Que alguns reflexionin molt bé a l’hora de convocar eleccions anticipades…

És una dona enèrgica, intel·lectualment brillant, d’una gran cultura, i coneix molt bé el seu país. Prové d’una família d’origen humil que ha hagut de pencar fort per tirar endavant els seus cinc fills. Ella és la gran, i se n’ha sortit. Els seus quatre germans també: tots són llicenciats. Catòlics, discrets, treballadors, nacionalistes, patriotes i defensors de la llengua. Sense complexos, sense fissures. Aquesta combinació de factors proporciona a la nostra protagonista una gran rellevància i reconeixement popular; és la dona que ha ostentat més poder polític i institucional al seu país.

Però, de qui parlo? Doncs de Pauline Marois (1949), algú pràcticament desconegut al nostre país però molt popular al seu, el Quebec. Marois ha estat la líder indiscutida i indiscutible del Parti Québécois (PQ), una formació nascuda l’any 1967 arran de la fusió de petits partits independentistes. A partir d’aquest moment, la història del Quebec fa un gir radical. El PQ s’erigeix en una formidable màquina de guanyar eleccions, una trituradora: sis primers ministres, dues dècades -amb algun parèntesi- de govern, més de 70.000 afiliats, majories absolutes, i impulsor de dos referèndums d’autodeterminació. El primer d’aquests referèndums, celebrat el 1980, el no a la independència s’imposa amb un 60% dels vots; el segon, el de l’any 1995, el no torna a guanyar però per un estret marge de 54.000 vots (49.42% a 50.58%).  El Parti Québécois és una història d’èxit, és el partit que treu l’independentisme de la marginalitat i el situa en el centre de la vida política, social i cultural del país. I el més important: tot i perdre els dos referèndums, el PQ continua governant amb més o menys suport popular.

Però…

No ens precipitem, que encara queden coses per explicar.

L’any 2007 Pauline Marois és nomenada la màxima responsable del partit. La seva brillant formació acadèmica i l’experiència en la gestió gràcies als nombrosos càrrecs de responsabilitat que ha ocupat durant els anys de govern independentista l’ha situen al capdavant del PQ. A sobre,  l’any 2012, i després de nou anys de govern liberal, el Parti Québécois recupera el poder, i Marois es converteix en la primera dona en governar aquest singular país de vuit milions d’habitants. Marois és la dona amb més poder del Quebec: presidenta del partit i primera ministra del país. Pas mal…

Però tornem al 2012. El PQ recupera el poder, però només disposa de 54 escons de l’Assemblea Nacional (la majoria absoluta se situa als 62). Marois governa, sí, però necessita de més suports per poder tirar endavant els pressupostos, les seves polítiques socials, la carta de la laïcitat i negociar la celebració d’un tercer referèndum d’autodeterminació. I per això, dinou mesos després de la seva victòria, la primera ministra crida de nou a les urnes els ciutadans del Quebec a la recerca d’una àmplia majoria sobiranista. Totes les enquestes li són favorables, i Marois sembla que ara sí podrà governar sense dependre de pactes.

Però res surt com estava previst. La campanya és un desastre: acusacions entre membres del mateix partit per casos de corrupció i suborn, declaracions desafortunades sobre immigració, el lideratge de Marois en dubte per alguns sectors del PQ que ja pensen en la successió… Les enquestes deixen entreveure el desastre, i això és el que passa. Pauline Marois passa de 54 a 30 diputats (d’un total de 125) i el partit liberal (de caire federalista) guanya per majoria absoluta. Marois perd les eleccions que ella mateixa ha convocat. I els joves, tips de baralles internes, abandonen el partit i es passen a noves formacions independentistes encara amb poc suport popular, com la plataforma Québec Solidaire. Marois plega la mateixa nit electoral. La dona que ha ostentat més poder al Quebec (primera ministra durant 19 mesos i set anys màxima responsable del PQ) ho deixa. Abandona. El PQ ha passat de tenir un tercer referèndum a tocar dels dits al desastre més absolut. La finestra d’oportunitat queda tancada i barrada.

Aquest 1 d’octubre de 2018 s’han celebrat noves eleccions al Quebec. Les ha guanyat per majoria absoluta el partit de centredreta Coalition Avenir du Québec. El seu líder i proper president del país, François Leagult, es defineix com a “nacionalista quebequès” però és contrari a la independència i a la convocatòria d’un nou referèndum. Això sí, vol més competències en immigració i més autonomia fiscal.

I el resultat del PQ d’aquest 1 d’octubre? De 30 escons a nou! Nou! Nou diputats en una Assemblea Nacional formada per 125 escons la majoria dels quals eren, no fa pas gaires anys, del Parti Québécois. Ara, en canvi, última força. I baixant. C’est fini!

Que alguns reflexionin molt bé a l’hora de convocar eleccions anticipades…

Bernat Deltell. Publicat el dimarts 2 d’octubre de 2018

 

 

 

 

 

 

 

5320visites totals.

El teu compromís econòmic com a lector em pot ajudar encara més a fer recerca periodística. Moltes gràcies!
Vull col·laborar
0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada