“El català és una persona valenta que accepta el repte d'encarar-se a la vida, però no entén com funciona el món. Col·lapsem l'aeroport, però quan algú ens diu que ja n'hi ha prou tornem cap a casa ordenadament. Emprenyats, sí, però tornem a casa”
Un acte de BirresxRepública amb Joan Canadell i Rafael Pous el dimecres tres d'octubre de 2018 a Manresa em va permetre conèixer un personatge singular, fascinant i sorprenent. El seu punt de vista sobre la política catalana en particular i la vida en general s’escapa del corrent d’opinió comú, i això és el que el fa tan interessant, perquè demostra tenir una gran curiositat intel·lectual i ser capaç de pensar i observar els fets des d’un altre angle. D'aquella trobada en va sorgir una entrevista titulada Un senyor de Manresa que va tenir un gran impacte (més de 33.000 lectures) i que encara ara circula i és comentada a les xarxes socials. Dos anys més tard, ens hem retrobat de nou per comentar la jugada, i el que ve a continuació és un resum dels més de 50 minuts de conversa amb un brillant senyor de Manresa
-Com veu la situació dos anys després de la nostra xerrada a Manresa?
-De tu, tracta'm de tu, coi, que només tinc 61 anys...
D'acord, hi torno: com veus la situació dos anys després de...
-(M'interromp). Sí, sí, ja t'havia entès a la primera (riu). Mira, jo crec que ara ja podem començar a veure les coses amb una certa perspectiva. D'alguna manera estan sortint totes les impostures de la colonització. Aquell punt de reserva que caracteritza els catalans va esclatar l'octubre de 2017. Vam deixar de tenir por de definir-nos, de mostrar-nos tal com som i de manifestar-nos obertament, ja fos davant dels que sabíem que eren de la causa com amb els que no ho eren
-Què vols dir?
-El caràcter català és reservat, per això mai acabes de saber què vota el teu veí, per exemple. I això ho fem gairebé tots. Com que hem rebut tant i hem patit tant, tenim un instint de supervivència inherent que ens fa ser molt prudents. Compte, no dic pas traïdors, dic prudents! I això, més enllà d'una gran ciutat com Barcelona, encara és més accentuat. Has de vigilar sempre què dius, amb qui parles i intentar no donar gaires pistes de la teva ideologia -sobretot si ets independentista- perquè en el fons mai saps qui tens davant teu. Però tot això esclata l'octubre de 2017. Portàvem tantes dècades humiliats -recordes com va anar tot allò del nou Estatut?- que arriba un moment que dius prou, i aquest prou és l'octubre de 2017
-I ara com estem, segons tu?
-Ara torna el gat escaldat val per dos. És el mecanisme psicològic de defensa que després de la guerra civil ens va fer sobreviure: tancar-nos en nosaltres mateixos i tornar a el meu mal no vol soroll, no et defineixis massa, un punt de no compromís, de no definició i de passar desapercebut. La gent, individualment, el que busca és la comoditat i passar de puntetes per damunt de la derrota. Repeteixo: l'octubre de 2017 tot això esclata. I és gràcies a dos factors, al meu entendre...
-Quins són aquests dos factors?
-Per una banda, el relleu generacional. Cada vegada són més els catalans que ja no han viscut ni la dictadura ni gairebé la transició, per tant, és gent que ja no té por, o millor dit, no té tanta por com els nostres avis i pares. Les noves generacions no tenen cap record de la derrota del 39, ni de la repressió de la dictadura, ni de les renúncies de la transició; no, no tenen cap record perquè senzillament no hi eren. I el segon factor és Espanya. Tu agafa la premsa espanyola i els programes de tertúlia d'aquests darrers trenta anys i veuràs que la crítica als catalans és sistemàtica i constant: no a l'estatut, no al pacte fiscal, els nens andalusos hauran d'estudiar en català, som uns feixistes, som uns nazis, som uns insolidaris, no al reconeixement de la nostra llengua a Europa, som violents, som supremacistes, som racistes, som uns adoctrinats, a les escoles rentem el cervell als nostres fills, TV3 manipula, som uns burgesos insensibles, som uns egoistes, som provincians, som tancats... I això cada dia, cada dia, cada dia, i durant anys i anys i anys. I els que publiquen aquestes mentides venen milers de diaris, les tertúlies gaudeixen d'alts índexs d'audiència, i els partits que foten canya contra Catalunya guanyen les eleccions. O sigui, la crítica als catalans funciona! Però arriba un moment que l'esclau, l'apallissat, diu: ja n'hi ha prou, s'ha acabat! I es revolta, i tant se li en fot el que pensi el veí o els companys d'oficina. Esclata, i resulta que quan esclata, aquesta mateixa persona veu que els del seu voltant també pensen com ell. I això és l'octubre de 2017; una revolta al cor d'Europa, una revolta que sí que sí, que persegueix la independència, evidentment, però sobretot la dignitat d'un poble que ha estat constantment humiliat
-I què va fallar?
-No vam afrontar la repressió de cara. Ara ja no es parla de l'u d'octubre perquè la gent no vol remenar el seu dolor, perquè ens fa mal. Però l'u d'octubre és una gran victòria del poble català que no sabem copsar en tota la seva magnitud perquè ens falta context històric i el final encara no està escrit. Són processos molt llargs, aquests. Com que vivim en l'època de la immediatesa tothom creia que després de l'u d'octubre ja entraríem a les Nacions Unides amb la bandera catalana, i no, això no va així. I si no, pregunta-ho als irlandesos, o als bàltics, o als croats i bosnians, que van haver de passar una guerra terrible amb la comunitat internacional mirant-s'ho des de la barrera i amb total indiferència
"Si les hòsties que vam rebre l'u d'octubre haguessin passat a Euskadi o Escòcia hauria cremat el país sencer. Aquí no, perquè som un poble programat per resistir, però no per guanyar"
-No afrontar la repressió va ser culpa dels partits o de la societat catalana?
-Els partits són el reflex de la nostra societat. A veure, els partits en aquell moment tenien l'opció que el poble català fes una transmutació psicològica col·lectiva, però no la van aprofitar. Van tornar als antics rols, que són els rols de la pura subsistència i de la resistència passiva. Som un poble preparat per resistir, no pas per guanyar. Si les hòsties que vam rebre l'u d'octubre haguessin passat a Euskadi o Escòcia hauria cremat el país sencer. Aquí no, perquè som un poble programat per resistir, però no per guanyar. Amb tot, la societat catalana ha fet un salt endavant que ja no té retorn. Sí, i això lliga amb el que t'he dit de la victòria que suposa l'u d'octubre. Però encara falta temps per entendre-ho, ens falta context històric. Nosaltres som una alzina, un arbre que ho aguanta tot, però el que regna és el roure. No estem preparats per guanyar perquè els partits tampoc ens van preparar per ser guanyadors. ¿Creus que els representants de Junts, Esquerra i la CUP tenen concepció del poder? Ho creus de debò? No en tenen, no saben què és el poder ni què significa manar ni què significa pensar com un estat
-Això és la constant manca de visió d'estat dels nostres governants...
-Evidentment, i això és el que t'explicava a la primera entrevista que em vas fer ara fa un parell d'anys a Manresa. Els catalans no tenim visió d'estat perquè no hem tingut mai un estat propi, i l'espanyol és un estat opressor i repressor que ens ha anat sempre a la contra. I per això els nostres polítics tenen tanta por. Pocs s'han jugat el tipus. Un d'ells, el president Torra, se la va jugar perquè no és polític, perquè és un home que ve de baix, i fixa't com va ser criticat, tant pels independentistes -no el van defensar mai- com pel Miquel Iceta, un tipus que porta 40 anys vivint de l'erari públic. Tots units contra Torra!
-Deies, però, que la societat catalana ha fet un pas endavant...
-Sí, la societat catalana ha fet un pas endavant que encara no s'ha manifestat de portes enfora, però és un pas que interiorment ja no té retorn. És com quan en una parella un dels dos pensa “això s'ha acabat” però encara no ho ha verbalitzat i no ho ha comunicat a l'altra part. En aquests casos el trencament ja és irreversible, però encara no s'ha anunciat. Trigarà més o menys, però el divorci és inevitable
-Però també hi ha crítica als governants
-Tu em preguntaves per la societat catalana, i ja t'he respost: el divorci és inevitable. Però també t'he de dir que la societat catalana té un disgust molt gran quan veu aquesta submissió dels seus governants, aquestes baralles internes de pati d'escola. Hi ha milers de ciutadans represaliats, perseguits, humiliats, detinguts, exiliats, i... ¿què ha de pensar tota aquesta gent quan veu que els seus governants són incapaços de consensuar una mínima defensa pública i conjunta del seu president? ¿Què ha de pensar la societat catalana quan llegeix les baralles a través de twitter que si tu has dit i que si jo vaig fer? Què els diem a aquesta gent? Els nostres polítics no estan a l'altura, perquè en el fons no són polítics
-Què vols dir?
-Catalunya no té cap poder real i per tant no pot prendre cap decisió transcendent com un estat normal. Per això, els nostres governants són purs gestors, no pas polítics. Un polític és aquell que pensa estratègies de futur, que pren decisions transcendents, que decideix i regeix els destins de la seva nació. En canvi, què pot decidir el govern català? Res de res, ni tan sols podem pagar un complement als nostres autònoms perquè no tenim diners, ni podem fer lleis sobre la pobresa energètica sense que les tombin. Per tant, per no poder fer res no cal ser polític, només calen gestors, i clar, els gestors tenen por, la por catalana de sempre (perquè sempre hem rebut) i la por a perdre la feina i el sou. A un polític d'un país normal se li en fot perdre les eleccions perquè al darrera té un estat; a un gestor no. Entens la diferència?
-Totalment!
-I ara, a sobre, hi ha un altre problema, per a aquests gestors, i és que l'autonomia és morta. S'ha acabat. Amb el 155 l'Estat ha entrat fins la cuina, i la Generalitat està morta i enterrada. Res tornarà a ser com abans, res de res
-Així doncs, no cal votar?
-Sí, clar que cal votar, i jo votaré una opció que crec guanyadora, però el que hem de tenir clar és que estem votant perquè la Generalitat no caigui en mans precisament d'aquests que ens diuen nazis, insolidaris, supremacistes, feixistes i que ens insulten cada dia, però també, i sobretot, perquè a nivell internacional seria la nostra fi. ¿T'imagines que després de les garrotades de l'u d'octubre i la brutal repressió que hem patit el nostre govern caigués en mans dels unionistes? Què pensaria la comunitat internacional? Que som una colla de friquis i que no ens mereixem res, això és el que pensaria! Per això cal votar, però tenint clar que la Generalitat i l'autonomia és morta. I això ja ho va dir l'historiador Xavier Diez en la interessant entrevista que li vas fer fa unes poques setmanes
-En l'anterior entrevista parlaves d'ERC i el seu paper històric...
-El meu anàlisi és aquest: ERC és el partit de la derrota, el partit que perd la guerra, a qui afusellen el seu president (que era el president de tots els catalans), el de l'exili i que amb el retorn de Josep Tarradellas tanca un cicle històric. Jo, en aquell moment, amb la recuperació de la Generalitat, hauria creat un partit d'esquerra i independentista completament nou, com van fer els convergents. Ells, Jordi Pujol i companyia, podien haver recuperat la Lliga Regionalista, però van decidir de manera intel·ligent que la societat catalana dels anys 70 ja no tenia res a veure amb la Catalunya de Prat de la Riba i Francesc Cambó, i per això van decidir encertadament crear un nou artefacte sense hipoteques ni vinculacions amb el passat. I caram, no els va anar pas malament, oi? Majories absolutes, més de 20 anys manant ininterrompudament i decidint majories a Madrid. En canvi, ERC, durant aquests darrers anys, ha patit escissions i trencadisses constants, i si guanyen les eleccions del 14 de febrer -si és que es poden fer- aguantaran tot i que amb moltes tensions internes. Però si perden de nou... ai mare de Déu...
-L'exemple és Unió?
-Sí, recordo que et vaig explicar que els d'Unió, un partit també derrotat durant la guerra civil, van ser més llestos. Van veure Convergència com un artefacte nou dins del qual podrien sobreviure, i així va ser com [Josep Antoni] Duran i Lleida i la seva camarilla van gaudir d'un pes en la política catalana molt superior al que realment representaven. I fixa't què va passar després; quan Artur Mas diu “ja n'hi ha prou, trenquem i cadascú que s'espavili” els d'Unió no aguanten ni una elecció. Desapareixen, literalment. Què et vull dir amb tot això? Doncs que Unió Democràtica ja era un partit mort després de la guerra civil, però gràcies a unir-se a Convergència allarguen l'agonia unes dècades més. I aquí aturo els símils...
-D'acord
-Mira, per acabar aquest tema: l'Esquerra Republicana independentista que tots recordem ja pràcticament no existeix. Esquerra va estar a punt de desaparèixer a final dels 80, i també després del segon tripartit. Però ERC ha estat colonitzada, metafòricament, per la Nova Esquerra Catalana d'Ernest Maragall. I recalco el metafòricament, perquè és evident i obvi que el partidet d'Ernest Maragall no va fer cap opa a Esquerra, però sí que l'ha impregnat i seduït de dalt a baix. Per això sectors sobiranistes i/o catalanistes de l'antic PSC s'hi troben a gust, en la nova Esquerra, i per això mateix Miquel Iceta està tan nerviós, perquè per primera vegada té un competidor real en els seus féus tradicionals. Aquest canvi de rumb ha significat treure del poder municipal els socialistes (cas de Lleida i Tarragona) on fins ara eren hegemònics; en aquest sentit, ERC està substituint el PSC. Per tant, els Maragall guanyen de nou la partida, i això ja t'ho vaig dir en l'anterior entrevista. Repassa-la i llegeix bé el que deia dels Maragall...
-Ho recordo perfectament, i ho subscric plenament!
-Doncs això mateix. Ara bé, de la mateixa manera que ERC fa forat en els espais del PSC, deixa orfe l'independentisme més dur, i aquest se l'emportarà Junts. Qui guanya a Girona? Junts! Qui governa a Olot? Junts! En canvi, el creixement de l'actual ERC es produeix bàsicament a Tarragona, Lleida i Barcelona ciutat, on et recordo que van guanyar les eleccions municipals (sí, amb Ernest Maragall! Ho vas veient?) tot i que Ada Colau es manté d'alcaldessa perquè accepta els vots de Manuel Valls per no perdre la cadireta i la paga
-Què calia fer després de l'u d'octubre?
-El que calia era blindar la nostra estructura de govern i de país. Mira, jo sóc contrari al Partit Nacionalista Basc. Crec que el president Carles Puigdemont no hauria d'haver intentat negociar a través d'ells perquè són oligarquia i, per, tant, els nostres enemics número u. Tenien unes ganes que ens fotéssim una hòstia que ni t'ho imagines, perquè s'hi jugaven molt. El PNB és un dels grans partits del règim espanyol, una de les seves columnes vertebrals
-On ens porta tot això?
-Ara tocava actuar com els bascos, que tenen sentit de poble, i nosaltres no. No parlo del PNB, sinó del poble basc. Potser en aquest sentit els catalans estem canviant, però ells ens porten molts segles d'avantatge. Els bascos són un poble que s'ha hagut de protegir molt i fan grup, són una tribu nacional, i en canvi el català és individualista, molt individualista!
-Hi haurà gent que no hi estarà d'acord, amb aquesta afirmació...
-M'és igual, el que no faré és canviar la meva manera de pensar ni de veure les coses. A més, l'experiència personal i l'observació dels fets crec que em donen la raó
"Ampliar la base? Mai havia vist una base tan gran, mai a la meva vida m'hauria imaginat que l'independentisme assolís aquests nivells de participació i adhesió"
-Som individualistes?
-Sí, i això no exclou ser solidari, perquè Catalunya és un poble que té un impuls molt social, que no deixa enrere ningú, però el català és individualista de mena i un gran creador de riquesa i de treball. Però quan jo parlo dels bascos és perquè crec que ara ens tocava ser poble, ser tribu nacional com són ells, però els nostres governants (i també part de la societat) s'han tornat a perdre en l'individualisme. Ens han venut la moto que cal fer una bona gestió. Gestió? Gestió de què? Què podem gestionar? Hem d'ampliar la base, diuen... Ampliar la base? Mai havia vist una base tan gran, mai a la meva vida m'hauria imaginat que l'independentisme assolís aquests nivells de participació i adhesió. No, no es tracta d'ampliar la base, es tracta de consolidar-la, de convertir-la en un bloc monolític, de ser tribu, poble... i amb un projecte de país per a tothom!
-O sigui, segons tu no es tracta d'ampliar la base sinó de consolidar el poder que ja tenim?
-Sí, on hi ha més marge per créixer no és en la gestió que no podem fer, sinó en el discurs polític. No em refereixo als gestos, sinó al discurs polític, blindar-se i negociació de veritat, no pas diàleg, negociació!
-Per tant, la teva proposta seria...
-Conservar el poder que teníem (no ens vam encarar al 155, i això ho estem pagant molt car perquè Espanya ara ja sap que el pot aplicar sempre que vulgui i que no hi haurà resistència), solucionar la qüestió dels presos i exiliats i negociació bilateral
-Com es conserva el poder?
-La societat catalana ha creat estructura socioeconòmica pròpia durant més de cent anys; ara tocava ser (recalco: ser!) estructura, i ser estructura vol dir tenir sindicats propis, banca pròpia, múscul financer propi, gestió cultural pròpia, etc...
-Ja...
-Mira, cal treure'ns aquesta violència que portem a sobre, el ressentiment i el dolor. Les garrotades de l'u d'octubre van provocar un xoc emocional a una part molt important de la nostra societat. Ho dic sincerament i amb tristesa: molta gent no s'ho esperava, creia que Espanya no era així, però els independentistes de tota la vida -i el poble basc també- sabien com acabaria tot això perquè coneixen la bèstia que habita dins l'Estat. No van sorprendre els crits del “a por ellos” que es cantaven en molts carrers espanyols quan passaven els guàrdia civils. No, no va sorprendre res del que passava, però a una immensa majoria de la societat catalana sí. Ingenuïtat? Molta. Jo vaig parlar amb gent l'endemà de l'u d'octubre i els queien les llàgrimes quan recordaven la por que havien passat, les garrotades, la humiliació... No s'ho esperaven, creien que tot i les imperfeccions Espanya era una democràcia consolidada, un país mínimament respectuós amb la diferència i amb qui es podia dialogar, i de cop i volta es van adonar que no, que Espanya és franquista i que la transició va ser una gran presa de pèl. I tot això provoca dolor, i el dolor acaba en ressentiment
-Catalunya és una societat ferida?
-Molt ferida, i això la fa perillosa, i no pas perquè hi hagi un esclat de violència, això no crec que passi, però hi ha ressentiment i dolor. I això és perillós. A més, és una societat que ha hagut d'encarar molts canvis socioeconòmics amb una mà al davant i una altra al darrera. I això no ve d'ara, sinó que es remunta als anarquistes. Digues un país que hagi fet una revolució industrial com la nostra sense cap estructura de poder, va, digues...
-...
-No em pots respondre perquè no hi ha cap cas com el nostre. ¿Quina estructura de poder teníem per protegir els obrers que anaven a treballar a les fàbriques? Qui els protegia? Qui protegia les dones? Qui protegia el teixit empresarial català? Sí, algú dirà que això, a Anglaterra, també passava, oi? Doncs qui digui això menteix, perquè allà tenen un estat que prestava una certa sanitat (a la seva manera) i educació, uns mínims vitals per a la seva població, però... i aquí? Tot en contra, tot ho hem tingut sempre en contra, i els únics serveis provenien d'iniciatives privades, i per això tenim el teixit social que tenim
-Però aquest teixit, aquesta solidesa, no s'ha traslladat mai a la política
-El català és una persona valenta que accepta el repte d'encarar-se a la vida, però no entén com funciona el món. Col·lapsem l'aeroport, però quan algú ens diu que ja n'hi ha prou tornem cap a casa ordenadament. Emprenyats, sí, però tornem a casa. El català és algú que diu que si cal fer dotze hores més de feina les fa, si cal fer-ne catorze les fa, si no pot anar de vacances no hi va... Tots hem pujat en aquests ambients de gran sacrifici, però és un sacrifici individual, i la política és una cosa col·lectiva, i aquí, noi, entre la col·lectivitat i la manca de sentit d'estat... Tu mateix...
-No hi ha manera
-No, no hi ha manera. Quan veus ERC, Junts i la CUP separats a Madrid t'adones que no hi ha interessos col·lectius, sinó de classe. Del tot legítim, perquè abans Convergència feia exactament el mateix. Quan actuem com estructura llavors Espanya tremola. Fixa't, qui s'està beneficiant de l'u d'octubre? La resposta és molt fàcil: Espanya!
-Segur?
-Sí, Espanya és la que més rendiment treu de les garrotades de l'u d'octubre
-Això m'ho has d'explicar molt bé
-Molt fàcil: a partir de l'u d'octubre, i del discurs de l'impresentable del Felipe VI, Espanya ha vist l'oportunitat de desballestar el règim del 78. Fixa't tot el que ha passat després de l'u d'octubre: l'emèrit ha fugit, Espanya no pinta res a Europa, enfonsada econòmicament, i tot això serveix perquè d'alguna manera s'estigui fent una segona falsa transició. Catalunya és la zona sensible, som la punta de llança, i l'u d'octubre enceta el canvi. Tot això ja va passar durant la transició. I ara et diré una altra cosa...
-Quina?
-Tot això passa perquè nosaltres som els autèntics espanyols
-Ja sé per on vas...
-Els autèntics espanyols som nosaltres que podem viure en la diversitat. Podem conviure amb andalusos, extremenys, bascos... Catalunya va ser durant dècades l'últim reducte del republicanisme espanyol, no ho oblidem pas això. En canvi, els que s'autodefineixen com a espanyols en el fons només volen ser castellans. I per la traïció dels nostres líders els castellans s'apropien d'un estat que vam crear nosaltres. Ara el valencià Ximo Puig i la mallorquina Francina Armengol tornen a la idea de la descentralització, el federalisme i la reforma d'Espanya, i se la tornaran a fotre. Espanya no es pot governar sense els Països Catalans, però aquesta governació ha de ser de tu a tu, mai de submissió, com ha estat fins ara. O negociació de tu a tu, com he dit abans, o trencament irreparable
-I aquí Espanya juga amb la por
-Mira, t'explico un cas proper. L'avi d'un amic meu es va passar quatre anys a la presó per rojo y separatista. La tortura consistia en insinuar-li que a l'endemà l'afusellarien i que aquesta era la seva darrera nit, i així cada dia. Finalment, i després de quatre anys, el van deixar anar. Tu creus que una persona que ha passat aquest trauma psicològic no el transmet als seus fills? La por és això, amic, és això...
-Com em va dir Jorge Verstrynge en una entrevista que li vaig fer, la por és la gran herència del franquisme
-Exactament, i això explica moltes coses aquí i allà. I explica el motiu pel qual ERC fa servir el ressentiment social per guanyar vots, que la CUP es passi el dia fent assemblees, i els de Junts, que són els més guapos de la colla, parlin de trencadissa quan no han trencat mai un plat durant dècades. Tot això no és incompetència, és por, és la por a portar la societat catalana cap a nous paradigmes. No hi ha prou ambició perquè la por paralitza els nostres gestors. Però les noves generacions que pugen ja pensen diferent, com t'he explicat abans...
-Què cal fer ara?
-Ocupar espais de poder, com ja s'ha començat a fer: Cambra de Comerç, Barça, cooperatives, sindicats... Ser estructura!
"Espanya és un país que té por i un gran complex d'inferioritat, i per això exerceix la violència emocional com a mecanisme d'autodefensa"
-Espanya
-Espanya és un país que té por i un gran complex d'inferioritat, i per això exerceix la violència emocional com a mecanisme d'autodefensa. Vivim en directe i primera persona el desballestament de les restes del projecte imperial espanyol. L'Espanya actual és un projecte de destrucció del pròxim, l'Espanya proposada pel catalanisme polític era un projecte de diversitat i modernitat. L'Espanya ocupada per Castella és un projecte fonamentalista que no accepta la diferència ni cultural, ni social ni de res. L'Espanya castellana és profundament antieuropea, autoritària, econòmicament arruïnada i sense cap projecte de futur. Assistim en directe al seu desballestament, i l'animal, quan està ferit, és molt perillós
-Catalunya
-Som molt civilitzats i això és una virtut, però per altra banda hi ha la interiorització de la submissió. No ens sabem defensar, som massa racionals i a sobre creiem que vivim en un món racional. Ens pensem que la nostra manera de ser està implantada arreu, que el món és un lloc civilitzat, i això és un trastorn cognitiu. Per això ens indignem davant les injustícies: “però això com pot ser? Vivim en un món racional i aquestes coses no passen!”. Doncs sí, aquestes coses passen, i quan passen quedem descol·locats perquè no entenem el món, no el sabem interpretar, perquè no hem tingut mai un estat, perquè no hem tingut un cos diplomàtic, perquè no hem tingut política exterior, pel que sigui. El cas és que vivim en un paradigma perquè la nostra civilització és diferent, no som ni més bons ni més dolents, però som diferents. I per això ens passen coses com la d'Artur Mas quan es reuneix amb Mariano Rajoy demanant-li el pacte fiscal, i Mas diu “jo si fos ell ho acceptaria perquè és la manera de resoldre el problema”. I no, el senyor Mas no entén que som diferents i Rajoy no vol resoldre el problema perquè viu del problema, perquè no té cap projecte de futur per a Espanya i per això només pot viure políticament contra Catalunya, i per això no resoldrà mai el problema. Mai! I llavors ens escandalitzem: “però... com pot ser?” ens preguntem...
-No ens entenen, però nosaltres a ells tampoc?
-No hi ha manera que els catalans deixem de fer projecció a Espanya; pensem que Espanya acceptarà les nostres propostes perquè és el que nosaltres faríem i som civilitzats, i no, això no passa perquè som diferents, nosaltres i ells. I saps per què passa tot això? Perquè en el fons els catalans (o la Corona d'Aragó o com li vulguis dir) som fundadors d'Espanya, som l'autèntica Espanya, i no entenem que Espanya no es comporti com som nosaltres i com ho faríem nosaltres. El dia que diferenciem entre castellans i espanyols potser començarem a entendre moltes coses...
Bernat Deltell. Entrevista feta el dilluns 7 de desembre de 2020 al bar La Carpeta Moderna de Vilanova i la Geltrú