Els catalans ens hem passat dècades -dècades!- demanant, exigint i implorant poder parlar la nostra llengua al Congrés dels Diputats i al Senat. I ara, què estem fent?
Els catalans ens hem passat dècades -dècades!- demanant, exigint i implorant poder parlar la nostra llengua al Congrés dels Diputats i al Senat. Des de la tribuna dels oradors hem llegit poemes, cartes, articles i manifestos sabent que en un moment o altre ens tancarien el micro i així poder queixar-nos "ben fort" de les injustícies que patim com a catalanoparlants.
Hem suportat també una expresidenta del Congrés, la socialista i catalanoparlant Meritxell Batet, totalment insensible a la nostra llengua, que és també l'ànima d'un poble. Fins i tot Ana Pastor, del Partit Popular, va ser una mica més tolerant i sensible que no pas la senyora Batet en qüestions simbòliques i lingüístiques. I tot i amb això, i a pesar de tots els entrebancs i injustícies que hem hagut d'aguantar dels d'allà i dels d'aquí, i com que som tossuts de mena, ara el català, el gallec i el basc ja es poden usar al Congrés dels Diputats. Finalment, els nostres diputats, siguin del partit que siguin, poden parlar la seva llengua materna a l'hemicicle on rau la sobirania nacional.
Però com que els catalans som singulars i paradoxals, per dir-ho finament, ara resulta que majoritàriament els nostres respresentants al Congrés dels Diputats usen el castellà per no se sap ben bé què, potser perquè d'aquesta manera pensen -desencertadament- que apareixeran més simpàtics i guapos als mitjans espanyols, o perquè així no cal perdre el temps en traduccions quan tothom sap i entén el castellà. Aquests mateixos, que són els que havien de bastir una República "digne" i perquè ens deien que era l'única manera de defensar la nostra llengua i cultura, són els primers que es passen per l'entrecuix les seves pròpies performances quan es feien els milhomes recitant Salvador Espriu i l'escolta Espanya a la tribuna d'oradors. I clar, què els dic jo ara als meus fills? Quin discurs hem de fer a les aules? Què els proposem als estudiants i als nouvinguts que volen aprendre la nostra llengua? Quina utilitat té, això del català? Per a què serveix, exactament? Vinga, aprèn a dir correctament préssec perquè si algun dia ets diputat podràs continuar dient melocotón sense cap problema. Realment, hi ha moments que això de ser català és molt pesat...
I ara ve una nova derivada. Si la modificació de la llei de l'esport que proposa Esquerra Republicana tira endavant, que és una cosa tan lògica com eliminar la facultat que tenen les federacions de multar amb fins a 30.000€ i suspendre la llicència federativa a qui es negui a anar a les seleccions espanyoles, sabeu què passarà, oi? Doncs el mateix que amb la llengua, que ens haurem passat dècades lluitant per anul·lar l'obligatorietat d'anar a les seleccions espanyoles i, si finalment s'aconsegueix, acabarà igual com el català al Congrés. És a dir, que tothom farà mans i mànigues per poder jugar a la selecció espanyola!!!
No m'agradaria que aquest article se centrés en una crítica despietada als nostres polítics i governants. Tal i com explica el misteriós senyor A en el seu article Reflexions en A, “anem una mica més al detall: quina és la teva companyia de telèfon mòbil? A quina empresa tens contractat el teu consum elèctric i/o del gas? A quin supermercat fas la compra, en els que exploten la nostra pagesia i tenen zero sensibilitat pels productes del país o els que són més barats i fan més ofertes? Quants llibres compres -i llegeixes- en català? Compres ampolles d'aigua etiquetada en català o ni t'hi fixes? Consumeixes vins de la nostra terra? A quantes plataformes estàs subscrit encara que menystinguin el català però ei, puta TV3, oi? Qui està llegint ara mateix aquestes reflexions tot això li pot semblar absurd, perquè ja és una persona amb una consciència nacional molt definida i determinada, però jo li demanaria a aquesta mateixa persona que ens llegeix que faci l'exercici de preguntar al seu entorn d'amics i coneguts, fins i tot familiars, i quedarà sorprès amb les respostes”.
Sí, no carreguem les nostres frustracions ens els polítics perquè, al capdavall, el català és cosa de tots, com es deia abans, i de la situació actual tots en som culpables.
I sí, tots plegats fotem pena com a país!
Bernat Deltell. Publicat el dimarts 5 de març de 2024