2. Hi havia una època en què un crític (musical, literari, etc.) decidia els gustos del públic, dels lectors, dels espectadors. Era una època en què una sola persona podia dir-nos quina obra ens convenia llegir i quina no pagava la pena. Els criteris sovint eren aleatoris, contradictoris, subornables i fins i tot podien dependre de les simpaties personals
3. Hi havia una època en què un crític (musical, literari, etc.) podia fer xantatge emocional o físic a l’autor. El crític es creia Déu i la resta era al seu servei. Quants abusos comesos, quantes injustícies, quantes propostes indecents...
4. Hi havia una època en què tot això que feia el crític (musical, literari, etc.) es permetia perquè les coses eren així, i perquè el “diari únic de Catalunya”, que és des d’on el crític impartia injustícia, permetia que fos així. Abús i abusador a la mateixa tribuna
5. Hi havia una època en què el crític (musical, literari, etc.) i el “diari únic de Catalunya” podien fer aquestes coses i decidir els gustos de tot un país. Decidien què era bo per a tots nosaltres i què no ens convenia. Fins i tot el crític es podia convertir en artista i els seus companys de professió li deien “ets realment bo”. Es colmo de la perversió!
6. Hi havia una època en què el “diari únic de Catalunya” decidia no només els gustos culturals del país, sinó també qui manava al país. Es feien enquestes i se’ns deia: no tiris el vot, que aquests només trauran tres diputats. Fes vot útil!
7. Ara és una època on molts ens preguntem: on són els crítics (musical, literari, etc.) que han procurat sempre pels nostres gustos? On són? També ens preguntem: a quin diari escriuen aquests crítics? I molt important: ens importa què diuen aquests crítics? No tinc opinió pròpia sobre les coses?
8. Ara és una època en què el “diari únic de Catalunya” ven menys de 27.000 exemplars al dia, i sovint les opinions del crític (musical, literari, etc.) són llegides com les d’un pobre diable a qui ha mancat talent per ser un artista de debò
9. Ara és una època en què la gent decideix per ella mateixa, “el diari únic de Catalunya” ja no pinta res (tot i que continua gastant diners en enquestes fallides) i el crític (musical, literari, etc.) malda per sobreviure -com tothom- i ja no es creu Déu perquè no li permetem que se’n senti
10. I per tot això, ara som un país més autocrític, més plural, més culte i, en definitiva, més lliure. Ja no depenem d’un diari ni de les pulsions d’un crític. Som madurs per decidir per nosaltres mateixos. Enteneu què us vull dir?
Bernat Deltell. Publicat el diumenge 19 de novembre de 2017