La moció de censura ha funcionat perquè és una operació de l’Íbex35, la Merkel, el Deep State, la monarquia, Patricia Botín, El País, Rubalcaba i el conde Godó. Tots s’han posat d’acord i han decidit que ja n’hi havia prou. Segur? Si és així, per què no ho van fer abans?

Rajoy era una persona amortitzada des del 22 de desembre, quan l’operació Catalunya orquestrada per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría (aplicació del 155 i convocatòria d’eleccions) fa aigües per tot arreu. Rajoy es manté llavors al poder perquè Europa li diu que cal aprovar pressupostos i el PNB s’hi resisteix fins l’últim minut. Però ja des del dia 22 la premsa internacional el considera un cadàver polític.

Motius?

La nefasta gestió sobre Catalunya ja explicada, però també la corrupció, que està corcant al PP des de fa anys (11 milions de vots a les eleccions generals de 2011, poc més de set milions quatre anys més tard) és una evidència. Per tant, M. Rajoy estava amortitzat. Ho sabia Europa, ho sabia la premsa internacional i ho sabia tothom menys els “analistes” espanyols.

Arriba la sentència Gürtel, i es presenta la moció de censura. I aquesta triomfa. I molts encara es pregunten: per què M. Rajoy no dimiteix? La resposta és molt senzilla: per salvar el Partit Popular. Per res més.

Els tres escenaris que té Rajoy davant seu són:

-si dimiteix per aturar la moció fa mal al partit. Soraya presidenta i els escàndols de corrupció continuen minant al PP en els dos anys que queda de legislatura

-si convoca eleccions guanya C’s; per tant, guanya Aznar

-si la moció de censura no triomfa a Rajoy li queden dos anys d’agonia que servirien per engreixar encara més la bossa de votants de C’s-Aznar

Per tant, la millor opció per a M. Rajoy és que la moció triomfi i així ell pot intentar salvar al seu partit. Deixa descol·locats a C’s, guanya dos anys per poder renovar el PP (si és que pot) i, finalment, pot fer una certa neteja interna. Aquesta és la raó. No hi ha cap conspiració. Rajoy li deu tot al seu partit, i ell li ha retornat el favor salvant-lo dels desastre (una altra cosa és que se’n surti).

La “depre”

Acabo amb un comentari sobre la “depre constant” d’alguns independentistes. Ho faig amb una cita de l’economista Miquel Puig publicada al diari Ara d’avui: “Mirat amb perspectiva, el Procés 1.0 ha acabat en taules. El que cal ara és preparar-se per al següent conflicte, que és inevitable. Per reeixir-hi l’independentisme necessitarà més aliats dins de Catalunya, i els trobarà, si els treballa, entre els damnificats pel sistema. Com s’ha dit tantes vegades, el plet nacional només pot reeixir si és, també plet social”.

Certament, l’independentisme ha superat la corrupció d’alguns partits catalans que durant dècades ho eren tot, ha internacionalitzat el conflicte, s’ha situat en un 47% (i potser més) de l’electorat, és hegemònic a les institucions del país, ha estat decisiu en la caiguda del PP i tot el seu govern, la seva presència és constant als mitjans internacionals, i resisteix els embats i les pressions de tot i de tothom. Però hi ha una cosa que molts independentistes no poden superar, i és la melangia, l’esperit culer, el derrotisme constant, el “en saben més”, l’Estat guanya… I realment pensant així es difícil tenir esperit guanyador.

Ningú sap com acabarà el procés, ningú sap si serem independents, ningú sap quin serà el nostre futur col·lectiu, però sí sabem algunes coses. Per exemple: l’any 92, el dels Jocs Olímpics de Barcelona, l’independentisme tenia 11 diputats i sociològicament representava el 15% de la població. Això sí era una certesa! I ara? Quants som? Qui ho havia de dir, oi?

Sí, alguns diuen que l’Estat ha jugat molt bé les seves cartes i que ha fet una gran operació: canviar un govern del PP de 137 diputats per un altre del PSOE de 85 diputats que com a molt podrà governar 18 mesos. Entenc que els alarmismes fan vendre diaris, però home, homeeee… Que ningú ens prengui el pèl, d’acord?

Bernat Deltell. Publicat dissabte 9 de juny de 2018

12986visites totals,1visites avui

El teu compromís econòmic com a lector em pot ajudar encara més a fer recerca periodística. Moltes gràcies!
Vull col·laborar
5 respostes
  1. Roger
    Roger says:

    Els que voleu seguir amb el llíri a la ma us és igual quina sigui la realitat. Sempre trobareu raonament que us siguin favorables. La qüestió és anar-ho allargant.
    La situació ha acabat en una derrota de l’independentisme. Amb tot de gent que està sofrint la repressió i uns polítics que han venut els vots que els varem otorgar per mantenir les poltrones. Trigarem molts anys a refer-nos i a recuperar la confiança en els polítics.

    Respon
  2. Bb
    Bb says:

    Jo si que crec que Frau Merkel és darrere de tot això. Va advertir a Rajoy que fes bé les coses, i ell no en va fer cas. Ara li toca al Sánchez, a qui la Merkel ja ha cridat “a consultes”. Quan ha dit a un president d’un altre país que vagi a veure-la? I no que espera una trobada ben aviat, els típics viatges que fan els presidents a altres països? Li donarà ordres, i si no les compleix, també caurà.

    Respecte el derrotisme, totalment d’acord. Si no ens ho creiem nosaltres, qui s’ho creurà? Si ens ho creiem, no tenim res a perdre i molt a guanyar.

    Respon
  3. Josep
    Josep says:

    Ho veig mes senzill….el PSOE sap k no pot guanyar les proximes el-leccions, llavors una mocio de censura els deixa mes d’un any per a demostrar que amb el dialeg amb Catalunya, poden fer mes k amb la força. Apliken politikes d’esquerres………i amb una mica de sort guanyen vots i d’akesta manera es situen com ha segona força politica o primera, gracies al vot fugat del PP a Ciudadanos. El PSOE no te res a perdre i molt a guanyar

    Respon

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada