L'independentisme ha passat de la derrota a ser decisiu i de fer grans proclames buides de contingut a la realpolitik. Espanya depèn dels que es volen independitzar... d'Espanya!
Els partits independentistes majoritaris i amb representació al Parlament de Catalunya (Esquerra Republicana, Junts per Catalunya i la CUP) perden més de 350.000 vots a les darreres eleccions municipals celebrades el diumenge 28 de maig de 2023. O el que és el mateix: els partits independentistes passen del 44,53% dels vots obtinguts a les municipals de 2019 al 40,08% d'aquest 2023. Patacada forta! Per acabar-ho d'adobar, l'independentisme deixa de ser primera força a les ciutats de Tarragona, Lleida i Girona, i només la victòria de Xavier Trias a Barcelona maquilla el resultat final. ERC perd més de 300.000 vots, i la CUP uns 43.000. Junts per Catalunya aguanta el tipus, en bona part gràcies a Xavier Trias, tal i com he escrit abans, però això no treu que les dades amaguin una realitat preocupant, ja que el partit liderat per l'expresident Carles Puigdemont perd l'alcaldia de Girona i és superat per l'extrema dreta de VOX a Tarragona.
Però si no vols caldo, dues tasses! A les generals del 23 de juliol celebrades just dos mesos després de les municipals, Esquerra passa de 13 a 7 diputats, Junts per Catalunya en perd 1 (de 8 a 7) i la CUP es queda fora del Congrés en perdre els seus dos representants obtinguts a les eleccions generals del novembre de 2019. Resumit tot: l'independentisme perd representació i passa dels 23 diputats de les generals de 2019 als 14 actuals, i d'1.642.063 vots a 954.311 vots. Continuem amb les generals: dels tres partits, qui s'emporta la pitjor part torna a ser l'Esquerra Republicana encapçalada per Gabriel Rufian, que perd 416.000 vots respecte a les generals de 2019, mentre que la CUP es deixa 149.000 vots pel camí i els juntaires 141.000. En definitiva, els partits indepes obtenen el 27,1% dels vots mentre que els unionistes arriben gairebé al 70% (un 69,5%, per ser exactes). Pas mal, que diuen els francesos...
Però encara podem caure més baix? Sí, encara hi ha una dada pitjor, com recordava recentment el periodista Andreu Barnils en el seu article Els descol·locats publicat a Vilaweb, i és que en aquestes darreres eleccions generals "l'ordre dels partits va ser aquest: PSC, Sumar, PP, ERC, Junts, Vox i CUP, que es va quedar sense escons. Més avall no sé si hi podem anar". Efectivament, amb un 27,1% dels vots, els partits independentistes s'han situat en una posició gairebé marginal, fins i tot per darrera del Partit Popular.
Així, doncs, en qüestió de dos mesos, els partits independentistes han perdut 350.000 vots a les municipals i 700.000 a les generals. I ho torno a escriure per si no ha quedat prou clar: l'independentisme, en qüestió de dos mesos, perd milers de vots, diputats, senadors, alcaldies, regidors i diputacions. El PSC és el clar guanyador de les municipals i les generals. El candidat de la CUP per Barcelona, Albert Botran, reconeix que "són uns resultats dolents, no hem assolit els objectius que ens proposàvem". Certament, les coses no han anat gens bé...
De derrotats a decisius
I vet aquí que tot i la desfeta, l'independentisme obté una nova carambola històrica. La investidura del socialista Pedro Sánchez ha estat possible gràcies a uns resultats electorals que situen els partits independentistes com a decisius. A sobre, qui té la clau de tot plegat és Carles Puigdemont, un expresident i ara eurodiputat exiliat a Waterloo que fa quatre dies era deshumanitzat per la premsa i els partits unionistes. De cop i volta, es pot parlar en català, basc i gallec al Congrés dels Diputats; la nostra llengua pot esdevenir -a la llarga- oficial a la UE; es negocia una amnistia que a sobre haurà de signar Felipe VI; traspàs de rodalies; trobades públiques de representants polítics espanyols amb Carles Puigdemont; millora del finançament...
L'independentisme ha passat de la derrota a ser decisiu i de fer grans proclames buides de contingut a la realpolitik. Espanya depèn dels que es volen independitzar... d'Espanya! De no voler fer política a ser imprescindibles per a la governabilitat d'un país de 48 milions d'habitants. De fer campanya per l'abstenció a aconseguir amb uns pocs milers de vots el reconeixement que hi ha un conflicte polític entre Catalunya i Espanya, i d'aquí la seva internacionalització amb verificadors i molta discreció. I al darrera, la fundació Henri Dunant amb un suposat acompanyament del govern helvètic. L'independentisme, mal els pesi a alguns, no havia arribat mai tan lluny!
Com diu Humphrey Bogart a Casablanca, “dispénsenme caballeros. Lo de ustedes es la política. Lo mío, dirigir este local”. O com va escriure Néstor Luján a la seva excel·lent novel·la La Rambla fa baixada, "sempre he pensat que un heroi és simplement qui fa el que pot". Doncs sí, malgrat el nostre derrotisme de caire tragicòmic, la campanya abstencionista, les picabaralles de vol gallinaci entre partits i el desastre en la gestió, la política espanyola depèn i gira al voltant dels partits independentistes que han estat votats per una minoria de catalans. Qui ho havia de dir...
Bernat Deltell. Publicat el dimarts 12 de desembre de 2023
