Fa anys que ho dic; a mi, el que realment em fa por del procés, són els catalans. Ho penso molt sincerament…

20 d’agost de 2015

Falta escassament un mes i una setmana per a les eleccions al Parlament de Catalunya. És agost i fa una calor insuportable. Coincideixo amb un bon amic que també espera el tren a l’estació de Vilanova i la Geltrú. Fa anys que ens coneixem, i hem mantingut sempre activa l’amistat, tant de manera presencial com virtual. És un republicà de pedra picada, militant d’ERC i independentista de tota la vida. Al tren ens asseiem junts, davant per davant, camí de Barcelona. Tenim tres quarts d’hora assegurats de xerrameca (en el cas que la RENFE no ens deixi tirats a qualsevol lloc, com és habitual) fins que arribem a la nostra destinació.

Aquesta és la transcripció d’una petita part de la nostra conversa:

Bernat: Què noi, estàs content amb la candidatura de Junts pel Sí?

J. Psé, no sé què vols que et digui…

B. Què vol dir aquest lacònic “psé, no sé”?

J. És que no m’acaba de convèncer; al final crec que votaré l’Antonio Baños, el de la CUP

B. Com? No m’ho estàs dient seriosament, oi? Ep, i consti que no tinc res contra la CUP ni contra el Baños, però em sorprèn molt la teva decisió

J. Per què?

B. Per què? M’has fotut la pallissa durant anys -anys!- sobre la importància de la unitat d’acció, de la necessitat d’anar tots junts i que fins que no fóssim un sol bloc compacte no ens en sortiríem. També m’has dit que els polítics feien pena pensant més en ells mateixos i les seves sigles que en el país, que no guanyaríem si cadascú anava a la seva, que sort en tenim de la societat civil que sempre va una passa per davant… I ara que finalment s’han ajuntat dretes i esquerres, convergents i republicans, independentistes i sobiranistes, ara, precisament ara, em dius que no els votaràs? Què fots conya?

J. Bernat, no t’ho prenguis així…

B. Què no m’ho prengui així? Però tu saps els mails i missatges i WhatsApp que m’has enviat aquests darrers mesos en favor de la unitat dels partits?

J. Sí, sí, ho sento, sóc una mica pesat, a vegades, ho reconec!

B. A més, ara que hi penso, tu gairebé sempre has votat ERC. Òstia, és més, recordo que ets militant d’Esquerra!!! Oi que sí? I què coi passa ara?

J. És que a la llista de Junts pel Sí també hi ha Convergència…

B. Home clar, és una llista conjunta. Amb qui volies fer una llista conjunta? Amb Solidaritat, comunistes, pacmes, ecologistes i el Bloc Obrer Camperol? A més, a la llista, a part de Convergència, també hi ha ERC, no? O és que el senyor Oriol Junqueras és un extraterrestre? I una altra cosa: no em deies sempre que el problema era Unió? I ara que per fi CiU s’ha trencat i Unió va pel seu cantó, precisament ara el problema és Convergència? T’ho dic de debò, amb gent com tu aquest país no té solució…

J. Ha, ha, ha! Vinga, no t’enfadis, home… Però mira, jo això d’anar amb aquests burgesos del tres per cent què vols que et digui, és superior a mi, de debò, no puc fer-hi més, però no t’enfadis, eh?

B. Clar que no m’enfado, però reconec que m’has deixat descol·locat de veritat. T’imagines que Junts pel Sí fot un resultat penós per culpa de gent que pren la mateixa decisió que tu? Com quedarem a nivell internacional? I saps què faran des de Madrid? Preparat amb les portades tipus “el independentismo se hunde”, “juntos por el no”, “ni Mas ni menos”, i així anar fent… Noi, no t’entenc, no entenc que durant anys m’hagis estat fotent la pallissa dient-me, encertadament o no, que sense unitat no guanyaríem mai, i ara que s’han unit vas i no els votes. Això és un contrasentit, no trobes?

J. Sí, ja ho sé, i a sobre sóc militant d’ERC, ja ho sé…

B. No sé, tu mateix, company…

J. M’ho acabaré de pensar, però no et vull enganyar, crec que acabaré votant als de la CUP!

Fa anys que ho dic; a mi, el que realment em fa por del procés, són els catalans. Ho penso molt sincerament…

Dimecres 27 de desembre 2017

Ja s’han celebrat les eleccions del 21-12. Èxit rotund: amb gairebé un 80% de participació, les tres formacions independentistes han obtingut la majoria absoluta. Ho tenien tot en contra: els màxims dirigents a la presó o a l’exili, aplicació del 155, els mitjans públics sota control… i tot i amb això, JxCat, ERC i la CUP han guanyat amb vots i escons. He quedat aquest matí amb el meu amic J. Ens hem anat veient aquests darrers mesos per qüestions de feina i avui podem esmorzar tranquils i repassar l’actualitat política.

Bernat. Content?

J. Sí, i una mica trist, també…

B. Trist? Però si hem guanyat, home, ha estat una victòria rotunda!

J. Sí, sí, ja ho sé, però si ERC i JxCAT haguessin anat junts hauríem quedat primers i amb un resultat espectacular. I mira que vaig enviar missatges reclamant la unitat de tots!

B. Però, però… què dius ara???

J. Mira, si no anem units en casos així difícilment guanyarem. Aquesta vegada ens ha sortit bé pels pèls, però no ens la podem tornar a jugar!

B. Suposo que has votat ERC, oi?

J. No home no, jo he votat al president, Carles Puigdemont!

B. I continues sent militant d’ERC?

J. De tota la vida!

B. Noi, ho sento. Estic atabalat. Crec que surto una estona fora perquè em toqui l’aire

J. Què passa, que no et trobes bé? Estàs marejat? Noi, qui t’entengui que et compri… En fi, t’espero aquí esmorzant mentre et toca l’aire, però no triguis, eh?

 

Bernat Deltell. Publicat dilluns 28 de gener de 2019. És una actualització de les versions que vaig escriure el 2015 i 2017

3773visites totals.

El teu compromís econòmic com a lector em pot ajudar encara més a fer recerca periodística. Moltes gràcies!
Vull col·laborar
0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada