Una història que arrenca un sis de gener de 1950 i culmina aquest diumenge 18 de setembre de 2022
Divendres sis de gener de 1950. Una nena de set anys vestida de blanc apareix a l'escenari del Palau de la Música Catalana, saluda el públic amb mitja reverència i s'asseu davant del piano. Està tota sola al mig de l'escenari. Damunt la banqueta del piano hi ha un petit coixí perquè la nena és tan menuda que no arriba amb els peus als pedals ni al teclat. Un cop asseguda, posa els dits damunt del piano, tanca els ulls i en aquest precís instant s'inicia una llarga i insòlita carrera artística que culminarà el 18 de setembre de 2022 al mateix Palau de la Música Catalana. Exactament al mateix lloc, al mateix escenari, amb la mateixa protagonista i gairebé a la mateixa hora (30 minuts de diferència).
Però no avancem esdeveniments i situem-nos de nou a l'any 1950. Aquesta nena fa un llarg concert dividit en tres -tres!- parts. A la primera part interpreta obres per a piano de Bach, Mozart, Schumann i Beethoven. A la segona i tercera part, obra pròpia acompanyada per a l'ocasió per la mezzo-soprano Montserrat Turullols. El públic està format majoritàriament pels vençuts, pels que van perdre la guerra. I entre aquests, els pares de la nena anomenada prodigi perquè, a part de ser una excel·lent pianista, a sobre escriu les seves pròpies composicions.
La pregunta: què hi fa una nena de set anys actuant al Palau de la Música Catalana l'any 1950? Com és possible? Potser la raó -o potser no- és que a casa seva ja es vivia intensament la música perquè el seu pare, en Josep “Pep” Milà Casals, era violoncel·lista. Tocava en una orquestrina d'un transatlàntic, que feia el recorregut Barcelona-Nova York-l'Havana, i que servia per amenitzar els sopars de primera classe. Tip d'anar amunt i avall, el Pep Milà va decidir deixar els vaixells per tocar el violoncel a l'Orquestra Pau Casals. Però la guerra, la maleïda guerra, ho va trencar tot. L'Orquestra es va dissoldre, el mestre Pau Casals va marxar a l'exili, el Pep va ser empresonat diverses vegades per rojo y separatista i la seva esposa, l'Assumpció Romeu, es va haver de posar al capdavant d'un negoci familiar i per subsistir es va malvendre -entre moltes altres coses- una gran pintura del Joaquim Mir que els va regalar el mateix pintor pel seu casament i que jo no he pogut recuperar mai. La resta, tot desgràcies: alcoholisme, retirada de passaport, presó i una depressió que acaba en un tràgic desenllaç el 10 de desembre de 1963, amb la mort del Pep a l'edat de 66 anys.
Doncs bé, enmig d'aquest panorama, el 13 de març de 1942, naixia l'única filla del matrimoni Pep Milà i Assumpció Romeu. Una nena anomenada Leonora -en honor a Beethoven- que enguany celebra el seu 80è aniversari. Aquesta nena destaca ben aviat per tenir el que ara se'n diu un talent innat per la música, motiu pel qual, i ja amb Maria Canals com a professora, aterra al Palau de la Música Catalana. El concert del sis de gener de 1950, el dia de Reis, té tal impacte que repeteix escenari uns mesos més tard. I és així com el diumenge 26 de novembre del mateix any 1950, la nena que ara ja té vuit anys, torna al Palau de la Música per interpretar el Concert per a piano i orquestra KV 488 de Mozart acompanyada en aquesta ocasió per l'Orquestra Ciutat de Barcelona.
Però els pares de la nena són conscients que, després d'actuar al Palau de la Música, poca cosa més es pot fer en aquest país. L'any 1950 els efectes de la guerra civil són ben presents, i la repressió constant. Entre morts i exiliats, Espanya ha quedat mig buida. I els pocs que han quedat vius i no han marxat han de suportar la repressió feixista que els ofega i els censura (a l'escola, al cinema, als llibres), una repressió que colpeja amb especial intensitat i violència aquells que parlen la mateixa llengua que la nena que actua al Palau. Què pots esperar d'una dictadura? Quin és el teu futur en un país que persegueix la teva llengua i cultura, que els teus amics han mort o fugit, que ignora i menysprea les dones, i que fa de la corrupció i l'amiguisme el modus vivendi dels guanyadors?
És per això que la mare i l'oncle d'aquesta nena, el Santiago Milà (perquè el pare, recordem-ho, va ser condemnat a un exili interior) decideixen acompanyar-la a Londres perquè allà, la cultura, té una mica (el mica és irònic) més de pes que no pas a l'Espanya feixista del general Franco. I aquesta nena actuarà als dotze anys a la BBC Radio (1954) i als tretze serà convidada com a solista de la London Philharmonic Orchestra, interpretant l'obra Noches en los jardines de España de Manuel de Falla, al Royal Albert Hall (1955). Leonora Milà va guanyar també el Concurs Maria Canals (1966), va ser la primera artista de l'Estat espanyol que va actuar a la República Popular de la Xina (1979) i també la primera que va gravar un disc amb la China National Symphony Orchestra (1988). I com a compositora va ser la primera dona que va estrenar un ballet al bressol de la dansa, a Sant Petersburg (1994), un ballet basat en la novel·la de cavalleries Tirant lo Blanc i pel qual va ser reconeguda amb el Premi Internacional de la Cultura Catalana. Aquest seria un breu, brevíssim resum de la llarga trajectòria internacional de la pianista i compositora Leonora Milà i que es pot consultar a qualsevol biografia oficial.
Però jo prefereixo centrar-me de nou en l'any 1950. Aquell primer concert celebrat un sis de gener es tanca ara definitivament aquest diumenge 18 de setembre, al mateix escenari del Palau de la Música Catalana. És el punt i final a una trajectòria artística insòlita i pràcticament única al nostre país. Aquesta vegada, Leonora Milà no s'asseurà davant del piano del Palau, però estarà present a la llotja número 1, al costat del mateix escenari on va debutar fa 72 -72!- anys. Milà torna allà on va començar, al Palau de la Música, al mateix escenari, i gairebé a la mateixa hora. Però en aquesta ocasió, l'actuació anirà a càrrec dels amics i amigues de la Camerata Eduard Toldrà, el director Salvador Brotons i el pianista Albert Guinovart que interpretaran obra de Leonora Milà amb alguna sorpresa inclosa. I així es tanca el cercle.
Aquest concert-homenatge va dedicat a tots els amics i amigues, coneguts i saludats que ens heu acompanyat sempre, als que hi sou i als que malauradament ja heu marxat. Al públic que anirà al Palau i a aquells que hi sereu d'una manera o altra. A totes les persones que porteu més de dos anys ajudant per tirar endavant aquest projecte, als col·laboradors, als que ens heu donat suport, a la Fundació Orfeó Català, Concurs Maria Canals, Catalunya Música, institucions i fundacions vàries. I als pocs mitjans de comunicació que n'heu fet promoció perquè per la gran majoria la pianista i compositora Leonora Milà continua sent una gran desconeguda i, per tant, una artista prescindible. Per sort, hi ha centenars de persones que no opinen el mateix...
Aquest diumenge 18 de setembre, a les 17.30, gaudirem d'un concert extraordinari rodejats d'amics i amigues, i tindrem un pensament per a tots aquells que ja no hi són (per al Joan, l'Assumpció, la Mercè, la Remei i tants i tants d'altres) i que d'alguna manera ens han impulsat a continuar fent camí i a no defallir mai, tot i les dificultats que suposa organitzar un projecte d'aquestes característiques al nostre país.
Sí, ja aviso que m'emocionaré molt, sobretot en un moment determinat del concert que no vull dir. Serà com un dard directe al cor, com si algú em clavés l'espasa del cavaller Tirant lo Blanc. Sí, aquesta vegada em toca de ben a prop, nois...
Lamento no tenir els braços prou llargs per abraçar-vos a tots...
Ens veiem diumenge al Palau!
Bernat Deltell. Article publicat el dimecres 14 de setembre de 2022
Foto portada: Leonora Milà / Salvador Brotons (director) / Albert Guinovart (piano)