Entrevista a Josep Asensio, autor del llibre El fantasma de Lerroux
Josep Asensio Albà neix el 1984, el mateix any que la Convergència i Unió liderada per Jordi Pujol obté la seva primera majoria absoluta. Fregaplats, crupier de ruleta francesa i informàtic, tal i com ell mateix es defineix, Asensio és també l'autor del pòdcast La Milícia, sobre conflictes bèl·lics i culturals, i del seu recent llibre El fantasma de Lerroux (Edicions de 1984). Regidor de la CUP a l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú (2015-2019), Josep Asensio té clar que “la independència de Cuba era un exemple que d'Espanya, com de les drogues, se'n pot sortir”.
-Què tal la teva experiència com a regidor?
-Molt bé, és una immersió de com funciona l'administració pública, aprens a lligar un discurs -molt ideològic per part de la CUP- i al mateix temps a negociar amb els tècnics municipals. En general, l'experiència és bona però al mateix temps dura i complexa, perquè la CUP està sempre entre el ple municipal i la seva assemblea local i això provoca que a vegades el ple vol que facis algunes coses i la teva assemblea no vol que les facis, i a l'inrevès. Has d'intentar conjugar moltes coses.
-T'ha quedat el cuquet de la política?
-A mi la política sempre m'ha interessat, però això de dedicar-me a la política dita professional m'ha anat bé com a experiència, però considero que ja he cremat una etapa i que no cal tornar-hi.
-Per a qui no ho sàpiga, qui era Alejandro Lerroux?
-En les meves presentacions del llibre sempre començo amb la mateixa definició provocativa del personatge: Alejandro Lerroux era un pelacanyes. I la pregunta que ens hem de fer és: com pot ser que un pelacanyes com ell, el cinquè de deu germans, d'una família que les passava magres, que anaven seguint el seu pare -oficial de l'exèrcit- per tota la península, que no tenia pràcticament estudis, que no va poder estudiar ni de militar perquè un germà es va gastar els diners en una timba, que va fer de corredor d'assegurances i crupier en timbes clandestines i que va acabar exercint de periodista... com pot ser que aquesta persona concentrés tant de poder en una època molt concreta i a sobre a Barcelona? Com pot ser? Com és que un pelacanyes així va poder esdevenir el cabdill republicà de Catalunya?
-I la resposta quina és?
-Tot el meu llibre, titulat expressament El fantasma de Lerroux, és un intent de resposta a això que em preguntes. I una resposta possible és que tot sistema polític necessita un antagonista. A la política catalana, que té un conflicte nacional de fons, sempre li va bé tenir un conflicte més petit per tal de poder encapsular el conflicte més greu i preocupant, que és el de la subordinació de les llibertats catalanes a Espanya. Per no haver d'abordar la problemàtica de fons es creen petits conflictes per tal de distreure’ns, i és aquí on entra Lerroux i tots els altres. Es busca l'antagonisme: el Lerroux republicà contra la Lliga d'Enric Prat de la Riba, després Esquerra Republicana contra la Lliga de Francesc Cambó, després la Convergència i Unió de Jordi Pujol contra el PSC metropolità, Junts pel Sí contra Ciudadanos... Tot això va bé perquè et legitima, i aquesta és la raó per la qual Alejandro Lerroux va tenir el seu moment de glòria política.
-Hi ha més raons per entendre l'ascens d'Alejandro Lerroux?
-Si, i és que s'ho va currar. Va posar-hi més ganes, ambició i treball. No era un tio gaire brillant ni tampoc tenia quadres intel·lectuals al seu partit ni al seu entorn, no tenia estudis i tampoc era molt intel·ligent, però sí que era molt llest i deia el que el seu públic volia sentir. Interpretava molt bé els estats d'ànim de la gent. A les seves memòries explica que quan arriba a Barcelona, als anys 90 del segle XIX, el govern espanyol va fer una llei bàsicament dirigida contra l'anarquisme català on qualsevol manifestació col·lectiva era reprimida de manera brutal: es troba un poble atemorit. I Lerroux aprofita el moment per aixecar els ànims dels obrers. Diu el que la gent vol escoltar en aquell moment. I hi ha també un tercer factor en el seu èxit, i és que un cop consolida la seva posició, l'Estat diu “ep, aquest ens pot fer servei contra el catalanisme”. I aquí és quan Alejandro Lerroux esdevé una peça útil per a l'espanyolisme i que el porta a ser tres vegades president del Consell de Ministres de la Segona Republica. Compte! No dic pas que Lerroux fos enviat a Catalunya per lluitar, si es pot dir així, contra el catalanisme, sinó que Madrid se n'aprofita un cop Lerroux ja ha aconseguit triomfar.
-Ja tenim clar qui era Alejandro Lerroux, però ara tocaria definir què és el lerrouxisme...
-Et llegeixo la definició que en faig en el meu llibre: “el lerrouxisme es definiria per tota política feta a Catalunya en nom dels febles (els pobres, els obrers, els immigrants i fins i tot, darrerament els independentistes) amb l'objectiu, conscient o accidental, de liquidar les ànsies de llibertat dels catalans”. En pots dir Alejandro Lerroux, però també els actuals PSC, Comuns...
-El mateix cas que l'Albert Rivera de Ciudadanos?
-Més o menys, tot i que crec que Albert Rivera des d'un bon principi ja va néixer políticament subvencionat, a diferència de Lerroux.
-Però tot i amb això, que algú que és definit per tu mateix com un pelacanyes hagi obtingut aquests èxits polítics és si més no sorprenent...
-Mira, aquí hi ha un discurs que ens diem els catalans i és que som molt més europeus, que tenim més cultura, que som la Dinamarca del sud, més emprenedors que ningú, i en canvi t'estan dominant des d'una Castella que tu mateix assegures que està subdesenvolupada. I clar, llavors t'ho has de fer mirar, baixar una mica els fums a un cert catalanisme i independentisme i fer-te la següent pregunta: com pot ser que una Castella que es considera tan desèrtica i poc desenvolupada a nivell industrial hagi pogut dominar Espanya en els darrers 500 anys? Doncs és el mateix cas que Alejandro Lerroux: com pot ser que un pelacanyes com Lerroux fos un personatge tan influent i important? Probablement perquè han tingut més ambició que tu, tant Castella com Lerroux. Sí, han tingut més ambició i ànsies de poder que nosaltres, i per això ens han guanyat gairebé sempre.
-Això ho explica tot?
-No, hi ha alguns matisos que vull afegir. A Catalunya s'ha pogut fer via sense dependre de l'Estat perquè l'Estat nació espanyol no es consolida fins al segle XIX. Fins llavors, la indústria catalana pot anar fent la seva i, en conjunt, els catalans, amb més o menys entrebancs, poden anar subsistint i anar tirant fins que entra la política en joc. Llavors, quan l'Estat nació espanyol comença a fer política i a interferir en els assumptes dels catalans -encara ho fa ara- els catalans s'organitzen per tal de poder incidir en la política estatal. Amb quina finalitat ho fan, els catalans? Doncs amb la de poder sobreviure, que l'Estat ens deixi tranquils. I és així com es van creant alternatives a l'Estat, la majoria de les quals sorgides a Catalunya. Fixa't que l'experiència de la Primera República de l'any 1873 és un experiment bàsicament català, també el carlisme és fort a casa nostra, després tens tota l'experiència del regionalisme català que es trasllada a altres zones d'Espanya, la Segona República -que també és un invent català- fins que al final tot això culmina als anys 70 i la Transició. El que vull explicar és que els intents de canvi d'Espanya provenen bàsicament de Catalunya, però Castella ja està bé com està i no vol canviar. No hi té cap interès. Per això, Catalunya s'aboca a l'independentisme, perquè no hi ha alternativa possible. Tornar enrere ja sabem que no funciona, per això l'independentisme, en les seves múltiples versions, ha vingut per quedar-se.
L'historiador Xavier Diez (a l'esquerra) en l'acte de presentació del llibre de Josep Asensio
-En el teu llibre escrius: “l'independentisme ha desbordat els corrents principals de la política catalana i ha trencat la simulació que, d'ençà de l'establiment del sufragi universal, configurava el seu sistema operatiu. [...] La possibilitat que el moviment s'encarcari i caigui en la nostàlgia no es pot descomptar. Per la resta, està tot dat i beneït. Deixant de banda les classes dirigents catalanes i la passarel·la que les connecta amb les oligarquies de Madrid i Barcelona, sovint intercanviables, l'independentisme és la direcció majoritària dins del nacionalisme català”
-Així és. Per això faig una comparativa entre l'època de Lerroux i l'octubre de 2017. Salvant les diferències, hi ha coses que resulten molt familiars. Primer de tot, va bé per situar el lector, i després perquè realment es vegi que hi ha unes dinàmiques que no són noves ni de fa quatre dies, sinó que aquest estira i arronsa ve de lluny. Valentí Almirall va amb un decàleg de greuges a Madrid i Artur Mas farà el mateix 150 anys més tard. I això passa perquè no hem après res. La història no serveix només per saber unes dates i uns fets, sinó per aprendre del present. Sempre s'ha volgut amagar el confllicte de base, que és el problema nacional constant entre Catalunya i Espanya, i per amagar-lo han fet emergir altres narratives que distorsionen el relat. Per això als catalans ens costa molt aprendre lliçons del passat. I és curiós perquè sempre estem apel·lant al nostre passat, però no en traiem mai les lliçons per no tornar a ensopegar, i això ens passa perquè no coneixem prou bé la nostra història i potser no ens coneixem prou bé a nosaltres mateixos. El dia que siguem capaços d'entendre'ns i d'entendre el nostre passat potser llavors serem també capaços de no cometre més errades i tirar endavant els nostres anhels de llibertat.
-I quins són aquests anhels de llibertat?
-La llibertat dels catalans vol dir sobreviure en els teus propis termes, no en els termes dels altres. I això s'expressa a través del particularisme, el regionalisme, el sobiranisme... tot és el mateix. Hi ha els que volen que això passi -que els catalans siguin lliures- i els que no volen que passi mai, i els que no volen que passi mai sempre busquen petites batalles per distreure'ns de la idea principal, que és el conflicte nacional soterrat que existeix des de sempre entre catalans i castellans.
-Per això “resulta significatiu que dos perfils oposats com José Maria Aznar i Xavier Domènech reclamin una revisió històrica de Lerroux en el mateix moment que l'independentisme es converteix en el nucli central de la política catalana” tal i com dius en el teu llibre?
-Sí, és això. Castella mai permetrà que siguis independent, i encara que siguis independent hi haurà una Espanya que et voldrà aniquilar. El que es resoldrà amb la independència és que tu podràs viure -o sobreviure- amb els teus propis termes, però el conflicte en si no es resoldrà mai. Amb la independència no s'anul·larà el conflicte, sinó que aquest continuarà existint.
-Fas afirmacions contundents: “La independència de Cuba era un exemple que d'Espanya, com de les drogues, se'n pot sortir”
-(Riu). Sí, la independència de Cuba va ser, en el seu moment, un referent per a l'independentisme català, i se'n van sortir, oi?
-L'última: què has après escrivint aquest llibre El fantasma de Lerroux?
-He après a ordenar les meves idees, a prendre distància amb els fets, a disciplinar-me a l'hora d'escriure, que el segle XIX català és fascinant i que per desgràcia en aquest país aprenem les coses sempre massa tard.
Bernat Deltell. Entrevista feta el dimarts 22 de novembre al Bar del Mercat de Vilanova i la Geltrú