A les 3.628 persones represaliades pels poders de l'Estat, a tota aquesta gent, qui els demana perdó, Javier?
L'escriptor Javier Cercas va publicar un article titulat Pequeña antología de grandes fracasos (El País Semanal, diumenge 27 d'agost de 2023) en el qual enumera una sèrie de fracassos personals a causa del mal anomenat procés. Aquests grans fracassos de l'autor de Soldados de Salamina són bàsicament tres. El primer es produeix a les darreres diades de Sant Jordi. Cercas explica que abans del procés redactava un 60% de les dedicatòries dels seus llibres en català i un 40% en castellà; ara, en canvi, els porcentatges han canviat substancialment i només entre un cinc i un deu per cent de les seves dedicatòries són en català i la resta en castellà. “Piénselo bien, esta discrepancia explica muchas cosas”, assegura. El segon gran fracàs -dit per ell mateix- es produeix a la ciutat francesa de Lió. Una senyora, a qui Cercas li està escrivint una dedicatòria, comenta que recentment va visitar Gerona (sic) i va quedar parada que fos “más difícil encontrar sus libros en su ciudad que en cualquier ciudad francesa”. Finalment, el tercer fracàs, el qual centra bona part de l'article, s'inicia arran d'una conversa amb el periodista Josep Martí Blanch, secretari de Comunicació del govern d'Artur Mas entre 2011 i 2016. Cercas ens explica que va conèixer Martí Blanch la primavera passada i que aquest es va presentar amb una insòlita confessió: “yo estaba en la sala de máquinas donde se organizó el procés”. I Cercas li etziba: “Ah, ¿Tú fuiste uno de los que sacó el genio de la botella?” respon l'escriptor de manera àgil, ràpida i amb encertada punteria dialèctica. Segons s'explica a Pequeña antología de grandes fracasos, després de la brillant resposta de Cercas i que ha escrit ell mateix, el periodista li diu que potser “tendrás que aprender a perdonar” i Cercas, de nou amb una capacitat de resposta envejable, afirma contundent: “a mi nadie me ha pedido disculpas”.
Doncs bé, vet aquí que l'escriptor i el periodista es retrobaran de nou en un restaurant. Tal i com explica el mateix Cercas, “mientras comíamos {en el restaurant barceloní Bilbao} nos preguntamos qué había ocurrido en Cataluña," i la resposta és que "padecimos un huracán de mentiras" i ja se sap que en aquest context "quien dice la verdad se convierte en el enemigo del pueblo”. I per acabar-ho de rematar, resulta que mentre dinaven, un home s'acosta a la taula on hi ha Cercas i, en to desafiant i amenaçador, diu: ““el derecho a decidir existe”, me espetó, furioso”. Ja és mala sort que estiguis dinant i algú t'interrompi per dir-te que “el derecho a decidir existe”. Jo crec, i això ja és una apreciació personal, que em creuria més que algú t'amenaci i et digui fill de puta que no pas “el derecho a decidir existe”, més que res perquè de maleducats, pocasoltes i imbècils el món -i no només a Catalunya- n'és ple. D'independentistes i d'unionistes. I ho dic amb un cert coneixement de causa, perquè jo mateix em vaig trobar en una situació similar en un restaurant del centre de Barcelona. Mentre sopava amb un bon amic, un impresentable es va acostar a la nostra taula i em va dir que jo era un botifler (!), un desgraciat (!!) i que millor que desaparegués del mapa (!!!). Sí, Javier, malauradament això passa i passa sovint, però el que és força insòlit és que algú aparegui enmig d'un sopar per anunciar que “el derecho a decidir existe”. És com si un dia demano al cambrer que em porti la carta en català i aquest em respongui que no cal, perquè “nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano”. Doncs sembla que a Javier Cercas sí que li passen, aquestes coses, com ara conèixer una senyora a Lió que diu que no troba els seus llibres a Gerona sense haver pensat que potser s'havien venut pràcticament tots. Però escolta, que potser no és això, eh? i realment els llibreters gironins, que són ben rarots, han decidit que prefereixen autoboicotejar-se i no vendre llibres del Javier Cercas.
Però encara hi podem sucar una miqueta més de pa, en aquest article, perquè l'escriptor va convidar el senyor malcarat a seure a la seva taula -quina galanteria!- perquè exposés el seu punt de vista -quins cavallers!- però aquest -suposem que un home cellajunt, baixet i rabassut, ofuscat pel seu nacionalisme primari- li va respondre: ““usted es poco democrático”. Y salìó disparado”. I arran d'aquest incident, Javier Cercas ja pot radiografiar el país sencer: “Esto es lo que ha ocurrido en Cataluña: que, víctimas de un envenenamiento masivo, han brotado personas con mentalidad de amo de rancho (o de plantación) que, imbuidas del sadismo de su propia virtud, se sienten autorizadas a escuchar las conversacions de sus peones, a violar su privacidad y a interrumpirlos sin el más mínimo escrúpulo ni la más mínima consideración, sin concederles siquiera el derecho a réplica, para reñirlos por decir en voz alta lo que deberían callar”.
A causa d'aquest greu incident, el periodista Martí Blanch demana disculpes a Javier Cercas: “En la responsabilidad que yo pueda tener, y en lo que te pueda servir, te pido disculpas por lo que ha pasado”. I ell, l'autor de La velocidad de la luz, respon: “me sirve muchísimo: es la primera vez que alguien me pide disculpas”.
Javier Cercas admet les disculpes de bon grat d'un dels cuiners del procés, un d'aquells que va provocar “un evenenamiento masivo” perquè ja se sap que la majoria d'independentistes no tenen criteri propi, sinó que pateixen rentats de cervell massius a causa de la seva “mentalidad de amo de rancho (o de plantación)”. En canvi, a Cercas sembla que no se li ha passat mai pel cap demanar disculpes, com a no independentista, a aquells que per defensar les seves idees democràticament, o pel simple fet d'haver pujat dalt d'un patrol de la Guardia Civil, s'han passat anys i panys a la presó. Tampoc ha demanat perdó, com a no independentista, a tots aquells que la seva reputació i vida personal ha quedat destruïda per les mentides publicades per la premsa unionista o aquells que han patit linxaments mediàtics com els docents d'un institut de Sant Andreu de la Barca. No em consta que tampoc hagi demanat perdó a Tamara Carrasco, Roger Español, Marta Torrecillas i a les 3.628 persones represaliades pels poders de l'Estat. Que potser Espanya no ha patit també un “evenenamiento masivo” ? No recordes, Javier, els milers d'espanyols als carrers aplaudint la Guardia Civil i cridant “a por ellos”? I les hòsties de l'1 d'octubre? I les d'Urquinaona? I les de l'aeroport? I les de l'AP7? No ho recordes tot això? I els acusats per terrorisme? I els represaliats? A tota aquesta gent, qui els demana perdó, Javier?
Bernat Deltell. Publicat el dilluns 29 de gener de 2024