Si l'independentisme no aprofita aquesta situació de fallida tècnica d'Espanya i no es posa d'acord ni actua amb sentit d'estat ens acabarem enfonsant tots plegats en la misèria
ERC + JxCAT + CUP. Tripartit independentista. Suma 74 diputats (quatre més que en l'anterior legislatura) i 1.360.696 vots. És possible aquest pacte? Què tenen en comú la CUP i el partit liderat per Carles Puigdemont? Poca cosa excepte l'eix nacional; per tant, si es produeix aquest pacte és per reimpulsar el procés cap a l'autodeterminació i/o un futur canvi de model i de país, ja sigui en forma de més autogovern amb pacte fiscal, o una transició cap a un nou estat que pot prendre moltes formes, com ara una República catalana, estat lliure associat, confederació, etc. Però si després d'aquesta legislatura no s'ha produït cap canvi pel que fa a la conflictiva relació entre Catalunya i Espanya, la pregunta serà: i per a què ha servit, aquest tripartit independentista? Amb quina excusa tornaran a demanar el vot d'aquí a quatre anys? Si hi ha un pacte entre partits tan diferents que només tenen en comú la independència és per agafar velocitat de creuer i posar els fonaments d'un nou horitzó nacional per al país (en la forma i model que així decideixin els ciutadans). Això vol dir governar amb sentit d'estat, amb molta política exterior, a la recerca d'aliances externes i internes i, òbviament, sense abandonar mai el dia a dia. Ara bé, si el que es persegueix és només gestionar l'autonomia i aplaçar sine die el conflicte territorial, llavors no té cap sentit un tripartit independentista. Les posicions d'uns i altres sobre economia, model de societat i de país divergeixen radicalment, i els recels entre partits són profunds, l'animadversió manifesta i el ressentiment mutu. I la gent n'està farta de picabaralles de pati d'escola, de ganivetades, de declaracions i contradeclaracions i de manca d'objectius, de sentit d'estat, de política de vol gallinaci i pallassades constants.
ERC + JxCAT. Pacte independentista bipartit que suma 65 diputats i més d'1.170.000 vots. Aquesta aliança hauria de comptar amb el vot favorable o l'abstenció de la CUP (o una part de la CUP) per a què pugui tirar endavant el debat d'investidura. I si aquesta és l'opció escollida, cal actuar ràpid per evitar debats estèrils, assemblees surrealistes, presidenciables enviats a la paperera de la història, votacions fallides i reunions bizantines en plena pandèmia i caiguda lliure de l'economia. Els catalans (i les catalanes) es mereixen que els seus representants es posin d'acord ràpidament i deixin de perdre el temps enmig d'una situació social i econòmica catastròfica. I perquè aquest pacte sigui creïble també cal que el president Pere Aragonès (guanyador de les eleccions en el bloc independentista) pugui actuar amb les mans lliures, prendre decisions de país, destituir i proposar consellers i/o conselleres -del partit que sigui- quan ho cregui oportú i fer valdre la seva autoritat (a l'inrevés del que li van fer al president Quim Torra). I que el govern encapçalat per Aragonès actuï com a tal i no pas com dos partits en disputa permanent, i això vol dir també que la presidència del Parlament ha de recaure en algú de Junts, que ERC no veti noms com ja estan fent alguns dels seus bulldogs (Joan Canadell etnicista, Josep Costa amic dels feixistes, Laura Borràs una suposada corrupta, etc.), i que governin pensant també en un horitzó nacional clar i determinat. Si és només per gestionar el dia a dia i per mantenir sous, càrrecs i cadiretes ja hi ha altres fórmules de govern més coherents. Però també cal dir que no ajuda gens els PutaERC, les acusacions de botiflerisme a les xarxes socials, els insults i les incoherències dels dos partits (Junts ha denunciat durant la campanya electoral que ERC tenia pactat un tripartit amb el PSC quan els de Carles Puigdemont mantenen la socialista Núria Marín a la Diputació de Barcelona; ERC ha acusat sovint Junts de deslleialtat quan ells mateixos van torpedinar en vàries ocasions la presidència de Quim Torra). No, no ajuda gens tot això, més aviat al contrari, allunya les dues formacions cap a posicions que poden esdevenir irreconciliables.
Aquest pacte independentista a dos podria tenir una derivada, i és un govern d'Esquerra i Junts amb una part de la CUP (Guanyem Catalunya, Poble Lliure) que consideren que ja toca condicionar les polítiques de la Generalitat des de la Generalitat. Això permetria una majoria estable al govern i que part de la CUP mantingués la seva puresa ideològica des de l'oposició. Però un pacte d'aquestes característiques també podria esdevenir terrorífic, a no ser que realment hi hagi un full de ruta nítid i responsabilitat, fidelitat, lleialtat i noblesa entre els membres del govern. Difícil, tal i com estan les coses...
PSC + ERC + Comuns. Sumen 73 diputats i 1.451.091 vots. Un pacte molt desitjat pels comuns però impracticable de totes totes. La raó és que la presidència hauria de recaure en Salvador Illa (és qui va guanyar les eleccions) i ERC no cometrà l'errada de repetir els tripartits de 2003 i 2006 que gairebé aboquen el partit a la seva desaparició. A més, és difícil fer entendre als teus militants i votants que ofereixes la presidència a un personatge com Salvador Illa que, a part d'haver estat el pitjor ministre de Sanitat de la UE, és també un dels responsables del 155 i qui va participar en manifestacions unionistes al costat de Ciudadanos i Partit Popular. Per tant, Aragonès no farà president el socialista Illa perquè, a més, té altres alternatives per governar. I hi ha també una segona derivada, i és el PSOE; Pedro Sánchez impedirà que el PSC faciliti la presidència a Pere Aragonès perquè això suposaria la mort política del president espanyol. La dreta i l'extrema dreta se li tirarien al damunt (PP, les restes de Ciudadanos i un VOX en creixement), i la caverna mediàtica i l'Estat amb els seus jutges, borbons i guàrdies civils inventant-se operacions mediàtiques, farien caure el dèbil govern espanyol format per socialistes i podemites. Per tant, Sánchez no facilitarà en cap cas la presidència a Aragonès; o el candidat socialista és president, o no hi ha pacte “d'esquerres”.
ERC + Comuns + CUP. Segurament la fórmula que s'acabarà imposant, tot i que la política catalana és imprevisible i té tocs surrealistes. Aquest pacte d'esquerres suma 50 diputats i, per tant, requeriria que o bé PSC o bé Junts facilitessin la investidura de Pere Aragonès. En el primer cas, en el dels socialistes, ja he explicat que és molt complicat que Pedro Sánchez accepti donar la presidència catalana a algú d'ERC perquè tindria, per al PSOE, un cost electoral i mediàtic molt elevat. Pel que fa a JxCAT, pot ser una bona opció si actua amb intel·ligència. Pot facilitar la investidura a Aragonès, quedar-se a l'oposició, créixer (bona part dels quadres intermitjos del PDeCAT entraran a Junts en breu) i condicionar les polítiques econòmiques del govern. Des d'un punt de vista de país, tens partits independentistes al govern i a l'oposició. Des d'un punt de vista maquiavèl·lic, Junts es rearma a l'oposició, i ERC pot patir un calvari però, si supera la prova i acaba la legislatura amb nota, s'haurà menjat part dels comuns i podrà esdevenir el gran partit de l'esquerra catalana. En definitiva, un win-win per als dos partits independentistes. I la pregunta: per què Junts hauria de facilitar la investidura? Perquè si no ho fa caldrà repetir les eleccions, serà acusat d'avantposar els seus interessos de partit (en plena pandèmia, no ho oblidem) abans que els del país i serà durament castigat a les urnes.
PSC + Comuns (amb el suport extern de VOX, C's i PP). Aquesta fórmula no suma (61 diputats, set per sota de la majoria absoluta) però la poso aquí perquè ara ja es pot explicar el que feia dies circulava per algunes redaccions. I és que en cas que els partits unionistes haguessin sumat majoria, VOX hauria anunciat la mateixa nit electoral que votaria el candidat Salvador Illa a la investidura “por sentido de estado” i per barrar el pas “al separatismo”. Illa no calia que negociés res amb VOX; era l'extrema dreta, com ja va fer Manuel Valls amb Ada Colau, qui donaria, a canvi de res, els seus vots en el debat d'investidura per després quedar-se a l'oposició. S'hauria format un govern PSC + Comuns amb el suport extern de la dreta espanyolista de PP, Ciudadanos i VOX. Estava pactat. L'anunci s'hauria fet la mateixa nit electoral, a corre-cuita, per tapar-se les vergonyes, i la premsa espanyola l'hauria beneït des del minut u. Per sort per al nostre país, no han sumat, però tothom ha de tenir clar de què són capaços certs partits “progressistes” per arribar al govern i “passar pàgina” a aquesta nosa que és l'independentisme. I amb aquest pacte, Pedro Sánchez tancava el tema català, evitava qualsevol tipus de negociació i taules de diàleg i el cost d'imatge que suposa per al PSOE, Europa desava la carpeta en un calaix i els partits independentistes trinxant-se els uns als altres a l'oposició. La quadratura del cercle. Per sort, els astres s'han tornat a alinear en favor nostre per donar-nos un -el darrer?- cop de mà.
Explicats els possibles pactes postelectorals, voldria acabar aquest article recordant algunes coses, i són aquestes: l'independentisme ha arribat a la xifra rècord de 74 diputats (+ 4) i obté els millors resultats de la història, supera el 50% dels vots, l'unionisme no pot sumar de cap manera, l'operació d'estat amb Salvador Illa fa fallida, Ciudadanos a punt de la desaparició (increïble que Carlos Carrizosa encara no hagi dimitit), el feixisme es treu la careta gràcies a VOX, els catalans continuen votant tot i la justificada por a la pandèmia (més de 20.000 morts en onze mesos a Catalunya per culpa de la Covid 19), la participació se situa en el 53,54% (per sobre del 39% de les recents eleccions de Portugal, el 49% de Galícia i el 50% d'Euskadi) i els tribunals i els mitjans de comunicació se senten incapaços de frenar l'independentisme. La realitat és tossuda. I mentre, el BCE situa Espanya a la cua de la zona euro en despesa per fer front a la crisi; la taxa d'atur juvenil (41,5%) es dispara i gairebé triplica la mitjana de l'OCDE; el PIB registra una caiguda històrica (11%) el 2020; l'emèrit Juan Carlos I fugat; Rússia se'n fot de Josep Borrell i li refrega per la cara els presos polítics catalans; la presidenta del PSOE i Podem demanen que el BCE perdoni 300.000 milions prestats a Espanya en un pla europeu de condonació; el raper Pablo Hasél detingut i condemnat a nou mesos de presó per uns tuits i una cançó sobre el rei emèrit; Felipe VI beneficiari d'una societat “offshore” creada pel seu pare; Rússia i Israel mostrant la seva indignació per l'homenatge a la División Azul a Madrid; en set de les deu condemnes del Tribunal Europeu de Drets Humans a Espanya per tortures (o per no investigar tortures) el jutge instructor va ser l'actual ministre de l'Interior, el socialista Fernando Grande-Marlaska; el Tribunal Suprem arxiva les querelles contra Juan Carlos I per falta de proves, i el deute públic espanyol puja fins al seu nivell més alt des de la guerra de Cuba situant-se en el 117% del PIB. Si l'independentisme no aprofita aquesta situació de fallida tècnica d'Espanya i no es posa d'acord ni actua amb sentit d'estat ens acabarem enfonsant tots plegats en la misèria.
Facin joc, senyores i senyors!
Bernat Deltell. Publicat el divendres 19 de febrer de 2021