Una entrevista a la pedagoga Maria Canals (1914-2010) publicada l'any 1999
Maria Remei Canals i Cendrós és tot un referent dins del món de la música clàssica catalana. Fundadora del concurs d'execució musical que porta el seu nom, pianista, pedagoga i responsable directa de l'Acadèmia de Música Ars Nova, la seva vida ha transcorregut sempre entre partitures, instruments, alumnes, artistes i, sobretot, entre amics, molts amics que no vol ni anomenar per por de deixar-se algú.
Barcelonina de tota la vida, ella mateixa comenta que va néixer a la mateixa casa on encara ara resideix. Canals, a més, ha tingut temps d'escriure els llibres Una vida dins la música i Quaranta anys de vida del concurs. Són llibres on repassa els orígens de la seva trajectòria vital i els fets que la van impulsar, conjuntament amb el seu marit, l'escriptor, periodista i músic Rossend Llates, a engegar un concurs que ha portat el nom de Barcelona als millors conservatoris del món. També era, diu, una manera de fer país en una època en què era molt difícil fer-ho.
Maria Canals ha obtingut el reconeixement a la seva obra. Chevalier de l'Ordre des Arts et des Lettres, Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i Medalla d'Or al Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Barcelona són només alguns dels reconeixements que omplen d'orgull Maria Canals, però el que més la satisfà és veure com bona part dels intèrprets catalans actuals han passat per les seves aules.
-L'any 1994 el periodista Eugeni Madueño li va preguntar, en una entrevista, la seva edat. Vostè va dir que potser ho descobriria a través de les seves respostes. Cinc anys més tard li faig la mateixa pregunta: ¿Em voldrà dir la seva edat o també l'hauré de descobrir?
-Ai, fill, em sembla que també ho hauràs de descobrir per tu mateix. Només et diré que entre nosaltres dos hi ha molta diferència d'edat... ha ha ha. I això salta a la vista. Però mira, ara potser et donaré una pista que no li vaig donar al senyor Madueño
-Ostres, això és un honor molt gran!
-Ha, ha, ha... no es faci il·lusions, jove. Només et diré, i perdona que et tracti de tu, eh?, però és que et veig tan jove... que he viscut un parell de dictadures. I amb això ja t'he dit prou. Ja t'he donat prou pistes
-D'acord, no hi vull insistir més. Però el que sí que em dirà és quants anys fa que funciona el concurs internacional d'execució musical que porta el seu nom...
-Sí, això sí que t'ho diré. Mira, ara arribem a la 45ena edició del concurs, i això vol dir que el vam fundar el 1954. El meu marit, en Rossend Llates, i jo vam voler tirar endavant un concurs que fos una manera d'obrir les portes a la gent que en aquell moment es dedicava a la música. Perquè l'aprenentatge de la música, com en totes les arts, no acaba mai. I un concurs no és res més que una sortida professional i una continuació més d'aquest aprenentatge. És a dir, pot ser una sortida professional, però al mateix temps un enriquiment personal
-Em parla de l'any 1954. Una època difícil per engegar un concurs d'aquestes característiques...
-Sí, fill, molt difícil... Pensa que era una època en què estàvem aïllats del món, i dins d'aquest aïllament, la música ocupava l'últim graó de les preocupacions de molta gent i, no cal dir-ho, de les autoritats. Però sempre hi ha hagut persones que han estimat la música, i només per això, ho vulguis o no, se'ls ha d'ajudar. Perquè els artistes són els que, en definitiva, ens omplen l'ànima
-A vostè la música li omple l'ànima?
-I tant. Quan escolto el segon moviment del Concert per a piano i orquestra de Maurice Ravel em produeix una sensació difícil de definir. És com entrar en una mena de pau interior. No sé com definir-t'ho, jove, no ho sé...
-I als concursants, se'ls omple l'ànima quan guanyen?
-Suposo que sí. Recordo l'anècdota que en els primers anys del concurs ens visitava la policia, sobretot quan el concurs ja va obtenir la categoria d'internacional gràcies, en bona part, a Henri Gagnebin. Volien saber si els músics que concursaven podien destorbar el règim franquista. Jo sempre els responia el mateix: ¿com volen que una persona que es passa vuit hores assegut davant del piano tingui temps de conspirar contra vostès?
-I va funcionar?
-I tant que va funcionar. No es van adonar ni que el meu marit i jo érem catalanistes. Imagina't si els interessava la música...
-El seu amor per la música és el que la va encaminar cap al món de la pedagogia?
-Sí, exacte. El 1948, i també amb el meu marit, Rossend Llates, vam fundar l'Acadèmia de Música Ars Nova, perquè era també una manera de transmetre aquest sentiment d'amor als joves que venien a estudiar. N'hi ha que aquest sentiment el porten a dins, d'altres no, i alguns l'adquireixen amb el pas del temps
-Això ens porta a la pregunta de si un músic neix o es fa amb el pas del temps
-La pregunta és òbvia, i la resposta que et donaré també. Si tu neixes músic però no saps tocar el piano o el violí, ¿de què et serveix? La música, i en general totes les vessants de l'art, requereix una part tècnica i després una part emocional. També és contraproduent que algú tingui molta tècnica però en canvi no senti res per allò que interpreta. Llavors es converteix en una màquina. I això no és un músic, ni ho serà mai
-Ara que estem gairebé a la meitat de l'entrevista. Sap que m'està donant moltes pistes sobre la seva edat gràcies a les dates del concurs i de la fundació de l'Acadèmia de Música Ars Nova?
-Ha, ha, ha... Jove, no hi tornem, eh?
-Perdoni'm, però és que era una manera que m'expliqués els seus inicis com a pianista, i de passada...
-M'estàs fent riure molt, eh? Bé, sí, això de ser pianista... Mira, t'explicaré la meva infantesa. Sense dates, però!
-D'acord, endavant!
-Mira, el meu pare era catedràtic de piano del Conservatori Superior de Música, i la meva mare era professora auxiliar del meu pare. És clar, quan jo vaig néixer, tot al meu voltant era música i llibres. Als quatre anys vaig començar a tocar tecles, no a tocar el piano, sinó a tocar tecles. El que passa es que es veu que ho feia una mica millor que la resta de nens
-Una nena prodigi?
-No, el meu pare no em va voler donar classes fins als set anys per evitar precisament això dels nens prodigi. Senzillament no hi creia, equivocadament o no. També et vull dir que el meu pare era un home molt culte, va viure molts anys a París i era de cultura i cor francès. Els llibres, les amistats, l'ambient que es respirava a casa és el que sempre ha marcat la meva vida. Sentia parlar de pintura, de literatura... Llegia el poeta Joan Maragall, que m'agrada tant...
-I no se'n surt de l'ambient cultural, perquè anys més tard es casa amb l'advocat, assagista, músic i escriptor Rossend Llates
-Sí, i tant... Però et vull acabar d'explicar una cosa. Jo, fins als deu anys, gairebé no vaig sortir de casa. El meu pare tenia por que em passés alguna cosa i llavors, tota l'educació que vaig rebre va ser amb professors privats. I això em va fer madurar molt. I va arribar el moment de decidir
-El gran moment, oi?
-Sí, exacte. Als deu anys vaig haver de decidir si decantar-me per la música o encarar els meus estudis per estudiar una carrera, que en aquella època no ho feien gaires noies, això. Però jo ho podia fer. Però mira, em vaig decantar per la primera, per la meva passió, que és la música
-Què li ha aportat la música, senyora Canals?
-Amb una paraula t'ho dic: felicitat. He aconseguit la felicitat en tres fronts: amb la música, amb el meu matrimoni i amb els meus amics. Així resumeixo la meva vida. La felicitat personal, gràcies a en Rossend i als meus amics, i la felicitat professional, que gira al voltant de la música
-Quan va deixar de donar concerts?
-L'any 1968 vaig deixar de donar concerts. I ho vaig fer perquè portava una acadèmia de música (que encara ara dirigeixo) i el concurs del qual ja n'hem parlat al principi. Em vaig veure incapaç, físicament, de portar aquestes tres coses. I així vaig decidir deixar els concerts. Però també ho vaig deixar perquè sempre m'ha interessat un altre aspecte de la música que encara no hem parlat
-Digui, digui...
-Es tracta de llegir la partitura, la recerca, allò que el compositor vol dir, interpretar-la mentalment. Això és un exercici magnífic per aproximar-se a un autor. És la meva passió
-I d'aquí, la pedagogia
-És clar. Vull fer arribar a l'alumne allò que jo veig a la partitura. Com els actors amb un text. I això també ho he fet amb els meus amics. He intentat comprendre'ls, estimar-los, ajudar-los, i m'he sentit sempre corresposta
-Vostè i el seu difunt marit semblen l'exponent clàssic d'artistes totals...
-Ha, ha, ha... Sí, potser sí, però no vull que la meva resposta s'interpreti com un acte de vanitat. Jo i el meu marit només hem fet al llarg de la vida allò que sempre hem sabut fer: llegir, escoltar, estar a prop dels que ens han estimat i hem estimat... Això és el que sempre hem fet
-Ja per acabar...
-No hi tornem, eh? Que ja t'he dit que no et diré la meva edat
-No, no, volia preguntar-li una altra cosa. Quina música de fons hi hauria posat en aquesta entrevista?
-Per ser tu, una Cantata de Bach. Crec que és la música més adequada
-Gràcies. Però, per què els músics sempre mencionen Bach?
-Per què els actors sempre mencionen Shakespeare? Bach és l'origen, jove, és l'origen de la música...
Text: Bernat Deltell / Fotos: Xavier Saumell
Entrevista publicada en el suplement Diumenge del diari AVUI el dos de maig de 1999 (pàgines 12 i 13)
{Un cert context històric. Per a molts joves -i no tan joves- Maria Canals (1914-2010) és només el nom d'un concurs de música clàssica que se celebra cada any a Barcelona i que treu una colla de pianos de cua al mig del carrer per a qui vulgui tocar-los. I sí, Maria Canals és un concurs de música clàssica, es fa a Barcelona, hi participen joves estudiants d'arreu del món, i treuen els pianos al mig del carrer. Però Maria Canals és quelcom més que una marca; és un referent de la música i la pedagogia i, sobretot, un projecte cultural internacional creat del no res i enmig d'una dictadura. Canals funda el 1948, en plena postguerra, repressió i pobresa extrema, l'Acadèmia de Música Ars Nova situada just damunt d'on un anys més tard s'hi instal·laria l'antiga llibreria Ona, a la Gran Via de les Corts Catalanes 654. L'Ars Nova neix, en paraules de la mateixa Canals, “perquè els nens i nenes de Barcelona tinguessin un espai on estudiar música i per unes hores s'oblidessin de la precarietat en la que vivien”. Uns anys més tard, el 1954, Maria Canals i el seu marit, el periodista Rossend Llates, creen un concurs de piano que esdevindrà internacional i quedarà lligat per sempre més a la ciutat de Barcelona. Aquest concurs serà guanyat en tres ocasions per pianistes catalans: Miquel Farré (1954), Leonora Milà (1966) i José Enrique Bagaría (2006). A tot això, cal sumar-hi que Canals és autora (sovint en col·laboració amb Rossend Llates) dels llibres Beethoven. La vida i obra en una visió actual, Una vida dins la música i Quaranta anys de vida del concurs. Canals és Creu Sant Jordi, Chevalier de l'Ordre des Arts et des Lettres, Medalla d'Or al Mèrit Artístic, Stella della Solidarità Italiana i Medalla al Mérito en Bellas Artes. I un petit apunt personal: bona part de la meva infància l'he passat al tercer primera del número 623 de la Gran Via de les Corts Catalanes, al pis de la Remei, com li dèiem nosaltres. Mentre jugava a clicks (ara se'n diuen playmobils) i menjava galetes Trias que m'oferia la Titina, la meva mare es passava hores asseguda davant del piano del saló assajant i preparant el repertori dels concerts i unes gravacions que tenen, totes, el segell inconfusible de Maria Canals. Com va escriure una vegada la periodista Ana Maria Dávila, “Sin Canals, la historia de la música moderna catalana sería otra”.}