La demostració d'un fracàs col·lectiu és quan grups de ciutadans celebren amb banderes, aplaudiments i crits de "a por ellos" la sortida de policies per impedir (mitjançant la força) un "referèndum"
26 de desembre de 2004. Sant Esteve. Un terratrèmol marí de magnitud 9 graus en l’escala de Richter i amb epicentre a prop de l’illa de Simeulue provoca un devastador tsunami que afecta les costes d’Indonèsia, Sri Lanka, l’Índia i Tailàndia. L’ona expansiva és tan forta que afecta també part del continent africà situat a 4.500 km. de l’epicentre. Es tracta de la catàstrofe natural més mortífera de la història recent; 300.000 víctimes, entre morts i desapareguts, i milers d’afectats a causa de les posteriors malalties i epidèmies que sorgeixen per les deficients condicions d’higiene i salubritat d’algunes de les zones més castigades pel tsunami.
Una de les històries més sorprenents és la que es produeix al petit poble tailandès de Khao Lak. És una zona turística molt tranquil·la, d’ambient familiar, amb el mar al davant i la selva al darrera. Ideal per prendre el sol, banyar-se i fer excursions amb elefant o jeep per descobrir la selva en perfecta harmonia amb la civilització. Doncs bé, precisament els elefants, hores abans del tsunami, es mostren nerviosos i angoixats. Perceben el perill i decideixen fugir trencant cadenes i esbotzant portes davant la mirada incrèdula dels turistes i els habitants de Khao Lak. Els cuidadors corren encuriosits darrera dels seus elefants i observen com s’endinsen dins la selva fins a pujar un turó que està situat a més de tres quilòmetres de la costa. I això és el que els salvarà la vida. Sí, quan els elefants estan dalt del turó una immensa onada de més de 30 metres d’altura penetra a la costa indonèsia. En qüestió de minuts, el poble de Khao Lak desapareix del mapa. Queda esborrat. Els morts es compten per milers (molts dels quals turistes occidentals) i el silenci impera durant unes hores. Alguns dels supervivents expliquen en les cròniques periodístiques posteriors que salven la pell gràcies als elefants, i que els xoca el silenci sepulcral que durant unes hores s’instal·la a la zona on fins fa unes hores hi ha Khao Lak. Cap soroll, cap sirena, cap so electrònic, ni música, ni lladrucs de gos, ni clàxons, ni gent parlant. El silenci més absolut. I així fins que els elefants abandonen el turó i tornen a la zona devastada. Són els únics, junt amb els seus cuidadors i algun turista, que han sobreviscut a la tragèdia.
Centrem ara l’atenció en l’Estat espanyol. El tsunami que està acabant amb el règim del 78 i erosionant la reputació internacional de l'Estat espanyol té el seu origen en un tal Mariano Rajoy i el Tribunal Constitucional. Quan l’expresident conservador inicia el 31 de gener de 2006 una recollida de signatures (4.028.396 firmes) contra la reforma de l’Estatut de Catalunya obre la caixa dels trons. La seva irresponsabilitat, la seva immaduresa política i la seva mediocritat marquen el punt de partida de la pitjor crisi d’Estat de les últimes quatre dècades. El segon factor que provoca el tsunami és la sentència del Tribunal Constitucional del 27 de juny de 2010 contra l'Estatut català aprovat en referèndum. Aquests dos factors són l'inici de la més gran crisi institucional i política patida per l'Estat des de la mort del dictador Franco el 20 de novembre de 1975.
Sí, a partir de la campanya d'odi impulsada per Mariano Rajoy amb la seva recollida de signatures contra l'Estatut i la posterior sentència del TC, Espanya implosiona. La indiferència d'una part important de la societat espanyola i la ceguesa de certs poders fent veure que aquí no passa res no poden amagar el desastre. La monarquia en caiguda lliure (¿us imagineu la reina Isabel II amb diners opacs en comptes corrents a Suïssa, offshores en paradisos fiscals i fugint als Emirats Àrabs?), la judicatura en plena crisi, garrotades judicials internacionals, el sistema de partits trencat, l’extrema dreta descontrolada, crisi del deute, crisi política, crisi de les pensions, crisi de valors, militars demanant afusellar 26 milions de "hijos de puta", un ministre de Sanitat que en plena pandèmia que ha provocat milers de morts no pren cap decisió perquè s'ha de presentar a unes eleccions "regionals", de les 10 condemnes del Tribunal Europeu de Drets Humans a Espanya per tortures (o per no investigar tortures), en set el jutge instructor va ser l'actual ministre de l'Interior (el socialista Fernando Grande-Marlaska), músics empresonats, presos polítics i exiliats, homenatges a la División azul, candidats a la presidència acusant minories nacionals de nazis, intevinguda econòmicament... El règim del 78 fa aigües per tot arreu perquè en el fons no hi va haver trencament amb el franquisme. I ara, la corretja de transmissió, s’està esfilagarsant. Als anys 80 i 90 les coses van anar més o menys bé -tot i el terrorisme d’ETA- perquè ningú volia mirar enrere. Però el relleu generacional, la crisi econòmica, els canvis tecnològics i la nova manera d’entendre la política i la democràcia estan foradant els fonaments de l’Estat. I no oblidem que aquest és un Estat que al segle XX, després de dues dictadures i una guerra civil, ja tenia seriosos problemes estructurals.
El tsunami espanyol és imparable. Javier Pérez Royo escrivia recentment a eldiario.es que “Las piezas del sistema son las que se pusieron en la Transición. Pero ninguna de ellas cumple la función que se le asignó en el texto constitucional. La fatiga de los materiales resulta cada vez más evidente. La escenificación de dicha fatiga cada miércoles en el Pleno del Congreso de los Diputados no puede ser más clamorosa. La erosión de la legitimidad que conlleva resulta inocultable”.
Afegeixo: La demostració d'un fracàs col·lectiu és quan grups de ciutadans celebren amb banderes, aplaudiments i crits de "a por ellos" la sortida de policies per impedir (mitjançant la força) un "referèndum". Quatre anys després, Espanya està ensorrada a tots els nivells. I el més preocupant és que no hi ha pràcticament ni un sol analista/periodista espanyol que tingui els pebrots de dir a la ciutadania que sí, que hi ha una crisi brutal, que la situació és d’una extrema gravetat, i que pot acabar molt malament. Sobretot per a Espanya, que és qui encara té un Estat per conservar. Ja sabem que Catalunya ha estat i és l’excusa per tapar-ho tot i, sobretot, per amagar el seu fracàs i manca de projecte, però convé recordar-ho.
I per cert, l'independentisme faria bé de fixar-se en els elefants de Khao Lak. L’instint els va salvar i, de retruc, també als seus cuidadors.
Bernat Deltell. Publicat el 27 de desembre de 2021