Albert Rivera es frega les mans: “es el fin de la escapada: ha perdido Sánchez y ha ganado España”. Game over! Però…
Dimecres 3 d’octubre de 2018. Primer aniversari de les grans manifestacions que van paralitzar Catalunya el tres d'octubre de 2017. La portaveu del govern espanyol, Isabel Celáa (membre del PSE-EE), respon al president Quim Torra: “Las decisiones desmedidas tomadas en el pasado no pueden de ninguna manera condicionar las salidas de futuro que todos deseamos y que además son las que nos exige Europa”. Celáa ho porta escrit (no és un missatge improvisat), és la portaveu del govern, i ho diu des de Moncloa.
A l'octubre, però, el govern socialista espanyol s'enroca. Tot el discurs de Pedro Sánchez de principi de setembre assegurant que la crisi territorial es resoldria votant desapareix. L'Estat pressiona el govern de Sánchez. Ni votar, ni diàleg, ni negociació. Res de res. I un problema afegit: Pedro Sánchez no controla el seu grup de diputats. Recordem que quan s'impulsa la moció de censura contra Mariano Rajoy (maig 2018) hi ha diputats del seu propi partit que no volen que Pedro Sánchez sigui president. Els afins a Susana Díaz i la vella guàrdia es malfien d'un “incontrolat” com Sánchez que en dues ocasions (juliol i setembre 2018) ja ha dit que caldrà votar per resoldre el conflicte català. Per això, l'octubre de 2018, i després dels aldarulls provocats per l'aniversari del tres d'octubre, el govern ja té excusa: no hi haurà trobada entre presidents; no hi haurà reunió bilateral entre governs; no ens tremolarà el pols en aplicar de nou l’article 155, i no hi haurà comunicat conjunt.
I aquesta és part de la cronologia dels fets:
Dilluns 10 de desembre. Aquest dia passen diverses coses. Al matí, El Periódico anuncia que el ministeri de l’Interior enviarà 400 efectius antidisturbis a Catalunya davant les protestes anunciades el 21 de desembre en motiu de la celebració del Consell de Ministres a Barcelona. Al migdia, la vicepresidenta del govern, Carmen Calvo, amenaça: “Adoptarem mesures, en el marc de les competències i de l’estat de dret, perquè el que va passar ahir (obrir barreres als peatges) tingui conseqüències i no torni a passar mai més. No es poden tallar vies”. Minuts després, la portaveu del Comitè Electoral socialista, Esther Peña, adverteix que al PSOE "no li tremolarà el pols” si es donen les condicions per tornar a aplicar el 155 a Catalunya. A les vuit del vespre, el govern espanyol envia tres cartes a la Generalitat demanant explicacions pel fet que els Mossos d'Esquadra no intervinguessin davant les accions dels CDR's del cap de setmana. I adverteix que, si convé, enviarà policies per garantir l’ordre públic. Finalment, a la nit, comença a circular que l’aplicació de l’article 155 és inevitable.
Però alguna cosa deu passar, aquesta nit, perquè…
Sí, a l'endemà, el ministre de Foment, José Luis Ábalos, en un esmorzar a Madrid, obre la porta a suspendre el consell de ministres a Barcelona. És corregit gairebé a l’instant pel govern espanyol. A les 16.45, la vicepresidenta Carmen Calvo diu des del Senat que l’aplicació del 155 a Catalunya no és damunt la taula. No diu “ja ho veurem”, no, diu que “no és damunt la taula”. Frenada en sec.
Dijous 13 desembre. La llavors ministra Meritxell Batet assegura que l’aplicació de l’article 155 a Catalunya no forma part dels plans immediats del govern espanyol perquè “no resol el problema de fons; podem aplicar 300 vegades el 155 i a on ens conduiria? Al mateix punt, a la política i al diàleg”. Però aquest mateix dijous 13 de desembre Pedro Sánchez es desplaça a Brussel·les on hi ha una reunió de caps d’estat. Aprofita la cimera per parlar una llarga estona amb el primer ministre d’Eslovènia arran de l’erràtica informació publicada per La Vanguardia que ha creat una nova crisi diplomàtica. En roda de premsa posterior a la reunió del Consell d’Europa, Sánchez diu: “Sosiego, tiempo, diálgo, sentido de estado por parte de todas las fuerzas políticas, sobretodo aquellas que estamos negocia… gobernando en distintas insituciones”.
Dijous 20 de desembre. Hi ha trobada dels presidents Pedro Sánchez i Quim Torra (de les 19.15 a les 20.40); es reuneixen els dos governs en una bilateral, mai hi ha la intenció d’aplicar el 155 i, finalment, es publica un comunicat de premsa conjunt en què s’insta trobar una solució dialogada sense esmentar en cap moment la Constitució espanyola: “diàleg efectiu que vehiculi una proposta política que compti amb l’ampli suport de la societat catalana” i mirar d’avançar cap a “una resposta democràtica” a les demandes dels ciutadans “en el marc de la seguretat jurídica”. I punt.
El periodista Andreu Barnils explica una anècdota sobre Meritxell Batet (PSOE):
-Batet: “El referéndum de autodeterminación no ha salido en la reunión. La posición del gobierno es que no existe este derecho. Y además pensamos, en cualquier caso, que si se hace un planteamiento binario no resuelve el problema de fondo”
-Periodista: "La consellera Artadi ha dicho que el referéndum de autodeterminación sí ha salido en la reunión entre presidentes…"
-Batet: "Mm, eh... bueno, yo hablaba del contenido de la reunión en la que yo he estado. No la de presidentes"
L'Estat dispara a matar
L'Estat surt en tromba . El diari El Mundo ja parla de “La rendición de Pedralbes”. El dijous 17 de gener de 2019, el parlament extremeny vota a favor d’una proposta del PP per a l’aplicació de l’article 155 “de manera ferma, amb l’amplitud i la durada que calgui per frenar el desafiament independentista”. La iniciativa tira endavant gràcies als vots del PSOE, PP (que és qui presenta la proposta) i Ciudadanos. Doncs bé, unes hores més tard, i se suposa que després d’una trucada telefònica, el president extremeny, el socialista Guillermo Fernández Vara, escriu a twitter: “La posición del PSOE en Extremadura es muy clara. Aplicar el 155 si se dan las circunstancias, que en estos momentos no se dan. Porque si se hiciera sin razones los tribunales europeos podrían rechazarlo y sería muy grave”.
https://twitter.com/GFVara/status/1085950325079588865
Aquest és el panorama que hi ha a Espanya entre el setembre de 2018 i gener de 2019. La portaveu del govern ens diu que Europa exigeix coses al govern espanyol que ha de complir; Sánchez reconeix davant les institucions europees que s’està negociant, i a sobre hi ha reunió bilateral, trobada entre governs i comunicat oficial on ni s’esmenta la Constitució. En aquest context, la caverna mediàtica acusa Pedro Sánchez de ser un traïdor a la pàtria. I el pitjor de tot plegat per al dirigent socialista és que els seus barons es rebel·len. Sí, els barons temen, per culpa de les suposades cessions als independentistes, perdre les eleccions autonòmiques i municipals del mes de maig. I si es produeix aquest escenari, que el PSOE perdi tot el seu poder territorial, Pedro Sánchez és home mort (políticament parlant, evidentment). Si Sánchez cau, la lideressa Susana Díaz, que ha perdut la Junta de Andalucía, encara podria reconduir la seva agonia. De fet, pocs dies després de la derrota a Andalusia, Díaz assegura que tot és culpa de Catalunya: “Yo estaba equivocada, Cataluña tiene la culpa de mi fracaso”. És un míssil directe a Pedro Sánchez: m’has fet perdre les eleccions per culpa de les teves reunions amb els independentistes catalans.
Però hi ha un altre factor, i que ja he apuntat abans, és que Pedro Sánchez no controla el seu grup parlamentari al Congrés. Molt pocs dels 84 diputats socialistes són fidels a Sánchez; és més, alguns es resisteixen a l’hora de votar-lo en la moció de censura. Prefereixen Mariano Rajoy president abans que Pedro Sánchez. Són els mateixos diputats que apunyalen Sánchez a l’esquena en un dels capítols més surrealistes de la història recent del PSOE.
Finalment, Pedro Sánchez tampoc poc comptar amb la complicitat dels partits independentistes. Els pressupostos no s’aprovaran perquè ERC i JxCat, amb l’inici del judici, estan lligats de mans i peus. Aprovar els pressupostos equival a un suïcidi polític. Ni les bases independentistes ho entendrien, ni tampoc els alcaldes que es presenten a les municipals del mes de maig. ERC i JxCat, tot i que amb certes reticències, acaten ordres: res de salvar la vida al soldat Pedro Sánchez. Amb aquest cop de porta, el president espanyol ja no pot allargar més la legislatura. Ni té pressupostos, s’està coent una revolta interna al PSOE, no té el control del seu grup parlamentari i les eleccions autonòmiques i municipals pinten molt malament. I Sánchez no pot oferir res als independentistes perquè la caverna mediàtica se li tira al damunt. Albert Rivera es frega les mans: “es el fin de la escapada: ha perdido Sánchez y ha ganado España”. Game over!
Però…
Sí, hi ha un dia que ho capgira tot, i aquest dia és el diumenge 10 de febrer. La dreta, és a dir, el Partit Popular i Ciudadanos, es manifesta a la plaza Colón de Madrid al costat de la ultradreta de VOX. Errada greu. Errada monumental. Errada històrica. Les fotos les carrega el diable, i per això Manuel Valls esquiva les càmeres. Però a Europa en prenen nota. El govern d’Emmanuel Macron avisa: amb un partit com VOX no s’hi pot arribar a cap tipus de pacte. L’única estratègia vàlida davant l’extrema dreta és combatre-la i derrotar-la a les urnes, com fa Macron amb la líder del Front Nacional, Marine Le Pen, a les presidencials de 2017, segons explica la ministra francesa d’Afers Europeus, Nathalie Loiseau. I tant se val si eren 45.000, 90.000 o 179.853 persones reunides a la plaça Colón. Qualsevol manifestació de l'11S dels darrers anys ha tingut una participació d'un milió de persones (algun any més, algun any menys) sobre una població de 7 milions i mig. Per tant...
A Pedro Sánchez se li obre una finestra d’oportunitat insòlita. Més ben dit, se li obre una balconada de bat a bat. Els seus principals rivals manifestant-se al costat de l’extrema dreta, i a sobre, la convocatòria no obté l’èxit que s’esperava. Bingo! Sánchez convoca les eleccions el 28 d’abril, just un mes abans de les municipals i autonòmiques i, per tant, deixa els barons socialistes en fora de joc (“Si jo guanyo”, ve a dir Sánchez, “la derrota dels meus barons no serà culpa meva, sinó d’ells"). Deixa en fora de joc Susana Díaz (“si obtinc millors resultats a Andalusia el problema és la lideressa, no pas jo” pensa encertadament Pedro Sánchez). Deixa en fora de joc l’Estat (no hi ha temps per acabar el judici i que les sentències condicionin la política espanyola). Deixa en fora de joc Pablo Casado (encara no té la maquinària a punt ni ha escollit bona part dels seus candidats territorials). Deixa en fora de joc Aznar (si el trifachito no suma, nova derrota de l’home de la FAES). Deixa en fora de joc la vella guàrdia socialista (Alfonso Guerra ha esdevingut un autèntic maldecap per al nou PSOE). I, finalment, deixa en fora de joc Albert Rivera, que ja porta més de 20 anys en política i que gràcies al seu afany de poder (ell sí creia que ho tenia a tocar) ha desballestat el partit a Catalunya.
Pedro Sánchez guanya les eleccions del 28 d'abril. Ara té el control total del partit, del grup parlamentari, dels barons que sobrevisquin a les municipals i autonòmiques, i s’ha carregat la poca oposició interna que quedava. Això de la Susana Díaz (“siento que el pueblo me quiere” va dir en el seu darrer míting de les primàries socialistes) serà digne d’estudi en un futur no gaire llunyà.
I l’independentisme també guanya. Obté un resultat històric a les eleccions: primera força a Catalunya amb 22 diputats i més d’un milió i mig de vots. Per primera vegada, l'independentisme guanya unes eleccions generals. Els despatxos europeus ja tenen la foto molt clara: Pedro Sánchez a Espanya, i independentistes a Catalunya. Aquesta és la foto. I s’han de posar d’acord: “Para los mercados, los signos de una resolución política (en lugar de legal) del conflicto serían ciertamente bienvenidos”, segons l’informe de DWS, la gestora d’actius de Deutsche Bank fet públic el 26 d’abril, just dos dies abans de la celebració de les eleccions.
I després arriben les eleccions europees i municipals, però això ja forma part d'un altre capítol.
La malaltissa relació entre govern espanyol i Estat espanyol i entre les diferents faccions del PSOE em recorda aquest gran diàleg entre Peter Lorre i Humphrey Bogart a Casablanca:
-(Lorre): Me desprecias, ¿verdad, Rick?
-(Bogart): Si llegara a pensar en ti, probablemente sí
Continuarà!
Bernat Deltell. Publicat el dilluns 20 de juliol de 2020