des dels anys 90 participa cada dissabte en totes les reunions que se celebren dissabte al matí a la seu de la Crida a la Solidaritat, al Passatge del Crèdit número 7 (si la memòria no em falla), pot assegurar que en aquestes reunions, sempre encapçalades per Jordi Sànchez i Tomeu Martí, ni hi ha satèl·lits ni asteroides, i encara menys pressions per part dels joves cridaires que llavors tenim 20 anys. I també puc assegurar que les simpaties per a la Convergència de Pujol, en aquell entorn, eren més aviat escasses. I per cert, per acabar de quadrar el cercle, quan es decideix dissoldre la Crida perquè l’independentisme ja està entrant a les institucions i als partits, Jordi Sànchez es vincula a Iniciativa per Catalunya de la mà de Rafael Ribó i n’acaba sent diputat. O sigui, que això de satèl·lit de David Madí… Bé, en fi…)

És una fotografia del moment. Tres locutoris consecutius però sense vasos comunicants entre republicans i convergents. La guerra continua essent fratricida i Convergència ha de recórrer a estratègies cada vegada més estrambòtiques per intentar mossegar una Esquerra que quan parla d’ «eixamplar la base social de l’independentisme» es refereix a pescar en la frontera amb Podem, i creu que és un espai que amb Convergència no guanyarà mai per manca absoluta de credibilitat (la corrupció, les retallades, etcètera). De la mateixa manera, quan Convergència clama unitat el que vol és mantenir el poder que encara té i sap que tard o d’hora Esquerra guanyarà les eleccions i preferirà altres aliances, per incorporar-les al sobiranisme.

(Totalment d’acord amb el que es diu en aquest paràgraf)

L’endemà, el doctor Padrós i l’advocat Pina llegeixen el comunicat. El Bassas no hi és: tantes lliçons que dona als altres, i tanta por que té a incomodar el poder. Tant d’orgull i tan poca dignitat. També ell és una fotografia del moment: tants periodistes fent de minyones, tanta subvenció per tant poc talent, comissari a sou, no queda un pam de net.

(Quan l’autor tingui el bagatge professional d’Antoni Bassas llavors ja podrem fer les comparacions corresponents, i hi afegirem també la qüestió de les subvencions que majoritàriament són per al Grupo Godó i Grupo Zeta, i no pas per al diari Ara. Però d’això en parlarem en un altre article amb més deteniment).

No passen ni dues hores de l’anunci de la vaga de fam que Jordi Sànchez fa el ridícul a El Nacional -més subvencions, que no faltin!- que no vol emular cap Bobby Sands i que «no pretenem posar les nostres vides en perill. No ens hem begut l’enteniment!». Tot i que la farsa queda en evidència, els timbalers de Torra/ Puigdemont fan el que tenien previst de fer, i Lluís Llach -no és això, company, no és això- i Pilar Rahola surten a reclamar a Esquerra unitat: és a dir, que se suïcidi perquè Convergència pugui manar en pau.

(No comment, no cal).

És el que Junqueras sabia que passaria. És el que el Bassas volia que passés, però al darrer minut s’amagà perquè sap que l’Ara i el seu sou depenen de la sopa que els doni la Generalitat des de la direcció general de Difusió, controlada per Esquerra. Amb periodistes tan valents, amb soldats tan desinteressats, de veritat que em pregunto com pot ser que encara no siguem independents.

(Cert, el periodisme d’autor està molt malament. Jo enyoro molt aquells periodistes valents, compromesos, transgressors, honestos, incorruptibles, sagaços i indomables tipus Alfons Quintà, qui curiosament també escrivia en aquest mateix diari i a l’Avui. Curiós… Per evitar malentesos: Mode irònic!).  

La darrera fotografia arriba a l’hora de dinar, i és la d’Eduard Pujol i Míriam Nogueras atipant-se de vi i de canelons en una festa per solidaritzar-se amb els presos en general però especialment amb els que acaben d’iniciar la vaga de fam. Pujol, amb la fila que fa d’estar a punt de petar, pronuncia greus paraules de suport als afamats. Algun independentista tan audaç com Jordi Sànchez reconeixent que la seva vaga és un fake, penja la suculenta fotografia a Instagram, escrivint a més a més que tots els presents tenen «el cor encongit». I el ventre ben tip! La riota del públic no es fa esperar.

(Sí, lamentable, com algú quan va escriure que havia enculat a una ministra socialista i després retira l’article. Ho torno a repetir: trobo a faltar periodistes valents i sagaços, com els d’abans. Què hi farem…)

Resultat final: Jordi Sànchez i Jordi Turull han estat 20 dies en vaga de fam, i Joaquim Forn i Josep Rull un total de disset dies. I tot això se suposa que ho han fet per pressionar a Esquerra Republicana i amb David Madí fregant-se les mans. Mare de Déu senyor, quina empanada!

Bernat Deltell. Publicat dijous 20 de desembre de 2018

 

3461visites totals,2visites avui

El teu compromís econòmic com a lector em pot ajudar encara més a fer recerca periodística. Moltes gràcies!
Vull col·laborar
0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada