“Una flor potser no fa estiu, però és millor un camp erm amb alguna rosa vermella abans que una claveguera putrefacta i plena de rates”

Remuntem-nos al suposat cop d’estat del 23 de febrer de 1981. Una colla de guàrdies civils -uns 200, aproximadament- capitanejats per Antonio Tejero irrompen al Congrés dels Diputats, que en aquells moments celebra la sessió d’investidura -en segona volta- de Leopoldo Calvo-Sotelo com a nou president del govern espanyol. L’objectiu de Tejero, i de militars com Jaime Milans del Bosch que donen suport a la seva acció, és enderrocar la jove democràcia espanyola i instaurar de nou un règim militar liderat pel general Alfonso Armada.

Com tothom sap, l’intent de cop d’estat fracassa, la figura del rei Joan Carles I en surt molt reforçada, Lepoldo Calvo-Sotelo convoca mesos més tard eleccions generals que guanya amb majoria absoluta el socialista Felipe González i el PSOE inicia un procés d’involució autonòmica mitjançant l’aprovació de la LOAPA que té com a objectiu frenar la descentralització de l’Estat i limitar el sostre competencial de les comunitats autònomes.

Però passa alguna cosa més que les noves generacions potser desconeixen. I és que el dos de desembre de 1982 Felipe González nomena el llavors alcalde de Barcelona, Narcís Serra, nou ministre de Defensa amb la voluntat d’afavorir la transició i modernització de les forces armades espanyoles. Arran del cop d’estat del 23-F, el govern socialista té la suficient majoria i autoritat moral per desballestar la cúpula militar que era, majoritàriament, franquista, ja fos per convicció o bé per una simple qüestió generacional. I aquesta és la missió de Narcís Serra, i del seu equip, a la dècada dels vuitanta del segle passat.

Els que ja acumulem anys recordem com els principals mitjans de comunicació anuncien un dia rere un altre trasllats, jubilacions, prejubilacions i nous nomenaments d’alts comandaments de l’exèrcit espanyol. També Narcís Serra és un dels artífexs de l’entrada de l’Estat Espanyol a l’OTAN pensant, encertadament, que un exèrcit subjecte a un organisme internacional compromès en la defensa i col·laboració en els camps polític, econòmic i militar, tindria molt complicat –per no dir gairebé impossible- intentar un nou cop d’estat. Sí, ara les coses es veuen de manera molt diferent, però a principi dels anys 80, i després d’un cop d’estat, calia ser molt valent per ser ministre de Defensa, i a sobre, en una època en què els atemptats d’ETA no ajudaven gens ni mica a la transició ni de l’exèrcit espanyol ni del país ni del conjunt de les seves institucions.

Per què explico tot això? La resposta la trobem en el procés català d’independència d’aquests darrers anys. El silenci de l’exèrcit ha estat clamorós, fins i tot estrany. Només alguns pocs militars, i tots ells jubilats, han fet declaracions incendiàries sobre Catalunya i els catalans. La resta, silenci. I això és especialment significatiu en un Estat, com l’Espanyol, amb una llarga tradició de dictadures i cops d’estat. Només al segle XX, l’època que van haver de viure els nostres avis i àvies i pares i mares, Espanya ha patit les dictadures de Primo de Rivera (1923-1930) i Francisco Franco (1939-1975). És a dir, 43 anys de manca de llibertats. Pas mal

Quin és el problema actual de l’Estat ? Doncs que quan era el moment no va haver-hi cap Narcís Serra al capdavant del ministeri de Justícia. D’aquesta manera, la cúpula judicial espanyola, així com la policial, encara no han fet ni la transició ni la modernització que els correspondria. D’aquí les sentències misògines de la manada o les d’Altsasu que confon deliberadament una baralla amb un acte terrorista. D’aquí els José Manuel Villarejo i Ignacio Cosidó de torn, els ministres José Luis Corcuera i Jorge Fernández Díaz, o els magistrats com Pablo Llarena i Carlos Lesmes. Relíquies d’una època fosca ancorada en el passat, corretges de transmissió del franquisme sociològic.

I l’exèrcit actual? Només recordar un nom: José Julio Rodríguez Fernández, excap de l’Estat Major de la Defensa i actualment secretari general de Podemos a Madrid. Sí, un alt comandament militar a Podemos! I una dona i catalana com Carme Chacón també ministra de defensa entre els anys 2008 i 2011. Això ja no és ni la transició ni la modernitat, sinó la normalitat.

I dit això, si després les actuacions de Narcís Serra al capdavant de Catalunya Caixa han estat desafortunades i fins i tot moralment reprobables no treu que la seva gestió al ministeri de Defensa hagi estat molt positiva per al conjunt del país. Les contradiccions també formen part de l’ésser humà.

Ah, i segur que hi ha gent a l’exèrcit que encara voldria fer un cop d’estat. Clar que sí, ja ho sé que una flor potser no fa estiu, però és millor un camp erm amb alguna rosa vermella abans que una claveguera putrefacta i plena de rates.

Bernat Deltell. Publicat el dimecres 7 de novembre 2018

3230visites totals.

El teu compromís econòmic com a lector em pot ajudar encara més a fer recerca periodística. Moltes gràcies!
Vull col·laborar
6 respostes
  1. Josep
    Josep says:

    Un any desprès del 23f 1981 (data en que acava el periode democràtic a Espanya 15J1977-23F1981)el govern espanyol va incautar RUMASA. La pilota d’en Ruiz Mateos era tant gran que anava a petar tot el sistema financer espanyol (només quedava una mica net el Banco Atlántico). Peró no hi había legislació per aquesta mena de expropiacions per aixó previament he dit incautació.
    El TC els hi va tombar la incautació pel que el govern va tombar el TC i en va posar un altra. La incautació va prosperar.
    El PsoE va ser el primer en carregar-se l’acompliment de les lleis.

    Pel que fa a l’exèrcit;
    Un cop salti els fusibles dels jutjes s’activarà el poder militar. Ès aquí quan es veurà si la UE ens ajudarà o no. Recordar que Ñ es territori OTAN i Euroexèrcit (proposo que amb la independència que a Alguaire-Lleida hi hagi la seu de L’Euroexèrcit, el “Pentàgon” europeu) de la que en rep ordres.

    Lamentablement encara no ho hem vist tot.

    Per cert has tornat a dinar amb A? En cas afirmatíu, ens podríes fer cinc cèntims?

    Salutacions i gràcies.

    Respon
    • Bernat
      Bernat says:

      Benvolgut, moltes gràcies per tota la informació. pel que fa a l’amic A costa molt trobar un forat a l’agenda, però precisament avui hem de parlar una estona per telèfon perquè m’ha de dir com veu això de les llistes separades / unitàries a la ciutat de Barcelona. Salut!

      Respon
      • Josep
        Josep says:

        Bona conversa!!
        Tantmateix el resum es; “complex”. Potser la teoría dels 4 cantons hi tingui alguna coasa a veure.
        Si en Campuzano es desmarca pel que les dretes no van a una, quín sentit té de pretendre incorporar a la llista unitària?
        Una abraçada
        Josep

        Respon
  2. Ignasi
    Ignasi says:

    Els hi ha que ho recordem. Un dels detalls pels quals el fotin a parir des del búnquer era que no havia fet la mili.
    I Jose Julio Rodríguez Fernandez no era un “alt comandament”. Era el cap professional de les Forces Armades, amb només el President de Govern, el vicepresident i el ministre de defensa al davant a l’escalafó

    Respon
    • Bernat
      Bernat says:

      Benvolgut, he escrit, textualment, això: “Només recordar un nom: José Julio Rodríguez Fernández, excap de l’Estat Major de la Defensa i actualment secretari general de Podemos a Madrid. Sí, un alt comandament militar a Podemos!”

      Respon

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada