“Res del que es va dir arran de la detenció de Carles Puigdemont s’ha complert. Res de res. I ho deia gent suposadament experta en la matèria i suposadament ben informada”.

Diumenge 25 de març de 2018. 11 del matí, Sala Pau Casals de L’Auditori de Barcelona. El pianista Saleem Ashkar interpreta el Concert per a piano número 5 (conegut popularment com “l’Emperador”) de Beethoven  acompanyat d’una gran orquestra amb un nom que fa pena i que explica molt bé el nostre país (Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya). La meva companya, l’Aïda, em va regalar pel meu aniversari dues entrades per a aquest concert, el preferit d’Angela Merkel, i per aquest motiu som a L’Auditori, gaudint de l’excel·lent interpretació de Saleem Ashkar.

A la mitja part sortim fora a estirar les cames i en un racó veiem alguns familiars dels presos. Les seves cares de preocupació -lògica- adquireixen al cap de poc una tonalitat blanca, transparent, de tristesa infinita. Estan totes consultant els seus mòbils, i a una noia se li escapen un parell de llàgrimes. Acaba la mitja part i tornem cap a dins la sala per escoltar la segona part del concert, la simfonia Primavera de Robert Schumann. Un programa alemany de dalt a baix.

Quan acaba el concert l’Aïda engega el mòbil mentre jo encara penso en la interpretació del pianista Ashkar. De cop, em trobo caminant sol perquè la meva dona s’ha quedat enrera, amb la cara enganxada a la pantalleta del seu mòbil, totalment desencaixada. Torno enrere: “Què passa?”, li pregunto. “Puigdemont detingut a Alemanya”, em respon. Buf… Ara entenem les cares dels familiars dels presos polítics. Ara ho entenem tot.

Pugem al cotxe i el primer que fem és posar la ràdio, que ens acompanya tot el trajecte fins a casa, a Vilanova i la Geltrú. Tres quarts d’hora escoltant el mateix mantra: Tot està perdut, segons els analistes, els tertulians, els juristes, els advocats, els periodistes, els polítics i els experts en qualsevol cosa. Tot està perdut. S’ha acabat. L’extradició és cosa d’hores, de dies, a tot estirar.

Arribem a casa. Ja no tenim gana. Els diem als nostres fills que avui no poden veure el Súper3 perquè els grans necessitem el televisor. Es queixen molt, pobrets, però no hi ha negociació possible. Tenim connectada la televisió i les ràdios tota la tarda. De cop, a RAC1, el periodista Jordi Basté entrevista a un tal Gonzalo Boye i el que diu deixa tothom bocabadat: ni hi haurà extradició a Espanya (ni en breu ni a la llarga), ni rebel·lió ni sedició i relativament aviat podrà tornar cap a Bèlgica. No cal dir-ho, alguns, després de l’entrevista, se’n foten de Boye, el consideren un il·luminat, un filoetarra i un personatge que forma part del cercle de les jugades mestres, l’independentisme màgic i no sé quantes xorrades més. La veritat és absoluta, irrefutable: Carles Puigdemont serà extradit en breu. I punt.

Quan acabo d’escoltar a l’advocat xilè Gonzalo Boye no puc evitar fer una trucada a algú molt important i molt ben connectat a Europa que sempre em passa bona informació (tot i que amb comptagotes). No l’acostumo a trucar mai, a aquesta persona, però és una força major. Parlem durant quatre minuts (ho miro al mòbil quan penjo) i em diu que “ni avui hi haurà extradició, ni demà, ni demà passat, ni d’aquí a un mes, i que a Espanya tothom s’ha tornat boig”. Just en aquest moment, faig una piulada que diu exactament això:

Rebo uns quants privats de gent que m’insulta, que em diu de tot, que no enganyi més, etc. Són pocs, molt pocs, tot cal dir-ho, però fa mal perquè fins i tot algú m’amenaça. Però en fi, forma part del joc…

Em poso en contacte amb companys periodistes i els explico la informació que m’han passat. Alguns hi donen credibilitat, però el mediastorm és imparable. Al vespre, a TV3, hi ha un debat sobre la possible extradició del president Puigdemont. El periodista Martí Anglada, llest com una guineu, anuncia: “ara Merkel té una carta al seu favor per obligar les parts a iniciar un diàleg”. Anglada pensa encertadament. Després de Boye, és la segona persona que trenca el relat oficial. Només a les xarxes, buscant amb precisió, trobes opinions que divergeixen del mediastorm. Gent que sap de què parla i que assegura, amb arguments sòlids, que Carles Puigdemont no serà extradit, ni en breu ni a la llarga. Cal dir que els insults que reben són brutals, tant per part dels hiperventilats com per part dels unionistes.

Diumenge 25 de març. Centre de Barcelona, a la tarda. Es convoquen manifestacions per reclamar l’alliberament de Carles Puigdemont. Cap al vespre es cremen alguns contenidors, hi ha petits nuclis de violència, els Mossos (sota el control del “majordom” i del 155) fan càrregues. Les imatges mostren encaputxats enfrontant-se a la policia. A la tertúlia de TV3 del vespre, el pobre Martí Anglada rep per tot arreu: “aquestes imatges són les que ara estan veient a Alemanya, senyor Anglada, i no afavoreixen precisament ni a la causa catalana ni a Puigdemont”, diu un reconegut jurista. I afegeix: “aquestes imatges reforcen la idea que aquí hi ha hagut un aixecament amb violència”. Vinga, font-li fort!

Excepte petites i honroses excepcions, la idea central del relat ja està encarrilada: els independentistes es manifesten violentament pels carrers de Barcelona (darrera la revolució dels somriures s’hi amagava una gran dosi d’odi que ara està esclatant) i Puigdemont serà enviat cap a Espanya emmanillat en qüestió d’hores/dies. Tothom ho té clar. M. Rajoy ha guanyat la partida. La seva estratègia ha funcionat!

Dilluns 26 de març. Dos quarts de vuit del matí. El periodista Jordi Basté, de RAC1, entrevista de nou a Gonzalo Boye. La conversa és breu perquè Boye és a punt d’embarcar en un avió. Totes les portades dels mitjans asseguren que Puigdemont tornarà a Espanya emmanillat ben aviat. Quan Basté pregunta, Boye respon: “ja vaig dir que no seria extradit, per què no em fan cas?”. Es manté en el seu relat, contra tot i contra tothom.

Dimarts 27 de març. Només han passat 48 hores de la detenció del president Puigdemont, i succeeix un fet molt rellevant: la jutgessa que interroga el president diu que l’extradició a Espanya podria considerar-se “improcedent”. Ep! Què està passant? I el relat oficial? I els que ens deien que era cosa d’hores?

Dijous sant, 29 de març. Setmana Santa, festiu a Espanya. Per tant, vacances i, per tant, menys interès per l’actualitat. I potser per aquest motiu és el dia que en l’edició digital del diari ABC, a mitja tarda, es publica una informació on s’assegura que Carles Puigdemont no serà extradit. Però la informació desapareix al cap de pocs minuts. És a dir, l’ABC ja sap per on van els trets, però algú exigeix la retirada immediata de la informació per evitar “trencar” el relat que des de fa quatre dies mantenen la majoria de juristes, polítics, analistes, tertulians, periodistes, mitjans i governants.

La resta ja és coneguda per tothom. I l’ABC tenia raó.

I ara, la tesi final: els fets que han passat aquest cap de setmana són condemnables, el conseller Miquel Buch no està preparat per gestionar la Conselleria d’Interior, hi estem d’acord, però per favor, prou de mediastorm, prou de relats oficials! Ara resulta que si hi ha garrotades al carrer (com per altra banda succeeix en qualsevol manifestació del món) això dóna una visió violenta dels catalans, perjudica als presos polítics i l’acció del govern queda tocada. Sí, és clar, com les manifestacions del diumenge 25 de març, que jugaven contra Carles Puigdemont, oi?

A veure si ens entenem: si algú encara creu que els serveis d’intel·ligència internacionals només basen la seva informació llegint el diari ABC és que no entén res de res. Els governs europeus fa anys que saben què passa a Catalunya, saben que aquest és un moviment pacífic i que això no evita –ni evitarà- que hi hagi algun petit esclat de violència puntual (com a les manifestacions dels taxistes, i no per això els considerem uns éssers malvats i violents, oi?). Prou de discursos oficials, si us plau. Periodistes, analistes, polítics, tertulians, juristes, advocats i especialistes en el que convingui haurien de reflexionar molt i tenir en compte que la realitat té matisos i diferents interpretacions. I el cas Puigdemont és molt clar; res del que es va dir s’ha complert. Res de res. I per això cal donar un vot de confiança a la gent que neda contracorrent, que ofereix una visió diferent del que està passant. I evidentment aquesta visió pot estar equivocada, però de moment els fets demostren el contrari.

Acabo. En el darrer dinar, A em va explicar el següent:

“A agafa dues copes de vi, la meva i la seva, i les col·loca en línia recta:

-Pensa, quina és la manera més ràpida d’anar de la meva copa a la teva?

-En línia recta

-T’equivoques, no has estat atent a la pregunta: quina és la manera més ràpida d’anar de la meva copa a la teva?

-Um…

-Corrent més que ningú. Ho veus?”

Recordeu: res del que es va dir arran de la detenció de Carles Puigdemont s’ha complert. Res de res. I ho deia gent suposadament experta en la matèria i suposadament ben informada. I és que sovint, per anar d’una copa a una altra, no només s’hi arriba en línia recta…

Bernat Deltell. Publicat el diumenge 30 de setembre de 2018

12320visites totals,2visites avui

El teu compromís econòmic com a lector em pot ajudar encara més a fer recerca periodística. Moltes gràcies!
Vull col·laborar
9 respostes
  1. pere
    pere says:

    Hola Bernat, unes quantes preguntes

    1-Estàs d’acord en el que diue en Santigo Niño Becerra, de que aquest any (potser Octubre) hi haurà un “plan ibarretxe” o similar?
    2-Si es així com es donaria a conexixer pùblicament sapiguent com estan els ànims de calents?, escric aixó mentres a TV3 estan parlant de la via Laietana i el parlament, de pas afegeixo,
    3-Creus que en Quim torra, el Roger torrent i el Buch dimitiràn aquest any 2018?
    4-Creus que hi hauran eleccions generals catalanes a principis d’any 2019?

    Respon
  2. Xavier Alà Aguilar
    Xavier Alà Aguilar says:

    Disculpeu, una inquietud que tinc… Com valoreu les opinions que la Clara Ponsatí ha anat degotant al llarg d’aquest any…? Gràcies!

    Respon
    • Xavier Alà
      Xavier Alà says:

      Crec que avançar-se si és possible als moviments de l’adversari, no perdre la calma i entomar l’inesperat de manera creativa… un altre dia us explico com.ho estem fent aquí a Tenerife…

      Respon

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada