La independència de la petita illa de Cascara del Regne Unit
Cascara és una petita i remota illa situada al mar del Carib que durant més de 200 anys va pertànyer al Regne Unit. De poc més de 90 km2 i una població de 1.714 habitants, a Cascara no hi trobarem ni postes de sol bucòliques ni platges idíl·liques de sorra blanca i fina. De fet, no hi trobarem res de res. I és que Cascara no té platges aptes per al bany, ni hotels, ni recursos naturals, ni cap tipus d'indústria. A sobre, una part de l'illa és inhabitable a causa de les muntanyes i el fort vent que hi bufa. Per això mateix, la pregunta que s'han fet els illencs durant més de 200 anys és: què coi hi fotien els britànics aquí? El problema és que durant més de 200 anys els britànics residents a l'illa també s'ho preguntaven: què coi hi fotem, a Cascara? Sobretot, qui s'ho va preguntar moltes vegades va ser el darrer governador de l'illa, en Baxter Thwaites, que es passava el dia fumant porros d'amagat i bevent whiskey.
La petita comunitat britànica de Cascara estava formada per un reverend -amic del governador Thwaites i també gran aficionat al whiskey-, la dona del governador, un guerriller independentista, i un parell de funcionaris. La resta, fins arribar als 1.714 habitants (cens del 1985) eren tots oriünds de l'illa.
El Frente de Liberación de Cascara, format pel guerriller britànic i un soldat oriünd de la zona, de tant en tant assaltava l'estudi de Cascara Radio per llegir en rigorós directe un manifest reclamant la independència de l'illa. La veu del guerriller independentista se sentia a través dels altaveus escampats pels carrers de la capital de Cascara, l'únic nucli habitat de l'illa. Però la gent passava de tot, ja no en fotien ni cas dels manifestos llegits en veu alta i emesos a través dels altaveus. Els dos guerrillers sempre són detinguts al cap d'una estona sense oposar cap resistència, jutjats i deixats ràpidament en llibertat perquè, segons el governador, "ho faig per no crear màrtirs i perquè no hem acabat de pintar la presó".
Objecte de desig
Cascara va esdevenir de cop objecte de desig d'algunes potències mundials perquè deien que s'hi havia descobert petroli. La invasió de l'illa era una amenaça real. Això va agradar molt a la llavors primera ministra britànica, Margaret Thatcher, que necessitava unes noves Malvines per remuntar els baixos índexs de popularitat. Per això, el govern britànic va enviar un representant a Cascara, el primer des del 1890. Això va crear una gran expectació: es van netejar les pintades contra la reina Elisabet II, la banda va assajar Rule, Britannia! i al guerriller independentista li van dir que s'estigués quietet durant una bona temporada i no emprenyés gaire.
El governador de l'illa, Baxter Thwaites, va tenir la curiositat d'assistir a un assaig de la banda. El director va preguntar al governador què li havia semblat, i Thwaites va respondre que el que havien de fer és interpretar Rule Britannia! I no pas una nova cançó escrita per a l'ocasió. El director de la banda, tot sorprès, va dir: "senyor, això que hem tocat era... el Rule Britannia!!!"
Finalment, arriba el representant del govern britànic a l'illa a bord d'un petit vaixell. Un cop a terra, es passeja en un cotxe descapotable pels carrers de la capital de Cascara. Multituds aplaudint i cantant, feliços i contents. De cop, el representant del govern li diu al governador: "Thatcher ha decidit evitar una guerra impopular i tancarà Cascara i a tots els seus ciutadans els deportarà a una altra d'aquestes illes que tenim i que ens sobren. Així podran tenir un treball digne".
La resta ja us la podeu imaginar, oi? Fins i tot el governador britànic decideix canviar de bàndol i lluitar per la independència de la petita illa caribenya!
Avís i conclusió
L'illa Cascara no existeix, no cal que la busqueu al mapa, i la història pertany al guió de la pel·lícula Water, de l'any 1985. El governador Baxter Thwaites és interpretat per Michael Caine, la pel·lícula està produïda pel beatle George Harrison i hi ha algun "cameo" sorprenent, sobretot en l'escena musical final. A Espanya es va estrenar amb el sorprenent títol de Loca juerga tropical, potser perquè l'excèntrica esposa del governador britànic es deia Dolores i era l'única que volia fugir de l'avorridíssima illa i dels pesats del Frente de Liberación de Cascara. Qui sap si es poden establir certs paral·lelismes entre la Dolores de Water i l'Alícia Sánchez-Camacho de la majoria silenciosa i les seves pel·lícules sobre la família Pujol...
En tot cas, que cadascú en tregui les conclusions que consideri oportunes, de Water, i si s'avorreix molt aquest estiu que visioni la pel·lícula el dia que realment no tingui res per fer...
Ens retrobem en uns dies, després d'unes petites vacances!
Una abraçada i, sobretot, porteu-vos bé!
Bernat Deltell. Dijous 3 d'agost de 2023
