[gallery size="medium" columns="1" ids="https://bernatdeltell.cat/wp-content/uploads/2017/12/El-menú-de-El-Local-de-dijous-14-desembre.jpeg|El menú de El Local de dijous 14 desembre"]
Dijous 14 de desembre de 2017. A primera hora del matí rebo un whatsapp amb un missatge curt i contundent. “Falta una setmana. Si vols fer la torna, avui és el dia”. És l’amic A. El dinar al restaurant 7Portes ha tingut el seu ressò mediàtic, i durant uns dies A ha mantingut volgudament un perfil baix i discret (poques piulades, pocs missatges, poquíssimes trucades). Però avui té ganes de parlar. Em diu que en la transcripció del dinar al 7Portes hi ha alguna llacuna que vol acabar d’omplir. “Bernat, sóc a Vilafranca. Si vols m’acosto a Vilanova, així no has de sortir de casa” m’escriu. Li responc que d’acord, que dinem plegats i que intentaré trucar a B a veure si té temps d’afegir-s’hi.
A les dues en punt del migdia ens trobem al cèntric restaurant El Local. El seu cuiner i propietari, el Kilian Ventura, l’ha convertit en pocs anys en un referent gastronòmic de la ciutat. S’hi menja molt bé, bé de preu i la qualitat és sòbria. No vull enganyar ningú: sóc parent del Kilian. I precisament com que sé que ho fa molt bé hi porto el meu amic. Avui jugo a casa, però tot i amb això estic una mica nerviós. Quan entro amb l’A hi ha gent que ens mira i alguns comensals baixen el to de veu. Aquí alguns som coneguts.
Ens asseiem en una taula per a dues persones. Ens han ubicat tocant paret i una mica apartats de la resta de comensals. El nostre amic B s’afegirà després, quan ja estiguem al cafè. Per tant, avui estic sol i cara a cara amb A. El restaurant és ple de gom a gom. Taules ocupades bàsicament per funcionaris municipals i treballadors de les cèntriques sucursals de Caixabank i BBVA. Alguna parelleta amb els seus fills i una taula amb la Montsita, la Laia i la seva filla Núria i el marit que es diu com jo. Ens coneixem tots. La cambrera, la Sònia, sempre eficient, ens porta la carta. Triem. Jo demano tempura de calçots amb romesco i, de segon, cassola de pollastre. L’A diu, en to sorneguer, que avui no té gaire gana: Remenat de bolets i bacó i galtes de porc estofades. “Sort que no tens gana, noi...” li espeto mentre ell somriu i es posa bé el tovalló.
Entrem en matèria
-Com portes això d’estar a l’atur?
-Noi, no paro. Em demanen de tot arreu. Preparant informes, reunions, conferències...
-Depenent dels resultats del 21 de desembre el teu atur potser s’allargarà més...
-Veig que ets dels “optimistes”, oi? Falten set dies, i poden passar moltes coses
-Si guanyen els sobiranistes et tornaran a cridar a files?
-Sí, ja m’ho han dit, però no sé si exactament al mateix lloc. Esperaré els resultats, i si em truquen llavors decidiré. Ah, i també cal tenir en compte la correlació de forces. No és el mateix que quedin primers els republicans que els puigdemontistes. I amb això no dic res, només que no és el mateix
-I què és millor?
-...
En aquest precís moment ens porten la beguda. Una copa de vi negre per a A i una ampolla d’aigua per a mi. Aquesta tarda tinc molta feina i no em puc permetre tenir el cap emboirat
-Et preguntava que què és millor per al país, que guanyi ERC o JuntsxCatalunya?
-La meva resposta és el silenci. No et diré res més
-D’acord. Com veus la llista de Puigdemont?
-Fem un salt al passat, d’acord? Tirem enrere un any i mig i aterrem al juliol de 2016. Què té d’especial aquest mes de juliol? Doncs que hi ha el congrés de refundació de Convergència. Es vol passar pàgina al pujolisme canviant fins i tot el nom del partit. Un desgavell. Els noms que proposa la cúpula, que crec recordar era Catalans Convergents, entre d’altres, són rebutjats per la militància. D’altres volen mantenir el nom original, d’altres ja no saben quina paret toquen... Un desastre, tot plegat. Doncs bé, enmig de tot això, hi ha una persona que proposa un nom, i és Junts per Catalunya. Saps qui proposa aquest nom? Un que es diu Carles Puigdemont. Curiós, oi?
-Certament...
-Et diré més: el pedecat va néixer mort. Puigdemont ha fet una llista amb els seus soldats més fidels: Rull, Turull i Forn. Pocs més. Neus Lloveras hi va com a presidenta de l’AMI, i d’altres no s’han inclòs a la llista perquè estan a la reserva, com la Neus Munté, la més que probable futura candidata a l’alcaldia de Barcelona
-Puigdemont ha fet com Macron, oi?
-Sí. Què fa Emmanuel Macron? Quan veu que el Partit Socialista s’enfonsa ell marxa del govern i crea un moviment anomenat EM! Les inicials volen dir En Marche! però també coincideixen amb el nom del candidat. Un cop escollit president, Macron converteix EM! en un partit completament transversal: agafa els millors de la candidatura socialista francesa, els millors dels liberals, independents, etc. No demana adhesions ni carnets ni fidelitats ni quotes. Res de res. EM! és un moviment de caràcter marcadament presidencialista sense el llast de les velles estructures de partit i obert a representants i càrrecs d’altres formacions. I no accepta personatges com Manuel Valls que no sap on caure mort. Doncs bé, Puigdemont fa exactament el mateix que Macron, i m’estalvio especular sobre qui podria haver estat el Manuel Valls de JuntsxCatalunya
-I com s’ho han agafat els del pedecat?
-Depèn del territori. En alguns llocs s’hi han bolcat i en d’altres fan petits boicots
-Li sortirà bé la jugada, a Puigdemont?
-Una confidència. Com tu saps he estat 20 mesos (no 18, sinó 20!) a dins del ventre de la bèstia. Teníem sondejos regulars, enquestes internes, i saps què ens deien a l’estiu? Que el pedecat es podia quedar amb quatre diputats
-Segur?
-Seguríssim. Que surti algú a dir que menteixo
-Per tant...
-Puigdemont ha passat de tenir enquestes que li donaven quatre diputats a poder arribar a la trentena. Si això no és un èxit...
-A partir d’aquí, què?
-Nou partit, renovació de dalt a baix i trencament absolut amb el passat. I si van a l’oposició tindran més temps per créixer i fer-se forts
-Amb Puigdemont a l’exili?
-Sí... o no, no ho sé, però amb Andreu Mas-Colell com a ideòleg de tota aquesta operació, Elsa Artadi (la seva deixebla política) i Jordi Sánchez. Tant Sánchez com Mas-Colell són, probablement, les dues persones que tenen el cap més ben ordenat dins el món sobiranista
-Per acabar amb el tema Puigdemont. Em costa creure que el pedecat es resigni a...
-Silenci! Sé el que diràs, i et responc. Al principi de la campanya electoral Marta Pascal va dir “president, aquí ens tens, pel que faci falta”. Saps quina ha estat la resposta de Puigdemont?
-Quina?
-La mateixa que t’he fet jo abans: no dir res. M’entens?
Escurem els plats en silenci
-I als d’Esquerra? Com els veus?
-Van començar amb el peu canviat, patien molt al principi de la campanya. Les enquestes deien que anaven perdent vots i escons, però avui sé que estan remuntant
-Com ho saps?
-Em dedico, entre altres coses, a la comunicació, ho recordes? Disposo de moltes dades que alguns pagarien per tenir (riu). Esquerra torna a pujar. No els anirà malament
La Sònia pregunta per a qui és el pollastre i les galtes de porc estofades. Un cop repartits els plats, l’amic A torna a la càrrega
-Qui patirà, i molt en aquest final de campanya, serà Miquel Iceta
-Doncs totes les enquestes diuen que...
-Enquestes, enquestes, enquestes! Per favor, Bernat! Hi havia enquestes que a les eleccions del 27S de fa dos anys deien que Unió obtindria entre tres i set diputats. Ho recordes? Avui Unió ha desaparegut del mapa. Duran s’ha carregat un partit històric i a sobre va donant lliçons. Això d’aquests tios és increïble...
-Sí, sí, però ells amb l’Iceta...
-Iceta no sap què ha fet. Només et dic que aquest final de campanya se li farà llarg. I una altra cosa: Sixena els ha fet molt de mal. Si Àngel Ros és llest no es tornarà a presentar a les properes eleccions municipals. Sixena i el seu pacte amb Ciudadanos a Lleida l’han convertit en un cadàver polític
-I ja que parlem de Ciudadanos...
-Tindran un bon resultat, però no tant com es pensen ni com els hi diuen els seus mentors. Això sí, poca cosa podran fer: el bon resultat de Ciudadanos és directament proporcional a la caiguda del Partit Popular. La campanya d’Albiol és un funeral. Entre el públic només hi ha senyores vídues de militars de més de setanta anys. La seva candidatura és un desastre. Fixa’t en un detall: Rajoy va dir que no vindria a fer campanya a Catalunya, i ara està aquí cada dia. Saps què vol dir això? Que ens podem trobar a les portes de la pràctica desaparició del PP al nostre país. Poden mantenir alguns pocs diputats, però el partit en sí ja és un cadàver. És el mateix que li passava a Unió: tenien seu social, uns diputats, però sense massa social. I sense massa, sense mans que ajudin, sense gent que empenyi, no hi ha partit que ho pugui aguantar
-El futur d’Albiol passa per Badalona?
-Dependrà dels resultats del 21-12, però jo crec que cap a Madrid falta gent. Allà li rentaran la cara per fer-lo un “home d’estat”, ha, ha, ha...
-En aquest repàs ens falta els comuns i els cuperos
-Res a dir: els comuns es fotaran una castanya i la CUP aguantarà el tipus perquè tenen un electorat granític. Als comuns els passa allò que quan no et decideixes guanya sempre l’status quo. Si poden faran president Iceta, l’home de l’establishment. Tu em dones suport a l’Ajuntament de Barcelona i jo te’l dono a la Generalitat. Així són els de la nova política (riu per sota el nas). Que il·lusos, tots plegats... Recordes quan fa un any es deia que l’Ada Colau podia ser presidenta de la Generalitat? Si mantenen resultats es podran considerar afortunats
-Caram, tu, quina precisió...
-Bé, ja ho veurem si m’equivoco o no, però en tot cas, vull parlar-te d’una altra cosa. M’has embolicat amb tot això de les eleccions però crec que hi ha coses més importants per comentar. Esperem a les postres?
-Sí
-Per cert, escriu “les postres” perquè si no hi ha gent que se t’enfada, oi? Ha, ha, ha...
(Efectivament, en el dinar del 7Portes vaig escriure “els postres” i més d’un lector em va informar de l’errada. Gràcies!)
Continuarà!
Bernat Deltell. Publicat el divendres 15 de desembre de 2017