La segona guerra d’Iraq comença a quedar lluny per a molta gent, però un dels seus impulsors, un home insofrible, prepotent i arrogant que portava bigotet, continua en actiu. Encara hi és, i ho fa tot des de l’ombra. I ni ha demanat perdó ni se sent culpable d’una guerra estúpida

El 20 març 2003 s’inicia la invasió d’Iraq per part de les tropes de la denominada Coalició de la Voluntat, una coalició liderada pels EUA i el Regne Unit, amb la col·laboració d’Espanya, Portugal, Itàlia, Polònia, Dinamarca, Austràlia i Hongria, i el suport de la República Txeca,  les bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània), Eslovènia i Israel, entre d’altres.

El president nord-americà George W Bush, després de la invasió d’Afganistan de 2001, decideix que l’Iraq, juntament amb Corea del Nord i Iran, forma part de l’anomenat eix del mal, i acusa el govern de Saddam Hussein de tenir una gran quantitat d’armes de destrucció massiva i vincles amb Al-Qaida. En definitiva, Bush acusa al dictador Saddam Hussein d’estar al darrera dels atemptats de les torres bessones de Nova York. I per això, cal entrar a Iraq amb l’excusa que les armes de destrucció massiva representen un perill per a la pau mundial. Amb tot, els Estats Units no aconsegueixen la unanimitat dels grans països per liderar la invasió d’Iraq. França, i concretament el seu president Jacques Chirac, és especialment bel·ligerant a la intervenció d’Iraq, però també Alemanya i Rússia.

El 18 de novembre de 2002 una trentena d’inspectors de la Comissió de Verificació i Inspecció de les Nacions Unides arriben a Iraq dirigits pel cap de la missió, el diplomàtic suec Hans Blix, per comprovar si realment Saddam Hussein posseeix armes de destrucció massiva. Uns mesos més tard, el mateix Blix exposa davant del Consell de Seguretat de les Nacions Unides l’informe sobre les investigacions dutes a terme pel seu equip d’inspectors i assegura que no tenen cap prova de què Iraq disposi d’aquest tipus d’armes.

Tot i les massives manifestacions en grans ciutats d’arreu del món (Barcelona, com sempre, però també a Roma, Madrid i Londres) i un segon informe on es constata que Iraq no disposa d’armes de destrucció massiva, s’inicia la invasió sense l’aval del Consell de Seguretat de les Nacions Unides; el seu secretari general, Kofi Annan, expressa públicament el seu desacord amb la decisió dels Estats Units. El més clarivident de tots és el president francès, Jacques Chirac, el qual assegura que la guerra d’Iraq comportarà una onada de terror, i concretament en aquells països que donen suport a la Coalició de la Voluntat. I així va ser. Els atemptats a Madrid i Londres mesos després de la invasió d’Iraq confirma -malauradament- el pronòstic del president francès.

L’informe Chilcot

L’informe Chilcot, que rep el nom del seu ponent, sir John Chilcot, demostra que la invasió de 2003 per enderrocar el règim de Saddam Hussein és un muntatge que costa la vida a 251.000 persones, 160.000 de les quals civils. Aquest informe, també conegut amb el nom d’Iraq Inquiry, és fruït d’una comissió de recerca independent sobre la participació del Regne Unit en la guerra de l’Iraq de 2003. La comissió és creada el juny de 2009 pel llavors Primer Ministre Britànic Gordon Brown. Els resultats no es fan públics fins el 2016.

Aquest informe, de 2.5 milions de paraules i 13 anys d’investigació, demostra que es va exagerar l’amenaça terrorista que suposava Saddam Hussein, que no hi havia vinculació del seu règim amb Al-Qaida i que les armes de destrucció massiva que amenaçaven la pau mundial no existien. Tot plegat, una farsa i una gran presa de pèl.

L’octubre de 2015 l’exprimer ministre britànic Tony Blair demana perdó per la guerra d’Iraq en una entrevista a la CNN: “Demano disculpes pel fet que [la informació de] la intel·ligència que vam rebre va ser errònia”. I afegeix: “També demano disculpes per alguns dels errors en la planificació i, certament, pel nostre error a l’hora de comprendre el que succeiria un cop caigués el règim de Saddam”. Blair és el primer del quartet de les Açores en demanar públicament perdó.

Un cop conegut l’Informe Chilcot, que costa 14 milions d’euros a l’erari públic britànic, Jeremy Corbin, del mateix partit que Tony Blair, acusa al seu antecessor “d’haver provocat una agressió militar basada en falsos pretextos” i que l’exprimer ministre britànic  podria ser jutjat per delictes de guerra. Però qui primer demana perdó és George W. Bush. El 2008, quan ja està fent les maletes per marxar de la Casa Blanca, fa balanç dels seus vuit anys de presidència i diu: “El penediment més gran de tota la meva presidència és l’error d’intel·ligència a l’Iraq. Molta gent es va jugar la seva reputació dient que les armes de destrucció massiva eren una raó per enderrocar Saddam Hussein”, admet.

Però a la foto de la cimera de les Açores del 16 de març de 2003 hi ha dues persones més, a part de George W. Bush i Tony Blair. Sí, a la foto també hi veiem el president espanyol, José María Aznar, i el portuguès, José Manuel Durão Barroso. Aquest darrer sempre va tirar pilotes fora. Ja com a president de la Comissió Europea, Barroso, el 2007, afirma que arriba “enganyat” a la cimera de les illes Açores, i sobre les informacions que l’Iraq disposava d’armes de destrucció massiva es demostra, posteriorment, “que no corresponien a la veritat”.

I Aznar?

Res de res. Espanya participa en una guerra il·legal que causa la mort, només a Iraq, de 251.000 persones (160.000 civils). Com explica el periodista Ramón Lobo, Bush, Blair, Aznar i Barroso “són responsables de la destrucció d’Iraq com a país, de les morts i ferides de centenars de milers de persones. Per molt menys hi ha persones jutjades per crims de guerra al Tribunal Penal Internacional a l’Haia”. Però de moment, sembla que aquest tribunal només es dedica gairebé en exclusiva als criminals africans i serbis.

La segona guerra d’Iraq comença a quedar lluny per a molta gent, però un dels seus impulsors, un home insofrible, prepotent i arrogant que portava bigotet, continua en actiu. Encara hi és, i ho fa tot des de l’ombra. I ni ha demanat perdó ni se sent culpable d’una guerra estúpida. És un home que ha mentit, que ha manipulat i que les seves decisions han provocat dolor i patiment a moltíssima gent. I ara hi vol tornar, amb els seus deixebles, algun dels quals ja torna a remenar l’atemptat de Madrid.

Pensa-t’ho bé, si no vols votar…

Bernat Deltell. Publicat el divendres 15 de març de 2019

1712visites totals,4visites avui

El teu compromís econòmic com a lector em pot ajudar encara més a fer recerca periodística. Moltes gràcies!
Vull col·laborar
0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada