Una entrevista a la pedagoga Maria Canals (1914-2010) publicada l'any 2007
Maria Remei Canals i Cendrós va néixer al mateix pis de l’Eixample on ara, 92 anys més tard, concedeix aquesta entrevista. És un detall que permet entendre una mica millor la trajectòria vital i professional d’un referent de la música clàssica catalana. Canals ha estat lligada a Barcelona fins al punt de fundar, ja fa més de 50 anys, un concurs internacional d’execució musical que porta el seu nom i el de la ciutat. Pianista, pedagoga i directora de la ja clausurada acadèmia Ars Nova, Maria Canals ha treballat durant dècades amb l’objectiu d’apujar el llistó musical dels barcelonins, “perquè una ciutat sense artistes és un desert per a l’ànima”. Aquesta meritòria tasca li ha valgut la Creu de Sant Jordi i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic, “res comparable quan amb quan saps que alguns dels nens i nenes que estudiaven a l’acadèmia són ara músics reconeguts”.
-Per què tanca l’Acadèmia de Música Ars Nova?
-Per culpa d’una reforma de l’ensenyament que impedeix a les acadèmies privades fer cursos superiors
-Què significa això?
-Amb el meu marit Rossend Llates vam fundar l’Ars Nova el 1948 amb la idea d’apujar el nivell interpretatiu de casa nostra. Dedicant-nos només als cursos inferiors ens allunyàvem molt d’aquets objectius inicials, i per això hem tancat l'acadèmia. Tot i així, em sento satisfeta d’haver contribuït a fer que molts barcelonins estimin la música clàssica. En aquest sentit, puc dir que l’Ars Nova ha complert la seva missió
-Com neix el concurs que porta el seu nom?
-Necessitàvem un concurs que servís per obrir les portes d’Europa a tots aquells joves que es dedicaven a la música. No hem d’oblidar l’època, sotmesos a una dictadura i lluitant també amb la incomprensió dels pares, que identificaven la música clàssica com un simple entreteniment de rics
-I no és així?
-No, la música és patrimoni de tothom. Vol saber quants compositors venerats avui han mort en la misèria? Sap quantes hores inverteix un músic en aprendre una partitura?
-Ho intueixo...
-Unes vuit hores al dia. Cregui’m, la música no és cosa de rics, és per a gent amb un do especial i amb una gran capacitat de sacrifici
-Com tirar endavant un concurs als anys 50?
-Poso d’exemple una anècdota. Els primers anys ens visitava sovint la policia per saber si els músics podien representar un perill per al règim, i jo sempre els responia el mateix: escoltin, com volen que una persona que es passa vuit hores asseguda davant del piano tingui temps de conspirar?
-I s’ho creien?
-Aquells policies recelaven, però quan el 1958 el concurs adquireix categoria internacional, s’acaben els problemes. Amb l’entrada de jurats i alumnes d’arreu del món les autoritats ja van amb compte...
-Hem avançat?
-L’art al nostre país sempre ha tingut dificultats per tirar endavant. En canvi, a Europa, la música està incorporada i interioritzada a la vida de les persones. És difícil trobar algú a Alemanya o a Anglaterra que no sàpiga llegir una partitura o tocar un instrument
-I vol dir que això aquí, a Catalunya, no passa?
-Quants catalans saben tocar un instrument amb una certa correcció? Quants diners destinen les famílies als concerts?
-Els concerts són cars...
-Els preus són alts per poder recuperar la inversió. Si hi hagués cua estic convençuda que els preus baixarien. A Alemanya sovint no trobes entrades ni amb un any d’antelació!
-Amb aquest panorama, és optimista?
-Sí, el concurs l’ha guanyat aquest any un pianista català, José Enrique Bagaría, i això no passava des de 1966, quan va guanyar Leonora Milà. Això deu voler dir alguna cosa...
Una obra excepcional
Maria Canals i el seu marit, Rossend Llates, són els artífexs d’un projecte temerari, perquè organitzar a la Barcelona de 1954 un concurs d’execució musical és això, una temeritat a la qual també hi va col·laborar Fèlix Millet Maristany, Marià Espinal i Manuel Blancafort. El guanyador de la primera edició, que va comptar amb 14 concursants, va ser el pianista Miquel Farré. El salt definitiu es produeix el 1958, quan de la mà del suís Henri Gagnebin el certamen entra a la Fédération Mondiale des Concours Internationaux de Musique. Des de llavors, el Concurs Internacional d’Execució Musical Maria Canals de Barcelona no ha parat de créixer, assolint unes xifres que, acumulades en 52 edicions, maregen: més de 7.000 concursants procedents de 91 països, 200 jurats i uns 200 aspirants per edició.
Text: Bernat Deltell / Fotos: Jordi Garcia
Entrevista publicada al diari AVUI el dijous 22 de febrer de 2007 (pàgina 44)
{Un cert context històric. Per a molts joves -i no tan joves- Maria Canals (1914-2010) és només el nom d'un concurs de música clàssica que se celebra cada any a Barcelona i que treu una colla de pianos de cua al mig del carrer per a qui vulgui tocar-los. I sí, Maria Canals és un concurs de música clàssica, es fa a Barcelona, hi participen joves estudiants d'arreu del món, i treuen els pianos al mig del carrer. Però Maria Canals és molt més que una marca; és un referent de la música i la pedagogia i, sobretot, un projecte cultural d'abast internacional creat del no res i enmig d'una dictadura. Canals funda el 1948, en plena postguerra, repressió i pobresa extrema, l'Acadèmia de Música Ars Nova situada just damunt on un anys més tard s'hi instal·laria l'antiga llibreria Ona, a la Gran Via de les Corts Catalanes 654. L'Ars Nova neix, en paraules de la mateixa Canals, “perquè els nens i nenes de Barcelona tinguessin un espai on estudiar música i per unes hores s'oblidessin de la precarietat en la que vivien”. Uns anys més tard, el 1954, junt amb el seu marit, el periodista Rossend Llates, creen un concurs de piano que portarà el nom de la seva fundadora. Amb el temps, el concurs Maria Canals esdevindrà internacional i quedarà lligat per sempre més a la ciutat de Barcelona. Aquest concurs serà guanyat en tres ocasions per pianistes catalans: Miquel Farré (1954), Leonora Milà (1966) i José Enrique Bagaría (2006). A tot això, cal sumar-hi que Canals és autora (sovint en col·laboració amb Llates) dels llibres Una vida dins la música, Beethoven i Quaranta anys de vida del concurs. Canals és Creu Sant Jordi, Chevalier de l'Ordre des Arts et des Lettres, Medalla d'Or al Mèrit Artístic, Stella della Solidarità Italiana i Medalla al Mérito en Bellas Artes. I un petit apunt personal: bona part de la meva infància l'he passat al tercer primera del número 623 de la Gran Via de les Corts Catalanes, al pis de la Remei, com li dèiem nosaltres. Mentre jugava a clicks (ara se'n diuen playmobils) i menjava galetes Trias que m'oferia la Titina, la meva mare es passava hores asseguda davant del piano del saló assajant i preparant amb Maria Canals el repertori dels seus concerts. Resumint, i com va escriure una vegada la periodista Ana Maria Dávila, “Sin Canals, la historia de la música moderna catalana sería otra”.}