Un relat vertiginós que s'inicia el setembre de 2018 i culmina el 28 d'abril amb la victòria de Pedro Sánchez a Espanya i dels independentistes a Catalunya
No hi haurà trobada entre presidents; no hi haurà reunió bilateral entre governs; no ens tremolarà el pols en aplicar de nou l’article 155 (declaració desmentida al cap de poques hores); no hi haurà comunicat conjunt. Res de tot això es compleix el desembre de 2018 en la reunió entre el govern català i espanyol prèvia al consell de ministres celebrat a Barcelona. Hi ha trobada dels presidents Pedro Sánchez i Quim Torra; es reuneixen els dos governs en una bilateral, mai hi ha la intenció d’aplicar el 155 i, finalment, s’emet un comunicat de premsa conjunt en què s’insta trobar una solució dialogada sense esmentar en cap moment la Constitució espanyola: “diàleg efectiu que vehiculi una proposta política que compti amb l’ampli suport de la societat catalana” i mirar d’avançar cap a “una resposta democràtica” a les demandes dels ciutadans “en el marc de la seguretat jurídica”. I punt.
Però comencem pel principi, i el principi cal situar-lo el dia tres d’octubre de 2018. Coincidint amb el primer aniversari de les massives manifestacions catalanes que van aturar el país, la portaveu del govern espanyol, Isabel Celáa, en roda de premsa, diu textualment: “Las decisiones desmedidas tomadas en el pasado no pueden de ninguna manera condicionar las salidas de futuro que todos deseamos y que además son las que nos exige Europa”. Celáa porta la seva intervenció escrita, per tant, no estem davant d’un lapsus linguae. La portaveu té molt clar el que diu i el que vol transmetre. Dos mesos més tard, concretament el dijous 13 de desembre, el president Pedro Sánchez viatja a Europa on hi ha una reunió de caps d’estat. Aprofita la cimera per parlar una llarga estona amb el primer ministre d’Eslovènia arran de l’erràtica informació publicada per La Vanguardia que crea una nova crisi diplomàtica. En roda de premsa posterior a la reunió del Consell d’Europa, Sánchez diu: “Sosiego, tiempo, diálogo, sentido de estado por parte de todas las fuerzas políticas, sobretodo aquellas que estamos negocia… gobernando en distintas instituciones”. I un apunt final: el dijous 17 de gener de 2019, el parlament extremeny vota a favor d’una proposta del PP per a l’aplicació de l’article 155 “de manera ferma, amb l’amplitud i la durada que calgui per frenar el desafiament independentista”. La iniciativa tira endavant gràcies als vots del PSOE, PP (que és qui presenta la proposta) i Ciudadanos. Doncs bé, unes hores més tard, i se suposa que després d’una trucada telefònica, el president extremeny, el socialista Guillermo Fernández Vara, escriu a twitter: “La posición del PSOE en Extremadura es muy clara. Aplicar el 155 si se dan las circunstancias, que en estos momentos no se dan. Porque si se hiciera sin razones los tribunales europeos podrían rechazarlo y sería muy grave”.
Aquest és el panorama
Aquest és el panorama que hi ha a Espanya entre el setembre de 2018 i gener de 2019. La portaveu del govern ens diu que Europa exigeix coses al govern espanyol que ha de complir; Sánchez reconeix davant les institucions europees que s’està negociant, i hi ha reunió bilateral, trobada entre governs i comunicat oficial on ni s’esmenta la Constitució. En aquest context, la caverna mediàtica surt en tromba i ja parla de la “rendición de Pedralbes” i acusa Pedro Sánchez de ser un traïdor a la pàtria. I el pitjor de tot plegat per al dirigent socialista és que els seus barons es rebel·len. Sí, els barons temen, per culpa de les suposades cessions als independentistes, perdre les eleccions autonòmiques i municipals. I si es produeix aquest escenari, que el PSOE perdi tot el seu poder territorial, Pedro Sánchez és home mort (políticament parlant, evidentment). Si Sánchez cau, la lideressa Susana Díaz, que ha perdut la Junta de Andalucía, encara podria reconduir la seva agonia. De fet, pocs dies després de la derrota a Andalusia, Díaz assegura que tot és culpa de Catalunya: “Yo estaba equivocada, Cataluña tiene la culpa de mi fracaso”. És un míssil directe a Pedro Sánchez: m’has fet perdre les eleccions per culpa de les teves reunions amb els independentistes catalans.
Però hi ha un altre factor, i és que Pedro Sánchez no controla el seu grup parlamentari al Congrés. Molt pocs dels 84 diputats socialistes són fidels a Sánchez; és més, alguns es resisteixen a l’hora de votar-lo en la moció de censura. Prefereixen Mariano Rajoy president abans que votar Pedro Sánchez. Són els mateixos diputats que apunyalen Sánchez a l’esquena en un dels capítols més surrealistes de la història recent del PSOE. Cosas veredes, amigo Sanch(ez)...
Finalment, Pedro Sánchez tampoc poc comptar amb la complicitat dels partits independentistes. Els pressupostos no s’aprovaran perquè ERC i JxCat, amb l’inici del judici, estan lligats de mans i peus. Aprovar els pressupostos equival a un suïcidi polític. Ni les bases independentistes ho entendrien, ni tampoc els alcaldes que es presenten a les municipals del mes de maig. ERC i JxCat, tot i que amb certes reticències, acaten ordres: res de salvar la vida al soldat Pedro Sánchez. Amb aquest cop de porta, el president espanyol ja no pot allargar més la legislatura. Ni té pressupostos, s'està coent una revolta interna al PSOE, no té el control del seu grup parlamentari i les eleccions autonòmiques i municipals pinten molt malament. I Sánchez no pot oferir res als independentistes perquè la caverna mediàtica se li tira al damunt. Albert Rivera es frega les mans: “es el fin de la escapada: ha perdido Sánchez y ha ganado España”. Game over!
Però...
Sí, hi ha un dia que ho capgira tot, i aquest dia és el diumenge 10 de febrer. La dreta, és a dir, el Partit Popular i Ciudadanos, es manifesta a la plaza Colón de Madrid al costat de la ultradreta de VOX. Errada greu. Errada monumental. Les fotos les carrega el diable, i per això Manuel Valls esquiva les càmeres. Però a Europa en prenen nota. El govern d’Emmanuel Macron avisa: amb un partit com VOX no s’hi pot arribar a cap tipus de pacte. L'única estratègia vàlida davant l’extrema dreta és combatre-la i derrotar-la a les urnes, com fa Macron amb la líder del Front Nacional, Marine Le Pen, a les presidencials de 2017, segons explica la ministra francesa d'Afers Europeus, Nathalie Loiseau.
A Pedro Sánchez se li obre una finestra d’oportunitat. Més ben dit, se li obre una balconada de bat a bat. Els seus principals rivals manifestant-se al costat de l’extrema dreta, i a sobre, la convocatòria no obté l’èxit que s’esperava. Bingo! Sánchez convoca les eleccions el 28 d’abril, just un mes abans de les municipals i autonòmiques i, per tant, deixa els barons socialistes en fora de joc (“Si jo guanyo”, ve a dir Sánchez, “la derrota dels meus barons no serà culpa meva, sinó d’ells)”. Deixa en fora de joc a Susana Díaz (“si obtinc millors resultats a Andalusia el problema és la lideressa, no pas jo” pensa encertadament Pedro Sánchez). Deixa en fora de joc a l’Estat (no hi ha temps per acabar el judici i que les sentències condicionin la política espanyola). Deixa en fora de joc a Pablo Casado (encara no té la maquinària a punt ni ha escolit bona part dels seus candidats territorials). Deixa en fora de joc a Aznar (si el trifachito no suma, nova derrota de l’home de la FAES). Deixa en fora de joc a la vella guàrdia socialista (Alfonso Guerra ha esdevingut un autèntic maldecap per al nou PSOE). I, finalment, deixa en fora de joc a Albert Rivera, que ja porta més de 20 anys en política i que gràcies al seu afany de poder (creia que ho tenia a tocar) ha desballestat el partit a Catalunya.
Pedro Sánchez guanya. Té el control total del partit, del seu grup parlamentari, dels barons que sobrevisquin a les municipals i autonòmiques, i s’ha carregat a la poca oposició interna que quedava. Això de la Susana Díaz (“siento que el pueblo me quiere” va dir en el seu darrer míting de les primàries socialistes) serà digne d’estudi en un futur no gaire llunyà.
I l’independentisme obté un resultat històric: primera força a Catalunya, 22 diputats i més d’un milió i mig de vots. Per primera vegada, es guanyen unes eleccions generals. Els despatxos europeus tenen la foto molt clara: Pedro Sánchez a Espanya, i independentistes a Catalunya. Aquesta és la foto. I s'han de posar d'acord: “Para los mercados, los signos de una resolución política (en lugar de legal) del conflicto serían ciertamente bienvenidos”, segons l'informe de DWS, la gestora d'actius de Deutsche Bank fet públic el 26 d'abril.
Carles Puigdemont serà candidat a les eleccions europees. I Pablo Casado continua sense entendre res...
Bernat Deltell. Publicat el dilluns 6 de maig de 2019