Quan aquells tres adolescents que l'any 1989 (i els anteriors i els posteriors) participen en la manifestació de l'11 de setembre es troben ara per sopar no poden evitar una certa sensació de triomf

Fem un salt temporal i situem-nos l’11 de setembre de 1989, més de trenta anys enrere. Servidor de vostès, acompanyat d’un parell  de bons amics amb els quals encara hi mantinc el contacte, participem, com cada any, en la manifestació independentista de la tarda. Segons la Guàrdia Urbana de Barcelona, som uns 3.000 manifestants. Cal dir, però, que en aquesta època, la Guàrdia Urbana, en qüestió de xifres, és molt condescendent amb el moviment independentista, perquè amb prou feines arribem al miler de concentrats. Doncs bé, per a nosaltres tres participar en aquesta manifestació és com una tradició, un ritual, una rutina. Ni portem estelades, ni samarretes amb grans frases, ni pretenem canviar el món ni el destí del país. Som els que som, i en som tan conscients que participar a la mani de l'11 de setembre és més una tradició, com he escrit abans, que no pas un acte de reivindicació política. Qüestió d’assumir la realitat, i aquesta la tenim ben assumida i interioritzada.

Però els rituals són importants, i per això cada any fem el mateix: ens desplacem de Vilanova i la Geltrú a Barcelona en tren, dinem pel centre de la ciutat, donem un tomb i cap a les cinc de la tarda ens concentrem a la ronda de Sant Pere amb plaça Urquinaona. Busquem als companys i companyes de la Crida a la Solidaritat, ja que en som militants (una Crida llavors ja dirigida per Jordi Sànchez). Ens saludem efusivament els uns als altres perquè som tan pocs que tots ens coneixem. Cap a un quart de sis una comitiva fragmentada es manifesta lentament pels carrers del centre de Barcelona. L’espectacle és força deplorable i depriment. Els turistes ens miren com una cosa exòtica, i els autòctons es mostren totalment indiferents. Ocupem només la part central del carrer, mentre les voreres són per als vianants que ni ens miren. Les proclames foten pena: “visca, visca, visca! Visca Terra lliure!” (unes hores abans Terra Lliure ha fet esclatar una bomba ferint a dos guàrdies civils), “boti, boti, boti, espanyol qui no boti” i “volem, volem, voleeeem... volem independència!”. En fi, les consignes de sempre.

El més sorprenent de tot plegat és la divisió dels pocs independentistes que participem a les manifestacions de l’11 de setembre d'aquesta època. El diari La Vanguardia, encara en blanc i negre, explica així la de 1989: “(...) Por la tarde, en la confluencia de la ronda de Sant Pere con la plaza Urquinaona, se iniciaron tres manifestaciones con una asistencia de unas tres mil personas. En la primera, participaron la Crida y el MDT*, a los que se unieron las Joventuts d’Esquerra Rspublicana. La Joventut Nacionalista de Catalunya -organización juvenil de CDC- se descolgó de esta marcha, convocada bajo el lema “avancem cap a la independéncia”. Tanto ésta como las otras dos manifestaciones -protagonizadas por Catalunya Lliure y el Moviment Comunista de Catalunya y la Lliga Comunista Revolucionaria- discurrieron con normalidad hasta su dividisión ante la estatua de Casanova”.

(*Per a qui no ho sàpiga, les inicials MDT volen dir Moviment de Defensa de la Terra, un nom que sempre m’ha agradat molt. La història de l'MDT la trobareu a google sense cap mena de problema).

Continuo. Un cop acabada la manifestació, amb més pena que glòria, els tres amics fem un volt pel centre mentre observem encuriosits les corredisses al capdamunt de la Rambla i plaça de Catalunya: “Los enfrentamientos entre la policía y los independentistas -entre los cuales se infiltraron algunos alborotadores habituales que poco o nada tenían que ver con la jornada reivindicativa- se prolongaron por espacio de dos horas, en las que la plaza Cataluña y sus inmediaciones quedaron cerradas a la circulación, mientras que una importante cantidad de gente asistía a los hechos como si de un espectáculo se tratara”. Efectivament, un espectacle en directe que contemplem des de la distància envoltats d'uns quants turistes que fan fotos en una època en què no existeixen ni els mòbils, ni les tauletes, ni Internet. Una altra època, gairebé una altra civilització.

Cap a les nou del vespre, tornada cap a Vilanova en tren. Arribats a casa, sempre la mateixa pregunta: “què, éreu molts?” “No, cada any som uns quants menys”. Sí, perquè això no ho he dit abans; la majoria de manifestats de l’11 de setembre dels anys 80 són gent gran (nostàlgics que per edat encara recorden la República) i alguns -pocs- joves com nosaltres. D'adults, dels que en diríem la franja d'edat del mig, no n’hi ha pràcticament ni un. Bé, sí, en Jordi Sànchez, l'Àngel Colom, el Josep Guia i una petita colleta que durant anys pica pedra, molta pedra...

Aquest era el panorama l’any 1989. I què ha passat 30 anys després? Quina és la situació?

-mobilitzacions massives de centenars de milers de persones

-Catalunya a l’agenda internacional. Qualsevol que hagi tingut l’oportunitat de viatjar els darrers 30 anys sap de què parlo. Fins l'any 92 som invisibles al món. A partir del 92 ja pots dir que ets de Barcelona (gràcies als Jocs Olímpics) i des de fa uns anys pots dir també que, a part de barceloní, també ets català

-govern independentista per primera vegada a la història de la Generalitat, per tant, d’aquest país

-dos referèndums guanyats deixant en ridícul l’Estat Espanyol

-dues eleccions catalanes guanyades pels partits independentistes, una de les quals, la de desembre de 2017, amb una participació de gairebé el 80% (la majoria silenciosa ja ha votat, i hem guanyat!)

-transversalitat del moviment i sortida del gueto en el qual estava instal·lat l'independentisme

-moviment republicà que pren força

-propostes de mediació internacional per resoldre el conflicte

-el conflicte català entra a les institucions europees i en els principals tribunals internacionals

-manifestacions massives

-exiliats i presos polítics, un fet sense precedents a la UE

-desprestigi internacional de l'Estat Espanyol i col·lapse de les seves institucions

-monarquia en el punt de mira i el rei emèrit fugat i enxampat amb comptes corrents en paradisos fiscals

-governabilitat d'Espanya en mans dels partits independentistes 

Etc.

Conclusió

Quan algú amb americana i corbata fent veure que consulta pantalletes mòbils i amb una llarga llista de títols universitaris m’explica els problemes estructurals de l'independentisme no puc evitar un somriure maliciós. Entre d’altres coses perquè, per qüestions d’edat, alguns tenim molt clar d’on venim. Quan aquells tres adolescents que l’any 1989 (i els anteriors i els posteriors) participen en la manifestació de l’11 de setembre es troben ara per sopar no poden evitar una certa sensació de triomf. Falta rematar-ho, cert, i per això caldrà molta paciència; segons la Guàrdia Urbana de Barcelona, l'any 1989 només érem tres mil...

Per ser independents no n'hi ha prou en sortir al carrer l'11 de setembre, però us ben asseguro que abans les coses encara estaven més fotudes. I tot i amb això, hem arribat on hem arribat, i si a aquells tres adolescents que es reunien any rere any els haguessin dit que ara seríem milers de persones manifestant-se l'11 de setembre no ens ho hauríem cregut mai. A vegades cal tenir paciència, perseverança i perspectiva, i sobretot, no defallir! 

Bernat Deltell. Publicat el dilluns 11 de setembre de 2023