Acabem les postres. Escuma de iogurt per a tots dos. Quan estem a punt de reiniciar la conversa es presenta la Laia a la nostra taula a saludar-nos. Quatre comentaris divertits i tornem a estar sols. Però l’A està alerta. Diu que ens acaben de fer una foto amb un mòbil des de la taula del costat. Són tres nois encorbatats, un dels quals conec de vista. “Al final ens farem famosos”, comenta neguitós el meu amic.
-Bé, mentre espero que em portin el cafè continuo amb el que et volia explicar i que potser al 7Portes no va quedar prou clar
-Espera, abans no continuïs deixa’m preguntar-te una darrera cosa sobre les eleccions. Al 7Portes et vaig demanar la teva opinió sobre llista única de país o llistes separades i em vas dir que tots per separat. Ho continues mantenint?
-Totalment
-Creus que afavoreix als sobiranistes?
-Totalment
-Les teves raons eren per motius pressupostaris, de presència als mitjans i fins i tot en els debats evitàvem el tots (Arrimadas-Iceta-Albiol) contra el representant independentista. És així, oi?
-Sí, però et diré més. Anar per separat vol dir que tothom es pot sentir a gust votant el partit sobiranista que ideològicament el representa millor. Vol dir, per tant, no perdre cap vot i passar el rasclet per tot el territori. I finalment un fet que a molts us ha passat desapercebut
-I quin és?
-Hi havia una petita part (insisteixo: petita part) de la ciutadania que reclamava llista unitària, però des d’un bon principi ni Junqueras hi estava d’acord ni Puigdemont hi va insistir molt
-Ho tenien pactat?
-Pactat no, ho tenien parlat. Si haguessin anat junts el president Puigdemont no hauria pogut tirar endavant el seu nou projecte de moviment polític. Ara s’entén millor la poca insistència per part dels protagonistes a fer una llista única, oi?
-Sí, tot i que Puigdemont...
-Hi va insistir amb la boca petita. I ara està on volia estar, creant un nou partit amb tot el que t’he explicat abans. Però escolta, jo no he vingut a parlar d’eleccions, sinó d’una altra cosa que crec que no va quedar prou clara al nostre dinar al 7Portes
-I de què es tracta?
-Mira, hi ha molta gent que potser es pensa que la República i la independència és una cosa ràpida de fer i sense costos. Doncs no, això va per llarg i patirem. Conec persones que es juguen 60 anys de presó i només si guanyem podrem evitar que triomfin les injustícies
-Però Europa...
-Europa ajuda però sempre de sotamà, no d’una manera explícita. Amb tot, t’he de dir que cada vegada, a Europa, estan més fins els collons de Rajoy i de tots els seus merders. I a partir de gener prepara’t: augment de l’IVA, retallada de pensions, deute desbocat i corrupció (en breu tindràs notícies de la selecció espanyola de futbol). Però torno al que et volia dir. Per ser independents primer ens ho hem de guanyar, entens? Estem en una guerra moderna, sense morts, però hi haurà un moment que caldrà una desobediència civil organitzada. T’ho explico perquè és important que aquestes eleccions guanyem, però tant si els sobiranistes formen govern com si no cal estar preparats per a la resistència
-Vos dir que no ens en sortirem?
-I tant que ens en sortirem, i estem fent un país molt millor. El que ara et diré és molt bèstia, però és així: la independència s’aconsegueix amb molta paciència. Prou terminis i collonades. Hem de ser dignes de guanyar-nos la llibertat
-Per què Espanya té aquesta actitud? Fixa’t la diferència amb els corsos. Aquests han guanyat i Macron ja els ha convidat a París a “parlar-ne”. Per què no passa això a l’Estat Espanyol? Quin és el problema? Per què són incapaços de dialogar?
-Espanya, en aquest sentit, té dos problemes. Em va bé que citis el cas recent dels corsos pel que et diré ara. Mira, Macron pot estar d’acord o no amb els corsos, però tots ells són ciutadans de la República. Són iguals davant la República. I Macron és el president de tots els ciutadans. A Espanya, en canvi, som súbdits. Aquí tenim una monarquia que el dia tres d’octubre va dir “a por ellos”. Macron pot pactar amb els corsos perquè són ciutadans; amb un súbdit no s’hi pacta mai. Ho comencem a entendre?
-Sí, molt contundent i molt explícit. I el segon problema d’Espanya?
-Segle XX: 10 anys de dictadura de Primo de Rivera, tres anys de guerra civil, 40 anys de dictadura franquista. Més de la meitat de segle sota una dictadura. Què esperes? La bèstia continua aquí, no s’ha eliminat, i a sobre el rei l’ha despertat. Què vols pactar amb aquesta gent? Et pensaves que respectarien les lleis? Ens pensàvem que no usarien la força?
-En el dinar del 7Portes vas ser molt contundent dient que estaven preparats per aplicar la força i la repressió. Uns dies més tard, Marta Rovira ho va confirmar
-Els que érem al ventre de la bèstia ho sabíem. Jo ho vaig saber el 20 de setembre. No diré noms, només et diré que algú em va dir “os vamos a meter un tanque en la plaza Catalunya, i no precisamente para pasar revista”. I això és una de les moltes coses que sé i que no vull ni puc dir. Però realment creus que no ho haurien fet? Per què et penses que no han denunciat Marta Rovira? I et dic una altra cosa: se sabrà tot, es filtraran les ordres i els correus, se sabrà perquè avui se sap tot. I perquè alguns militars voldran salvar el seu cul abans no esclati tot. Al temps...
-Com volen que ens en sentim còmodes en un estat així? Sí, ja ho sé, som súbdits i les dictadures...
-Bernat. Catalunya està en guerra amb Castella des de fa segles, segles! Germanies, segadors, 1714, carlinades, guerra civil, dictadures... Si Extremadura volgués el pacte fiscal el tindrien sense cap problema, una altra cosa és que els extremenys el volguessin. Però nosaltres no el tindrem mai perquè patim espoli fiscal. Nosaltres no som ciutadans de la República espanyola, som súbdits de la monarquia borbònica, i com a tals som tractats. Em vas captant?
-Així, què hem de fer? Hi ha esperança?
A es demana un segon cafè
-Sí. Primer punt: Estem canviant Catalunya, i està canviant molt, i ningú s’ho esperava. Han marxat les grans empreses regulades per l’Estat, i darrera d’aquestes les grans fortunes. Això és un desastre? No, estem creant un territori sense lobbies, d’empreses productives i no de paràsits. Un país endreçat i nou. Estem fent una nova revolució, i per això els nord-americans, els alemanys, els francesos i tots aquests no marxen. I saps per què? Pel nostre talent. I això ens ho deien tots els ambaixadors que oficialment ens visitaven a Palau. Tenim talent, i això és important. Espanya, en canvi, es troba com Argentina: tindrà molts problemes en un futur immediat. Té un deute estratosfèric, una crisi d’identitat, pensions que perillen, la democràcia que justeja, molta desigualtat social, institucions que se salten les lleis, policies que peguen els seus ciutadans... Espanya s’està argentinitzant: és un gran país, té de tot, però no té mecanismes vàlids i eficients per repartir la riquesa. I això passa també a Espanya. Aquesta classe extractiva o com li vulguis dir parasita l’estat i arramba amb tot el que pot. Són patriotes de la seva butxaca. Els importa molt poc el patiment dels seus ciutadans. Però Catalunya va fent un altre camí, el seu camí. El que passa és que els canvis ara mateix no els perceps, però s’estan produint. La societat catalana d’avui ja no té res a veure amb la de principis del segle XXI, i no han passat ni 17 anys...
Els tres encorbatats de Caixabank (o BBVA) ens escolten amb atenció, ens miren. Noto una certa lluïssor als seus ulls...
-I què més?
-Segon punt: ens en sortirem, però no més terminis, no més comparar-nos amb Québec i Escòcia. Per què ens comparem amb els que han perdut els referèndums? Potser perquè són blancs, educats, polits i guapos? Per què no ens comparem amb Timor Oriental? Tercer: encara hi ha partits que no s’han corromput perquè no tenen deutes amb els bancs. Podemos, ERC, la CUP, potser el BNG i si Puigdemont se’n surt amb JxCat també entrarà en aquesta lliga. I això els fa molta por, als de l’Íbex, perquè són partits que no poden controlar. I per últim: estem davant d’una campanya molt catalana: emocional i d’idees, i els del bloc 155 no s’han adonat. La gent vota per emoció, perquè té els seus candidats a la presó o a l’exili, i els del 155 fan veure que tot això és circumstancial. Catalunya ha demostrat una maduresa i integritat sense precedents: ha patit un atemptat terrorista sagnant, el conseller que va desarticular el grup terrorista està a la presó, hem defensat urnes, hem rebut, tenim govern a la presó i a l’exili... i tot i així no poden, ni podran. Fem milers de quilòmetres per anar a Brussel·les i no llancem ni un paper a terra i amb aquesta simple acció donem la volta a la campanya electoral. Encenem les llanternes dels nostres mòbils en un carrer de gairebé quatre quilòmetres ple de gom a gom; estem creant un país cada vegada més just, més solidari i menys depenent; tenim talent, som emprenedors, i per això les multinacionals estrangeres aposten per nosaltres. La nostra mentalitat ja no és la del súbdit, sinó la d’un ciutadà lliure. I tot això en un context en guerra, no ho oblidis, en una guerra moderna, sense morts. Però en guerra. I com et vaig comentar al 7Portes ningú, absolutament ningú ha arribat mai tan lluny com nosaltres fent-ho pacíficament
-Però si els sobiranistes perden les eleccions...
-Tant si les perden com si les guanyen caldrà desobediència civil organitzada. T’ho he dit al principi. I una altra cosa: potser et penses que el bloc sobiranista és tonto? Et penses que si la senyora Arrimadas es carrega TV3 no hi ha a punt una alternativa?
-8TV?
-T’estàs enfotent de mi o què?
-Perdona...
-Hi ha moltes alternatives, i una d’elles és un gran grup de comunicació amb tentacles internacionals. Hi ha una sanitat potent, ensenyament... no els resultarà tan fàcil derrotar-nos. En cas que guanyin faran grans proclames els primers mesos, però de mica en mica aniran caient en contradiccions. I hi ha una altra cosa: si no guanyen els sobiranistes el tal M punto Rajoy tindrà un problema greu
-Ara no et segueixo. Si no guanyen els sobiranistes Rajoy tindrà problemes?
-Sí, recorda el que t’he comentat abans. A partir de gener les coses es compliquen: augment de l’IVA, retallada pensions, dèficit desbocat, etc. I els catalans van molt bé per tapar les vergonyes d’aquest govern espanyol corrupte
-Vist així... No sé, surto més animat?
-Clar que sí. Repeteixo, he estat al ventre de la bèstia. Junqueras sabia, l’1 de setembre, que aniria a la presó, i ha aguantat estoicament. Fallarem ara nosaltres? Felip Vè ens va derrotar el 1714, i 300 anys més tard, Felip VIè continua tenint el mateix problema damunt la taula. Qui creus que ha guanyat?
Ens quedem callats una bona estona. Al nostre voltant també hi ha força silenci. Alguns fan veure que consulten coses als seus mòbils quan en realitat tenen l’orella clavada a la nostra taula. Però les cares són de reflexió i cert astorament. És un quart de cinc de la tarda i toca pagar i marxar. Hem quedat amb en B per fer un cafè. Ens acaba d’enviar missatge que ja ha arribat i ens espera en un bar. Aquesta darrera part de la conversa no la puc transcriure perquè s’hi expliquen moltes interioritats que podrien portar problemes a persones molt concretes. I no es tracta d’això. D’aquí a uns dies sabrem com haurà de continuar defensant-se aquest país. Tot està en moviment...
-Per cert Bernat, el dissabte 9 de maig el pianista Paul Lewis interpretarà el concert per a piano i orquestra número 5 de Beethoven, “l’Emperador”, al Palau de la Música. Recorda que és el concert favorit de la senyora Merkel. Ens hi veurem?
-I tant!
Bernat Deltell. Publicat el diumenge 17 de desembre de 2017