Puntualitat britànica. Fa temps que no ens trobem i la salutació és de “ja era hora que ens veiéssim, carai!”. Són dos bons amics, una persona que ha estat “a dins aquests darrers 18 mesos” (A) i un bon i vell amic periodista (B). Tenim taula reservada. “El nostre amic A no falla mai, sempre ho té tot lligat”, penso. Ens asseiem. No estem a cap reservat, ni ens cal. Ningú ens coneix. Som gent anònima. Al nostre voltant moltes taules de gent encorbatada i algunes parelles de guiris que només saben dir “beautiful”. Primera part de la conversa:
-Els nens bé, Bernat?
-Molt bé, molt divertits!
-Els senyors ja han triat?
El nostre amic A s’imposa i porta la veu cantant: De primer un pica pica i de segon el plat preferit del Bernat, un bon arròs per a dos i crec que B demanarà una altra cosa, oi?
-Sí, bacallà, si us plau
-Perfecte senyors, i per beure?
-A és el que mana: Aigua fresqueta i un Priorat. Vostè mateix, però sense passar-se!
Entrem a la segona fase. Mentre esperem el menjar i ja amb la beguda dins la copa pregunto directament al nostre amic A:
-Com ho portes?
-Ara a l’atur i esperant els resultats del 21 de desembre per veure si torno allà on m’ho van fer deixar
-Dur el 155?
-Psé, molt improvisat, tot plegat
-Hi ha possibilitats reals que els partits independentistes guanyin?
-Sempre poden passar coses, però ho tenim francament bé. La clau de volta ha estat la CUP. Ells han salvat les eleccions. Madrid es pensava que no es presentarien i acusarien el president Puigdemont de claudicar per acceptar participar en unes eleccions autonòmiques convocades per Rajoy. I si la CUP no es presentava més de 300.000 vots anaven directament a la paperera; en aquest context, la suma de republicans i pedecats seria insuficient. Però jo vaig estar molt tranquil des del primer minut: quan divendres 27 d’octubre don Mariano Rajoy surt anunciant el 155 i la convocatòria immediata d’eleccions tothom pensava que ens l’havien fotut i que la CUP es negaria en rodó a participar-hi. Però com et dic, l’ensurt va durar poc perquè durant el cap de setmana, a part d’alguns hiperventilats, els que manen de debò a la CUP van estar molt callats. Això volia dir que estaven calculant bé els beneficis de participar en aquestes eleccions del 21-12
-I els anirà bé a la CUP?
-Els hi anirà molt bé, perquè faran un front ampli d’esquerres. Si aconsegueixen atraure Fachín i els seus amics tindran uns resultats històrics
-I a ERC, com els anirà?
-Els anirà bé perquè guanyaran unes eleccions al Parlament de Catalunya per primera vegada des de la República, però no tant bé com alguns estudis demoscòpics indicaven fa uns mesos
-I el PDeCAT?
-Què passa al PDeCAT?
-Com els anirà aquestes eleccions? Hi ha sondejos que auguren una caiguda fins a quedar-se en 12 diputats
-Em sorprens. Que potser es presenta el PDeCAT en aquestes eleccions? Que jo sàpiga qui es presenta és Puigdemont amb una llista que es diu JuntsxCat, i en aquesta llista la gent del PDeCAT només representaran el 10% del total, i bàsicament són tots els consellers que estan a la presó
-Què vol dir la llista del president?
-És exactament el mateix que va fer Macron a França. Va marxar del partit socialista per crear un moviment de canvi que es diu EM! (En Marche!) i que al mateix temps coincideix amb les seves inicials (Emmanuel Macron). Un moviment de caràcter marcadament presidencialista sense el llast de les velles estructures de partit i obert a representants i càrrecs d’altres formacions
-Els anirà bé?
-Els anirà millor del que totes les enquestes apunten
-Però les enquestes...
-Prou parlar d’enquestes. Tots els sondejos sense excepció auguraven uns resultats històrics per a Ciudadanos en les dues darreres eleccions generals, i tu mateix ja ho has vist. Ni cas, tot això forma part de la guerra mediàtica. Les enquestes bones són les que no surten o les que directament són contradictòries quan les analitzes bé
Ara li toca el torn a B mentre jo començo a atacar l’arròs
-Amic A, el Bernat sempre m’ha dit que aquestes eleccions han estat convocades per Europa. M’ho confirmes?
-Totalment
-I per què?
-Hi ha dos moments que han colpejat l’administració europea. La primera són els cops de porra de l’1O, i la segona dimarts 3 d’octubre quan el país queda paralitzat. Europa s’espanta molt. A sobre, dies més tard Espanya -que no ens falla mai- deixa caure que si es proclama la República de Catalunya no podrà evitar que es vessi sang. I això sí que Europa no ho pot permetre ni tolerar. Hi ha mediació europea a través d’Urkullu, i Puigdemont frena. Rajoy convocarà eleccions immediatament i Puigdemont proclamarà però no oficialitzarà la República
-I per tant ningú pot reconèixer-la?
-Exacte. Em fa molta gràcia quan Rajoy diu que “nadie en el mundo les ha reconocido”. La pregunta correcta és: com vols que algú reconegui una cosa que no ha passat? Quin paio, aquest Rajoy, mare de Déu...
-Sí, però ell continua manant...
-Cert, però potser us hauríeu de fixar en un detall gens menor
-Quin?
-Una coincidència potser casual: els partits independentistes accepten l’envit de participar a les eleccions del 21-12, fins i tot accepten un mea culpa en el sentit que “potser hem corregut massa”. I a partir d’aquest precís instant sorgeix de nou amb tota la seva crueltat i intensitat la trama Gürtel, els sobresous, les confessions, els telèfons punxats... Compte que el “gobierno” està nerviós, i el “gobierno” no és el “estado”. Sovint la gent ho confon, i no és ben bé el mateix. Aquí hi ha moviment de fons...
-Tu has estat a dins durant 18 mesos. Quines conclusions en pots treure de tot plegat?
-Dues conclusions, i són particularment difícils d’explicar. La primera és aquesta: l’independentisme s’ha fet adult. No parlem dels indepes “pota negra” ni dels que ho són de tota la vida, no, em refereixo a aquella gent que abans no ho era (i molts d’ells castellanoparlants) i que en aquests darrers set anys s’hi han tornat. Doncs bé, per a aquesta gent tornar enrere és pràcticament impossible, la gran majoria (dic la gran majoria, eh?) s’han fet adults de cop. El que ha passat és tan gros, tan impresentable, tan indecent que per poca cultura democràtica que tinguis no pots acceptar-ho de cap de les maneres. Estem parlant d’atacs físics, d’humiliació constant, guerra bruta, clavegueres de l’estat, detencions, inhabilitacions, líders pacifistes empresonats, atacs de l’ultradreta, amenaces... Tot això ha provocat un trencament que no es pot soldar de cap manera. Per tant, hi ha independentisme per a dècades, guanyi o no guanyi les eleccions
-I la segona conclusió?
-El que em va dir un periodista de la BBC. Sou la nació/regió que sense violència ha arribat més lluny. Mai ningú ho havia fet abans, i això, al final, té premi. I qui ho diu no sóc jo, és un periodista britànic que es mira les coses de lluny...
-I Txèquia i Eslovàquia?
-Això va ser un divorci amistós entre les dues parts. Però busca una independència sense violència, busca-la...
Ja m’he acabat l’arròs i per tant agafo el relleu a l’interrogatori
-Tu has estat en contacte amb molts mitjans internacionals. Com ho han viscut, tot això?
-Us explico una anècdota. El divendres 27 d’octubre, quan s’havia de proclamar la República, em truca un periodista francès per preguntar-me si ha d’anar al Parlament, i jo li responc: tu què creus? Saps quina és la seva resposta? Em diu: em fa por el que puguin fer els paramilitars, no sé què fer. Això és el que ha aconseguit l’Estat, que el periodisme internacional miri amb uns altres ulls la democràcia espanyola. Us recordo el que va dir el New York Times el 4 d’octubre: “Rajoy és un fatxenda intransigent”. Crec fermament que després del 21-12, i depenent dels resultats, a Madrid també passaran coses perquè aquesta situació d’intransigència no es podrà mantenir per gaire més temps
-Abans parlaves d’Europa
-Sí, Europa ha intervingut. Una cosa és el discurs oficial i el que diu el b. del Juncker i un altre els contrapesos interns. Fixeu-vos bé: els que han tret les seus socials de Catalunya són grans empreses participades a l’Íbex 35; en canvi, les empreses alemanyes, franceses, Amazon... es queden aquí. I això no és casual. Passi el que passi tothom s’està posicionant. Si no hi ha independència aquestes empreses, a ulls dels catalans, tindran una valoració molt positiva perquè hauran aguantat totes les pressions; en cas d’independència, ja estaran posicionades al territori. Sempre guanyen. En canvi, les que han marxat perden clients (encara que no es digui) i la borsa s’està ensorrant. Mal negoci per a aquestes empreses...
(en aquest punt ens adonem que els quatre encorbatats de la taula del costat mengen sense dir ni ase ni bèstia i amb les orelles clavades a la nostra conversa)
-Què passarà, A?
-Ningú no ho sap, però us faré una confessió
-Quina?
-Si hem arribat fins aquí és perquè anàvem improvisant, i la improvisació és el que sempre despista l’enemic. Jo auguro, si guanyen els independentistes, uns mesos de perfil baix, i atents a tot el que pot passar a Espanya. Passaran coses...
-Quines coses?
-Us faig una proposta, mengem els postres tranquil·lament, parlem una estoneta del Barça i després recordeu-me que us expliqui una cosa sobre Irlanda i una altra sobre el concert per a piano número 5 de Beethoven
-D’acord. Començo: m’agrada l’Ernesto Valverde, és un bon entrenador. Què us sembla a vosaltres?
(Continuarà)
Bernat Deltell. Publicat el dimecres 15 de novembre de 2017