"El mínim que s’espera d’un mitjà públic pagat entre tots és que, també quan fa autopromoció, informi de manera rigorosa, fidedigna i honesta"
Darrerament s’ha produït un curiós debat entre els seguidors de TV3. D’una banda, s’hi situen els partidaris del tancament del TN Migdia, amb un final amenitzat per algun acudit i/o diàleg divertit i distès entre els presentadors Xavi Coral i Raquel Sans, i, de l’altra, els seguidors del to molt més formal d’en Toni Cruanyes a la fi del TN Vespre. També internament, en el si de la televisió catalana han proliferat les discussions entre els devots d’un o altre estil. Això sí, agradi més la conya de després de dinar o la sobrietat nocturna, quan s’apaguen els llums i es tanca el plató, la unanimitat és absoluta: l’endemà, tant un telenotícies com l’altre seran líders destacats d’audiència a les seves respectives franges horàries.
I és que si la televisió nacional de Catalunya acumula ja més de sis anys seguits sent la més vista arreu del país és, en bona part, gràcies al pilar que conformen els seus informatius. Així, els telenotícies de referència de la seva graella apuntalen la programació de TV3 gràcies a unes quotes de pantalla que voregen cada dia el 30% de share. És a dir, de tota la gent que en aquell moment està mirant la televisió, gairebé un terç opta pels telenotícies. Uns resultats que expliquen el lideratge de la televisió catalana mes rere mes i que són tota una proesa en els temps d’hiperfragmentació de pantalles que vivim actualment amb la proliferació de plataformes de streaming, canals de TDT i la competència de les xarxes socials, especialment -malgrat que no únicament- entre els sectors més joves de la societat. Bé, una proesa per a tothom excepte per a Canal Blau. I és que si tots els canals malden per assolir dins de les seves respectives zones de cobertura els dos dígits d’audiència, la televisió comarcal del Garraf se situa, segons les dades que sovint els seus màxims responsables donen a conèixer públicament, en uns escandalosos 80% i 90% -o més!- de quota de pantalla. Unes xifres a l’abast únicament de les televisions cubana o nord-coreana.
‘Share’ i audiència acumulada
Per entendre el comportament del públic espectador, primerament cal aclarir un parell de conceptes relatius al mètode de recompte que empren les empreses especialitzades en l’audició televisiva. D’una banda, existeix el share o quota de pantalla, que vindria a ser, a grans trets, el percentatge d’espectadors que estan mirant un programa del total de televisors encesos en aquell moment. Atenció! Estem parlant del total de televisors encesos, no de tots els aparells de televisió existents. Així, quan es parla que un determinat espai ha tingut un seguiment amb una quota de pantalla del, per exemple, 20%, vol dir que de tota la gent que en un moment determinat estava mirant la televisió, un 20% seguia un programa en concret. D’aquesta manera s’explica que el TN Vespre voregi el 30% d’audiència malgrat que el nombre d’espectadors que de mitjana segueix el telenotícies presentat per Toni Cruanyes se situï normalment per sota de les 700.000 persones, és a dir, menys d’un 10% del total de la població de Catalunya (7.899.056 habitants segons les darreres dades provisionals de 2023 recollides per l’Institut d’Estadística de Catalunya i accessibles a IDESCAT.cat). Al migdia, la quota de pantalla fins i tot acostuma a ser superior, superant freqüentment el 30% de share malgrat que, pel que fa al nombre d’espectadors, la gent que s’aplega davant del televisor per seguir els periodistes Raquel Sans i Xavi Coral és molt inferior (per sota de les 400.000 persones). I és que a aquella hora, la majoria dels potencials televidents es troben a la feina o als instituts i universitats.
L’altre concepte bàsic per entendre el funcionament del recompte d’espectadors és el de l’audiència acumulada, o el que és el mateix, tota la gent que, ni que sigui un minut, ha seguit un determinat programa. Aquí, les xifres acostumen a ser una mica més elevades atès que, encara que sigui per l’efecte tafaner mentre es gaudeix del noble art del zàping, és relativament habitual que algú s’enganxi per uns moments a un canal qualsevol. Així, l’onzena gala de la segona temporada d’Eufòria, per exemple, va assolir el lideratge absolut de la nit de divendres amb un 23,8% de quota de pantalla i un seguiment mitjà de 399.000 espectadors (o el que és el mateix, el 5% del total de la població que equivalia a gairebé una quarta part dels televidents catalans) i una audiència acumulada de 768.000 televidents.
Finalment, també cal aclarir que, per calcular els espectadors totals d’un canal de televisió, es fa una mitjana dividint els que han vist cada programa pel nombre d’espais existents, però en cap cas se sumen en brut els televidents de cadascun d’ells. La raó és lògica; si TV3 tingués onze programes amb la mateixa audiència que el TN Vespre, al final tindria més espectadors que habitants té Catalunya.
Fins aquí, res que no s’ensenyi a primer curs de Periodisme de qualsevol facultat de Ciències de la Informació. I, a més, del tot legítim sempre que, a l’hora d’autopromocionar-se, s’especifiqui d’on surt cada dada que es fa pública i a quin concepte correspon cadascuna d’elles. I certament, cal dir i afegir que la televisió pública Canal Blau també es veu arreu del Penedès, malgrat que convindrem que el gruix majoritari de la seva audiència procedeix de la comarca del Garraf, de la mateixa manera que el País Valencià només suposava un 0,3% de mitjana de la quota de pantalla de TV3. I també coincidirem en l’extraordinària vàlua de la plantilla de professionals de la televisió, sovint treballant en condicions precàries i mitjans molt modestos però amb una capacitació fora de tota sospita.
Això no obstant, potser ja és més discutible i criticable aportar xifres com que el Carnaval de Vilanova l’han seguit per Canal Blau 109.000 espectadors en una comarca que, segons dades oficials de l’IDESCSAT, va tancar el 2022 amb 154.340 habitants. És a dir, si a TV3 fan vora un 30% d’audiència amb menys del 10% del total de la població, ¿quina és la quota de pantalla de Canal Blau amb més del 70% dels seus habitants seguint la festa de la disbauxa per la televisió? ¿Segur que un 70% dels sitgetans, per exemple, eren davant del televisor seguint el Carnaval de la seva rival Vilanova i la Geltrú? I a Vilanova, ¿no hi havia ningú al carrer gaudint de la festa? Perquè, clar, si set de cada deu vilanovins ho seguien per Canal Blau, els carrers deurien quedar buits, no?
No és l’únic titular que la televisió comarcal del Garraf ha donat en aquest sentit al llarg del temps. Audiències de prop dels 100.000 espectadors (recordem, en una comarca de 154.000 habitants) per esdeveniments diversos; nits electorals que suposadament doblen la quota de pantalla de TV3 o Betevé (un 20% del total de la població del Garraf -32.000 espectadors- va veure el seu especial davant del 8% de Televisió de Catalunya -650.000 persones que representava un 31,1% de share- i del 9,5% de la televisió municipal Betevé -157.000 televidents), i pics d’usuaris únics els caps de setmana de la pandèmia de quasi 50.000 persones. Xifres, en definitiva, estratosfèriques -i més encara en l’era d’internet, de les xarxes socials i de la hiperfragmentació de l’oferta audiovisual- que necessàriament i obligatòria han hagut d’estar més cuinades que una esferificació de gelatina d’albercoc dels germans Adrià.
Ningú no dubta que retorçant i castigant a cops de mall unes determinades dades al final puguin acabar dient allò que qualsevol directiu desitgi, però el mínim que s’espera d’un mitjà públic pagat entre tots és que, també quan fa autopromoció, informi de manera rigorosa, fidedigna i honesta. Del contrari, només esdevindrà carn d’acudit de futurs sermons d'en Carnestoltes.
Article elaborat pel Doctor en Ciències de la Informació Lolo Garcia amb la col·laboració dels periodistes Bernat Deltell, Jordi Castañeda i Fina Fernández. Publicat el divendres 6 d'octubre de 2023