"Qui ha volgut assassinar François Mitterrand?"
15 d’octubre de 1959. François Mitterrand sopa amb el polític i amic George Dayan a la Brasserie Lipp del Boulevard Saint-Germain (París). Cap a dos quarts d’una, els dos homes s’acomiaden i Mitterrand, llavors alcalde de Château-Chinon i senador pel departament de Nièvre, puja al seu Peugeot 403 i enfila el camí de tornada cap a casa seva. Segons relatarà ell mateix a la policia, sospita que un Renault Dauphine de color gris el segueix a certa distància i per aquest motiu decideix canviar bruscament d’itinerari i accelerar. Però tot i aquest intent de maniobra de distracció, el Renault Dauphine continua la persecució ja de manera gens dissimulada. El futur president de França pren una decisió agosarada: atura el seu vehicle, obre la porta, surt corrents i salta una reixeta del jardí de l’Observatori, d’un metre d’altura, per amagar-se darrere d’una tanca. Aquest gest li salva la vida, perquè just en aquest moment, i des de la finestra posterior esquerra del Renault Dauphine, un home amb una metralladora obre foc contra el polític francès. Set bales de 9 mm queden incrustades a la porta dreta del Peugeot 403. François Mitterrand s’ha salvat pels pèls.
La policia, alertada pels veïns, es presenta ràpidament al lloc dels fets i inicia una investigació al capdavant de la qual hi ha el cap de la brigada criminal. Màxima prioritat: Mitterrand és alcalde i senador, i durant una dècada (1947-1957) ocupa diferents càrrecs de responsabilitat, com ara el de ministre delegat en el Consell d'Europa, ministre de l'Interior i ministre de Justícia.
Poques hores després de l’atemptat, la notícia ja circula per mig món. La Vanguardia publica la següent nota de l'agència EFE: “A las dos de la madrugada se ha perpetrado un atentado contra el ex ministro del Gabinete francés, François Mitterand. Varios desconocidos emprendieron a tiros contra Mitterand, en el centro de la capital. Mitterand, que siempre se mostró partidario de las conversaciones de tregua con los rebeldes argelinos, al oír los primeros disparos se arrojó al suelo y las balas pasaron silbando sobre su cuerpo. El atentado fue perpetrado poco después de que se procediese a la votación ante la Asamblea Francesa sobre el plan de De Gaulle sobre Argelia. Mitterand es un senador de izquierdas y como tal, se opone a De Gaulle, pero siempre ha favorecido las negociaciones para una solución pacifica del problema argelino. Agentes de la policía se personaron inmediatamente en el lugar del incidente, pero demasiado tarde para detener a los agressores”.
Qui ha volgut assassinar François Mitterrand?
Una mica de context
Condecorat pel govern col·laboracionista de Vichy, perseguit per la Gestapo, membre de la resistència, organitzador i impulsor -entre d’altres- de l’Opération Viacarage amb l’objectiu d’alliberar els camps de presoners i de concentració, integrant del Govern dels Secretaris Generals de Charles de Gaulle, delegat dels 800 representants que participen en el Congrés de la Haia de 1948 (congrés en el qual es dóna forma a l'actual Consell d'Europa de la UE), nacionalista (als anys 30 milita en moviments d’extrema dreta propers a Charles Maurras i François de la Rocque), centrista, progressista, socialista, advocat, militar, diputat, alcalde, ministre, senador i president de la República. En definitiva, François Mitterrand ho ha estat tot, a França, i com a tal, té les seves ombres. Durant la guerra per la independència d’Algèria (1954-1962), Mitterrand és, durant un temps, el ministre d’Interior i, posteriorment, el de Justícia. El balanç de la seva gestió en aquest període és -a pesar de la crònica de La Vanguardia- la defensa de l’Algèria francesa i la repressió contra els nacionalistes algerians.
Quan Charles De Gaulle torna al poder es redacta una nova constitució per a la Cinquena República Francesa que cal que sigui aprovada en referèndum. Mitterrand s’hi oposa frontalment. Demana el no en el referèndum sobre la Constitució (que és aprovada amb una àmplia majoria el 1958) i, a sobre, perd les eleccions. Mitterrand està acabat: tot i que l’any 1959 és escollit alcalde de Château-Chinon i senador pel departament de Nièvre, els dies en què el polític aspirava a dirigir la nació ja queden molt lluny. A sobre, el seu gran adversari, Charles De Gaulle, ja parla obertament d’acceptar l’autodeterminació d’Algèria en el que serà vist per a molts francesos nacionalistes, militars i grups terroristes d’extrema dreta (OAS) com “la gran traïció”.
Doncs bé, just quan François Mitterrand ja no pinta pràcticament res en la política francesa... plaf! pateix un atemptat del qual sobreviu miraculosament. El ressò mediàtic és majúscul. El dirigent socialista i exministre acapara portades de diaris, informatius, tertúlies i articles d’opinió. Ell mateix considera l’atemptat com un capítol més de la convulsa situació política que viu França a causa, sobretot, de la guerra d’independència d’Algèria. Mitterrand torna a escena.
Però...
Sí, el 22 d’octubre, just una setmana després de l’atemptat, el diari ultranacionalista Rivarol publica la confessió de Robert Pesquet, polític proper a l’extrema dreta i partidari d'Algèria francesa, explicant que l’atemptat ha estat organitzat pel mateix Mitterrand i que ell -Pesquet- és l’autor dels trets. Un escàndol! Per 175 vots a favor i només 27 en contra, el senat aixeca la immunitat a Mitterrand per a què pugui ser jutjat. D’heroi a estafador en pocs dies. Però els astres sempre juguen a favor del polític francès. Segons explica el periodista Iñaki Gil, “el proceso contra Mitterrand fue tan lento que llegó antes la amnistía que concedió el general De Gaulle tras ser reelegido en 1966. Se dijo que le incluyeron por miedo a los dosieres que había acumulado como ministro de Interior y Justicia”.
L’Atemptat de l’Observatori i la relació amb l’extrema dreta només és una anècdota, un apunt, en la seva meteòrica carrera. François Mitterrand s’erigeix en el primer polític “d’esquerres” escollit president de la República francesa l’any 1981, i ostentarà el càrrec durant 14 anys de manera ininterrompuda. En canvi, Robert Pesquet, l’autor de l’atemptat, és l’ase dels cops. S’ha d’exiliar a diversos països (Espanya, Portugal, Angola) fins que, establert a Suïssa, escriu un llibre explicant la seva versió dels fets. Assegura que ha estat víctima de la repressió i que va acceptar diners enviats per Mitterrand a canvi de signar una carta on exonerava el president francès de qualsevol implicació amb l’atemptat.
La falta d’escrúpols, l’ambició pel poder i la vanitat és el que mou François Mitterrand tota la seva vida, fins al punt d’organitzar un atemptat contra la seva persona per retornar a l’arena política. La pregunta és: ha estat l'únic? I una altra: hi ha algú més disposat a fer una cosa així?
"Si la multitud l'odia, és necessari examinar-ho. Si la multitud l'estima, és necessari examinar-ho" (Analectes de Confuci. Llibre XV)
Bernat Deltell. Publicat el dilluns 23 de setembre de 2019
PS. Qui vulgui aprofundir en la guerra d'independència d’Algèria i les seves implicacions recomano la novel·la Matar De Gaulle, de l’escriptor nordcatalà Joan Daniel Bezsonoff. Un thriller trepidant construït damunt una bona base històrica.