"Ens diuen que ja no som portuguesos, que ara som xinesos. Jo, en canvi, crec que sempre serem de Macau"
Xangai, 1935. El famós arqueòleg nord-americà Indiana Jones entra vestit d'etiqueta en un casino de la ciutat. La presència del doctor Jones al casino Obi Wan (sic) no té res a veure amb el joc, sinó amb un diamant de grans dimensions. La pedra preciosa també és objecte de desig de les màfies locals i d'una exuberant cantant de cabaret. Indiana Jones (Harrison Ford) aconsegueix fugir com pot dels agressors -i sense el diamant- acompanyat de la protagonista (l'actriu Kate Capshaw) pels estrets i sinuosos carrers de Xangai.
Aquest és el trepidant inici d'Indiana Jones i el temple maleït, una pel·lícula de Steven Spielberg que cal analitzar bé. Efectivament, l'espectador veu el doctor Jones entrant en un casino de Xangai dels anys 30, però el que potser no sap és que la seqüència es va gravar íntegrament a l'excolònia portuguesa de Macau. Spielberg va triar bé la localització de la seva pel·lícula, perquè si hi ha un tret que des de fa dècades caracteritza Macau són els seus casinos, que donen feina a 80.000 persones en un territori de 21 quilòmetres quadrats i poc més de mig milió d'habitants.
Doncs bé, el gener del 1999 vaig tenir l'oportunitat de visitar per segona vegada -després en vindrien unes quantes més- el petit territori de Macau. En aquella ocasió m'hi vaig desplaçar per escriure un extens reportatge per al diari Avui. La intenció i l'objectiu era copsar l'ambient que es respirava a l'encara colònia portuguesa pocs mesos abans que es fes efectiva la transferència de sobirania. I és que el territori de Macau (format per la ciutat de Macau i les illes de Taipa i Coloane) retornaven a la República Popular de la Xina el 20 de desembre del 1999 amb un estatus especial que ja voldrien algunes autonomies espanyoles. La nova regió de Macau, batejada amb les sigles RAE (Regió Administrativa Especial), gestiona moneda pròpia (anomenada "pataca"), fiscalitat, política lingüística, ensenyament, policia i seleccions nacionals, entre d'altres. Es tracta del model "un país, dos sistemes", que també s'aplica -s'aplicava?- a Hong Kong. I és en aquest context que Macau ha pogut mantenir la millor -i pitjor- herència dels portuguesos: el joc. Prohibits a la resta de Xina, els casinos s'han convertit ara ja en l'únic motor econòmic de Macau.
Des que l'any 1961 el govern portuguès va autoritzar la creació de la Sociedade de Turismo e Diversoes de Macau, els casinos són la principal font d'ingressos de la batejada com a Montecarlo d'Orient. Un exemple: poc abans del traspàs de poders entre portuguesos i xinesos, el negoci dels casinos controlat durant dècades -i fins fa poc- pel venerable ancià Stanley Ho generava uns guanys de 3.500 milions de dòlars anuals, una xifra que representava gairebé la meitat del PIB de Macau. El 70% dels ingressos d'aquest insòlit territori provenen dels impostos que paguen els casinos. Des que Macau ha deixat de ser portuguesa ha superat Las Vegas pel que fa als ingressos, el número de casinos s'ha triplicat, el turisme se situa al voltant dels 30 milions de visitants per any i la taxa d'atur es manté en un escàs 3%. Potser és per aquest motiu que en els últims anys molts joves portuguesos retornen a Macau buscant alguna feina, un lloc on la llengua de Fernando Pessoa -cooficial- resisteix com pot. Hi ajuden els prop de 3.000 portuguesos que encara hi resideixen, els 10.000 macauencs (descendents de parelles mixtes entre xinesos locals i portuguesos) i, també, alguns mitjans de comunicació, l'Església catòlica -els més combatius en la defensa de la llengua- i les escoles on l'estudi del portuguès és opcional.
Doncs bé, com ja he dit, el gener de 1999, onze mesos abans del canvi d'administració, jo em trobava a Macau amb el fotògraf Xavier Saumell i un amic en comú, l'Òscar Nogueira (actualment a TV3) que ens va acompanyar aprofitant les seves vacances. Vam contactar i entrevistar el mateix governador portuguès, Vasco Joaquim Rocha Vieira, un militar culte i de maneres educades; també el periodista i director del diari Macau Hoje, João Severino; el llavors bisbe de Macau, monsenyor Domingos Lam Ka Tseung, així com professors, petits comerciants, professionals del gremi de la restauració, alguna prostituta, un economista i un parell d'espanyols residents a la zona. I per una sèrie de casualitats vam contactar també amb Stanley Ho, l'anomenat padrino de Macau. El recordo com un personatge amable i proper. Em va dir que respondria a qualsevol pregunta, però no volia que el seu nom aparegués enlloc, i menys en un moment tan delicat, quan faltaven pocs mesos per al canvi de sobirania de Macau.
Amb Stanley Ho vam quedar al mateix saló de l'hotel on jo i els meus dos companys de viatge ens allotjàvem. Era un matí clar i lluminós del mes de gener i va arribar vestit amb un impecable trajo de color blanc. Anava acompanyat per un guardaespatlles que es va mantenir sempre a una distància prudencial. El senyor Ho era prim, amb uns ulls vivíssims que t'escrutaven l'ànima, i tot i l'edat estava en plena forma. Molt jovial, molt amable, i molt simpàtic. Ens vam donar la mà i vam seure al voltant d'una tauleta de la cafeteria de l'hotel. Allà mateix li vaig fer l'entrevista. Abans, però, em va deixar clar una altra vegada que el seu nom no havia d'aparèixer enlloc, i que no li fes preguntes comprometedores (“usi el seu enginy i faci servir la seva intuïció” em va dir en to burleta).
L'entrevista va degenerar en una conversa de prop d'una hora. Un home tan ocupat com ell no va mirar ni un sol instant el rellotge. La cara del guardaespatlles era de sorpresa, com dient “no ho entenc, fa estona que hauríem d'haver marxat”. Alguna cosa estranya va passar en aquella trobada. Sí, incomprensiblement li vaig caure bé, al senyor Ho, i al final, quan ja ens acomiadàvem, em va dir: “vingui a sopar aquesta nit al restaurant del meu casino i acabarem de parlar”.
A la nit, jo i els meus dos amics ens vam presentar vestits amb americana (en el meu cas, sense corbata) a un restaurant de luxe ubicat dins d'un dels casinos de Stanley Ho. Des d'on érem, a l'última planta d'un gran edifici, podies veure la ciutat il·luminada de Macau als teus peus i intuir part de les illes de Taipa i Coloane. Quan ja érem al saló es va presentar un senyor dient-nos que Stanley Ho havia hagut de marxar precipitadament a Hong Kong per una qüestió professional, que li sabia molt de greu i que teníem el sopar pagat. Em va donar una carta escrita a mà pel mateix senyor Ho disculpant-se i afirmant que tenia ganes de sopar amb nosaltres i continuar la xerrada que havíem tingut al matí.
(Nota: tot i tenir el sopar pagat ens vam portar la mar de bé i no ens vam passar... però he de confessar que va caure una ampolla de xampany francès. En un restaurant de luxe d'un casino no es tractava pas de demanar un Aquarius, oi?)
Al cap d'uns dies, quan ja marxàvem de Macau, Stanley Ho es va presentar per sorpresa al nostre hotel per desitjar-nos una bona tornada a casa i que ens cuidéssim molt. Un gran gest per part seva.
Onze mesos més tard, el desembre de 1999, vaig rebre a casa una felicitació de Nadal (quan encara es feien aquestes coses) provinent de Macau. Era del senyor Ho: “Benvolgut senyor Deltell, ens diuen que ja no som portuguesos, que ara som xinesos. Jo, en canvi, crec que sempre serem de Macau. Bon Nadal per a vostè i la seva família!”
Però, qui era exactament Stanley Ho?
CONTINUARÀ!
Bernat Deltell. Publicat el divendres 25 de setembre de 2020