A vegades ens cal perspectiva per entendre el present, i per aquest motiu us convido a fer un exercici de ficció històrica.
Imaginem-nos un nen que neix l'any 1900 a Londres. El pare és advocat i la mare ajuda en una llar d'infants. Classe mitjana. Sense problemes econòmics. Londinencs de tota la vida, són actius socialment i ben relacionats. El fill és esperat i neix en un bon moment (vital, econòmic) per als pares.
En aquesta època la capital britànica és el centre del més gran imperi mai imaginat que s'estén des de la Índia fins a Sudàfrica passant per Canadà i Austràlia. En total, més de 450 milions de súbdits i una extensió territorial de 29.500.000 km² que supera fins i tot el llarg període de domini romà. Per tant, podem considerar que néixer a Londres en aquesta època és una sort. Ser londinenc en aquesta època és la millor notícia per als pares i per a l'infant. Ets al centre del món i, per tant, ciutadà de la metròpoli més rica, dinàmica, cosmopolita, culte i universal; ets on es decideixen i regeixen els destins de milions de persones i governs de terres llunyanes. Aquest infant és un autèntic privilegiat.
Doncs bé, resulta que quan aquest infant celebra el seu 40è aniversari està amagat en un refugi aeri perquè els alemanys estan bombardejant la capital britànica. I només han passat quatre dècades! Poc després, ja casat i amb dues filles, el protagonista d'aquesta història veu com occident es divideix entre comunistes i capitalistes, i això ja no es modificarà mai. Segur? No pas, el nostre amic encara té temps de veure com l'URSS es desfà, Alemanya es reunifica i les repúbliques bàltiques s'independitzen. I si hagués viscut uns anys més instal·lat a la seva caseta de Londres situada en un barri ara ple d'immigrants hindús hauria contemplat atònit un referèndum d'autodeterminació d'Escòcia salvat pels pèls.
Així doncs, què en queda d'aquell Regne Unit de l'any 1900? Què en queda del Londres de 1900? Què en queda d'aquella societat on va néixer el nostre protagonista? Res, només cendres. El Regne Unit ha perdut part d'Irlanda, tot el seu imperi, milions de súbdits, ha marxat d'Europa, reté Escòcia sabent que ja la té mig perduda i James Bond ja no fuma.
Amics i amigues, només han passat 117 anys, i el món d'aquell infant ha patit tal transformació que es fa completament irreconeixible. Explico això perquè ni estem a les portes de la independència ni Espanya podrà ja mai més recuperar Catalunya. I això és així perquè els canvis requereixen d'un temps per a què es facin inabastables... i inevitables!
Paciència, perseverança, perspectiva.
Bernat Deltell. Publicat el dimecres 20 de desembre de 2017