Per confirmar que l'independentisme ha assolit un nou èxit només cal llegir què diu la premsa estrangera... i les lamentacions de l'espanyola!
PSOE. Dos guanyadors: Pedro Sánchez i Miquel Iceta. Comencem pel primer; la victòria del PSC li permet a Sánchez agafar aire, a ell com a president i al seu govern de coalició amb Podemos. De retruc, enfonsa Ciudadanos, provoca el caos al Partit Popular (l'ombra de Feijóo ara ja és una presència corporal), posa morrió a la vella guàrdia socialista (cada vegada més allunyada de la realitat) i es treu del damunt el pitjor ministre de Sanitat de la Unió Europea, Salvador Illa. A més, Sánchez ha aconseguit domesticar completament el PSC. El president espanyol és un dels grans guanyadors d'aquesta nit electoral del 14F. L'altre guanyador és Miquel Iceta; és ministre (i tot el que comporta de cara a la jubilació), envia Salvador Illa a l'oposició (l'home que el va apunyalar per l'esquena) i a sobre no és ell qui no podrà ser president per la impossibilitat de poder teixir aliances. El somriure de Miquel Iceta quan va sortir al faristol a mitjanit era el d'un home satisfet d'haver pogut dur a terme la seva venjança.
PSC. Recupera terreny, però és insuficient i no arriba als resultats d'Inés Arrimadas del 2017. Recupera part del vot de Ciudadanos, és cert, però no pot esgarrapar als Comuns i al davant té un adversari temible, Esquerra Republicana, que de mica en mica li menja terreny als seus feus tradicionals. Amb tot, el PSC és avui només una marca, ja que el partit ha deixat d'existir per ser un pur apèndix del PSOE. Ni catalanista ni d'esquerres ni republicà; espanyolista, al servei de l'Íbex35 i monàrquic. Així és el nou PSC.
ERC. Els guanyadors reals d'aquest 14F. El candidat Pere Aragonès salva els mobles pels pèls. El denominat “grup de Madrid” (Tardà i Rufián, entre d'altres) tenien els ganivets esmolats en cas d'una derrota d'Aragonès. L'acusació ja estava preparada: “nosaltres hem guanyat dues eleccions generals, i tu has perdut les del Parlament quan al mes de novembre duies un avantatge de gairebé sis punts sobre Junts”. Però això no ha passat, i no ha passat gràcies al PDeCAT, que ha restat més de 70.000 vots a Junts i li ha impedit convertir-se en la força més votada de l'independentisme. A més, ERC també té a favor una aritmètica que fa que l'unionisme no pugui sumar de cap de les maneres. És l'alineació dels astres. Amb tot, qui amb tota probabilitat serà el nou president de Catalunya ha de recordar el perill que suposaria per al seu partit pactar amb el PSC i fer un nou tripartit. Ara fa just deu anys, els republicans van estar a punt de desaparèixer del mapa polític català a causa dels seus pactes amb els socialistes i Iniciativa. Es veu difícil que hi tornin, i més quan ERC ja fa uns anys que entra -encara que sigui de manera molt lenta- als feus tradicionals del PSC. L'objectiu que es persegueix és el mateix que el dels escocesos del Scottish National Party (SNP): moderat en el flanc econòmic i rupturista en el nacional per tal de substituir el PSC a l'àrea metropolitana, com els independentistes del SNC van substituir el laborisme a Escòcia. ERC ha deixat la Catalunya interior a mans de Junts (aquests s'imposen clarament a Girona i Lleida) o de la CUP, perquè ERC està lliurant una guerra diferent que a certs sectors de l'independentisme els costa entendre però que és vital per al futur d'aquest país. És, com va dir l'historiador Joan Esculies en un article al diari ARA del 7 de juny de 2019, “ERC-PSC, la mare de totes les batalles”.
JuntsxCAT. 35.237 vots separen ERC de Junts. I el PDeCAT en va obtenir més de 70.000. Per tant, només que la meitat dels vots obtinguts per Àngels Chacon haguessin anat a Junts ara mateix seria la primera força dins del bloc independentista. Amb tot, els resultats del partit de Carles Puigdemont són excel·lents; es tracta d'un partit nascut fa uns mesos, sense drets electorals ni diners per fer campanya, amb dues escissions recents (PDeCAT la més greu, i el PNC de Marta Pascal la més anecdòtica), i tot i amb això han obtingut més de 560.000 vots. Durant la nit electoral alguns telèfons ja sonaven a la seu de Junts; eren alcaldes del PDeCAT explicant que “jo em vaig sentir obligat a donar suport a Chacon per lleialtat, perquè m'ho va demanar, però ara les coses canviaran, etc”. Junts representa el trencament definitiu amb l'antiga Convergència (marca que ara ja s'associa clarament amb el PDeCAT i Artur Mas). Farà bé Carles Puigdemont i Junts de mirar amb lupa les peticions d'alta en les properes setmanes, no sigui cas que la vella guàrdia convergent busqui refugi en un nou partit que aspira a tocar poder en breu.
VOX. El partit dels jutges, la Jusapol (Guàrdia Civil i Policia Nacional), els militars i l'alt funcionariat espanyol. Els mateixos que van votar Ciudadanos i a la nit feien comandos per arrencar estelades i llaços grocs, ara militen a cara descoberta a l'extrema dreta. Jordi Cañas va dir: “Os montaremos un Ulster que os vais a cagar” referint-se als independentistes; doncs bé, sembla que l'Ulster ha arribat... a Ciudadanos! I tot, gràcies a l'extrema dreta. Paradoxes de la vida. El moviment independentista és una màquina trituradora: Mariano Rajoy, Albert Rivera, Juan Carlos Girauta, Inés Arrimadas, Soraya Sánz de Santamaria, Josep Antoni Duran i Lleida, Carlos Carrizosa...
CUP. Un gran resultat. Nou diputats i gairebé 190.000 vots. La “coalició” amb Guanyem Catalunya ha funcionat en els resultats, tot i una campanya molt dura en què la cap de llista Dolors Sabater va rebre i patir vàries desautoritzacions internes. S'intueixen, com ja passa des de fa temps, tensions dins de la formació. Aquest resultat aboca la CUP a un nou debat polític sobre el paper que ha de jugar en la investidura, tot i que en aquest cas els cupaires no caldrà que discuteixin sobre si cal investir Laura Borràs o no, a qui Sabater va vetar per la seva imputació tot i que el partit rectifiqués aquesta posició poc després. Ara, la CUP, amb una simple abstenció, ja facilitaria la investidura de Pere Aragonès, però això no podrà evitar conflictes interns. Cal recordar que sis dies abans de l’inici de la campanya del 14F, la militància cupaire aprovava un document que establia quedar-se a l’oposició. Al mateix temps, Poble Lliure i Dolors Sabater consideraven que ja toca condicionar les polítiques de la Generalitat i des de la Generalitat.
Comuns. Jéssica Albiach manté resultats, però no pot fer el gran salt que li auguraven algunes enquestes situant el partit d'Ada Colau gairebé en 12 diputats. I precisament Ada Colau ara mateix resta més que no pas suma. La seva gestió erràtica al capdavant de l'alcaldia de Barcelona, el pacte vergonyant amb Manuel Valls, les seves sortides de to (fotos frívoles durant la pandèmia, les seves constants polèmiques i ficades de pota) són un fre per al creixement dels Comuns. Pablo Iglesias va haver de sortir al rescat els darrers dies de campanya i donar un cop de mà a la candidata Albiach que, per cert, va ser de les millors en els tres debats televisius. Comuns reté els escons i una part dels seus vots, però la seva única opció és entrar en un govern perquè quedar-se quatre anys a l'oposició pot ser letal per al seu futur amb ERC i PSC a l'alça. Els sous i les dietes tenen molt poder de seducció en els quadres dirigents dels partits petits; si Comuns no entra en un govern, compte amb les desercions que es produiran en un futur proper cap a republicans i socialistes...
Ciudadanos. El que ha fet aquest partit és de rècord Guinness: de guanyar unes eleccions amb 36 diputats a quedar-se quatre anys després amb només sis, de tenir 1.100.000 vots a 159.000, del 25,35% al 5,57%. Una debacle total, absoluta, sense precedents i, per tant, històrica. El partit de l'odi devorat per l'odi. Increïble que el cap de llista, Carlos Carrizosa, encara no hagi dimitit. Un partit de frikis i violents emparat per l'Íbex35 que no ha aportat absolutament res ni a la societat catalana ni a l'espanyola. Un partit que no sabies si era de dretes o esquerres, si socialdemòcrata, conservador o liberal, sense programa, contra la cultura i la llengua catalana, que es declarava antinacionalista i defensava els toros i es presentava amb la bandera espanyola a tot arreu, un partit amb un líder com Albert Rivera que posava a la picota professors de l'IES Palau amb falses acusacions, que aplaudia concentracions feixistes, que es vantava de ser un estadista quan era un vulgar lerrouxista, que els mitjans d'aquí el consideraven “un polític amb altura de mires” mentre Emmanuel Macron el desautoritzava públicament, un partit que mitjans de comunicació com la Sexta i La Vanguardia feien créixer al so de trompetes i tambors i titulars del tipus “la nova Catalunya demana pas” per acabar sent un contenidor reciclador d'elements estrambòtics que havien militat en totes les sigles possibles i antagòniques. Tot fum, tot fang, tot brossa. Devorats pel seu propi odi. “Os montaremos un Ulster que os vais a cagar”. En aquesta vida, i ho sé per experiència, només és qüestió de seure i saber esperar per veure passar el cadàver del teu enemic. És qüestió de temps. Adéu, Ciudadanos!
PP. El millor orador de tots, Alejandro Fernández, el més incisiu i punyent en els tres debats televisius, perd encara més diputats i vots. El Partit Popular és pràcticament inexistent a Catalunya i pot acabar extraparlamentari. Però la derrota és sobretot de Pablo Casado. El nou líder dels populars ha perdut dues eleccions generals, unes europees i ha obtingut uns resultats catastròfics a Euskadi (tot i anar coaligats amb Ciudadanos) i ara a Catalunya. En canvi, va guanyar amb majoria absoluta a Galícia, amb un Alberto Núñez Feijóo amagant les sigles del partit. Y ahí lo dejo...
PDeCAT. Ara sí que es pot dir que Convergència ha mort i Artur Mas ha passat definitivament a la història. No sé qui va assessorar l'expresident, però Mas s'hauria hagut de mantenir al marge de la batalla política, i encara més quan ni una sola enquesta augurava res de bo per al PDeCAT. El responsable del 9N, qui va ser inhabilitat per jugar-se-la, qui va portar Convergència i Unió a uns resultats estratosfèrics, qui va haver d'entomar en primera persona els tripijocs de la família Pujol, qui va ser un referent del catalanisme i per a milers de persones, ha acabat d'una manera molt trista. Un final impropi per a un personatge que ho ha estat gairebé tot en la història política recent del nostre país. La paradoxa és que els més de 70.000 vots obtinguts pel PDeCAT han servit per donar la victòria al PSC i a ERC i, de retruc, que la CUP sigui decisiva. Precisament, el que Àngels Chacon demanava evitar. El cant del cigne...
Resum: l'independentisme arriba als 74 diputats (+4) i obté els millors resultats de la història, supera el 50% dels vots, l'unionisme no pot sumar de cap manera, l'operació d'estat amb Salvador Illa fa fallida, Ciudadanos a punt de la desaparició, el feixisme es treu la careta amb VOX, la participació supera el 53% en plena pandèmia (no ho oblidem, més de 20.000 morts en onze mesos a Catalunya per culpa de la Covid 19), els tribunals que no poden frenar l'independentisme, i els grans grups de comunicació que continuen sense entendre res de la nova realitat. Per confirmar que l'independentisme ha assolit un nou èxit només cal llegir què diu la premsa estrangera (“l'independentisme encara ha pujat més en aquests comicis”)... i les lamentacions de l'espanyola!
Seguim!
Bernat Deltell. Publicat el dilluns 15 de febrer de 2021