Cultura

Cultura

Les campanyes publicitàries "el català, cosa de tots" i "depèn de tu" sempre interpel·lava a la societat civil però mai pressuposava el compromís de l'administració

Aquest és el percentatge del pressupost que diferents països de la Unió Europea (UE) destinen a Cultura respecte al seu pressupost total:

-Dinamarca: 3,4% (880€ x habitant)
-Polònia: 2,8% (146€ x habitant)
-Països Baixos: 2,7% (508€ x habitant)
-Suècia: 2,6% (607€ x habitant)
-França: 2,5% (476€ x habitant)
-Portugal: 1,8% (158€ x habitant)
-Itàlia: 1,7% (233€ x habitant)
-Regne Unit: 1,5% (233€ x habitant)
-Andorra: 1,3% (108€ x habitant)
-Catalunya: 0,6% (30€ x habitant)
-Espanya: 0,3% (20€ x habitant)

Aquestes dades*  són de 2019, és a dir, just abans del coronavirus. Per tant, la inversió en Cultura que fa tant el govern català (que té bona part de les competències traspassades) com el govern espanyol són de vergonya. I ara, a sobre, cal afegir-hi el daltabaix que ha suposat per al sector una pandèmia que només a Catalunya ha provocat 24.000 morts.

Però aquestes dades també deixen entreveure una dura i crua realitat, i és que, com diu Marc Roig al seu recent assaig Barcelona, cultura sense capital, "¿com pot ser que un país en què la seva raó de ser sigui la seva particularitat cultural i, per tant, la cultura és el factor clau de la seva identitat, no s'hi hagin destinat uns recursos mínims?". I afegeix: "El que necessita la cultura catalana no són ni grans celebracions ni banderes de 1.714 centímetres. El que necessita és un programa polític amb mesures de protecció i excepcionalitat responsable i solucions administratives valentes [...]. El repte hauria de ser portar la identitat cultural a la vida quotidiana de les persones que viuen a Catalunya".

Però això no ve d'ara, sinó que és un problema històric i que s'agreuja durant la recent etapa autonòmica. I quan parlem de cultura, també cal afegir-hi la llengua. L'escriptor Quim Monzó, en un article titulat Llengua estofada (Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes, pàgines 168-169) escriu: “Siguem sincers. A l'alba del segle XXI, a part de la llengua, ¿hi ha cap altra cosa que ens diferenciï -profundament, nacionalment- de saragossans, narbonesos o torinesos? Els McDonald's, els Renaults, les pel·lícules de Tarantino, els Danone, els Médico de familia, les novel·les de Saramago i els calçotets de Marks & Spencer ens igualen a tots. És el poble global i, simultàniament, el globus pobletà. Ben aferrats a la mamella, la llengua se'ls escapa. I la voluntat de ser s'ha estirat al sofà, a mirar La parodia nacional”.

Què han fet els successius governs autonòmics per la cultura d'aquest país i la seva llengua? Grans infraestructures com el TNC (l'escenari del qual Els Joglars no han trepitjat mai), L'Auditori (on els compositors catalans hi són sovint bandejats en favor de les bandes sonores d'Star Wars i Titanic), el MACBA, el CCCB, plans d'equipaments i circuits comarcals deixats de la mà de Déu. I el  contingut? Tot pensat per al turisme, la gallina dels ous d'or de la Barcelona que criticava Ada Colau quan era candidata i feia mítings als barris. I per acontentar el turisme, programem grans musicals (sempre en castellà) totalment aliens a la nostra realitat social i cultural (Billy Elliot, Cantando bajo la lluvia, Fama) mentre augmenta any rere any la vulneració de drets lingüístics a les aules de les universitats catalanes davant la indiferència de l'administració, la mateixa que quan organitza un simposi o debat recomana als seus ponents de fer-ho en castellà "perquè ho retransmetrem per youtube".

En els més de 20 anys de govern de Jordi Pujol, la inversió en Cultura (recordem-ho, el que ens diferencia de la resta, el que ens fa singulars en un món on tothom porta la mateixa marca de roba interior) era semblant a la d'una comunitat autònoma sense llengua pròpia com Castella - la Manxa, per posar un exemple. La internacionalització de la nostra cultura passava per fer una Setmana Cultural a una ciutat determinada on el president Jordi Pujol s'hi desplaçava amb els grans empresaris del país. Després, un cop a Beijing (o on sigui) s'hi feia un recital de Montserrat Caballé, una exposició d'Antoni Tàpies i una conferència sobre Ramon Llull a càrrec de Baltasar Porcel. Ah, i els discursos, sempre en castellà, i sovint davant d'un atònit ambaixador espanyol (d'origen català) que acabava -aquest sí- pronunciant unes paraules en la nostra llengua.

Bé, suposo que tot això ja no interessa a ningú, però som on som perquè venim d'on venim. Recordo les campanyes publicitàries per promocionar la llengua catalana, els famosos "el català, cosa de tots" i "depèn de tu" que sempre interpel·lava a la societat civil però mai pressuposava el compromís de l'administració. I va ser gràcies a aquesta societat civil (articulada en part a la Crida a la Solidaritat) que a les cabines telefòniques (sí nois, als carrers hi havia cabines telefòniques!) s'hi va incorporar el català perquè els responsables de Telefónica estaven farts que les pintessin de color negre. A l'empresa els costava més diners netejar les cabines que no pas incloure la paraula Telèfon. I si el Corte Inglés va afegir la nostra llengua a la seva megafonia i rètols és perquè uns paios es van penjar a la seva façana amb una gran pancarta demanant  "en català". I quan la societat civil aconseguia aquests èxits, llavors la Generalitat publicava grans informes autocomplaents sobre "la bona salut de la llengua" i el seu "gran avenç". Per tant, si la nostra llengua encara sobreviu és perquè hi ha hagut una societat civil disposada a deixar-s'hi la pell, tot i els constants atacs de l'Estat i els seus mitjans de comunicació i l'absoluta indiferència de l'administració catalana (sigui del color que sigui).

I enmig d'aquest panorama, l'independentisme, com afirma encertadament Marc Roig, proposava un trencament polític "sense haver treballat abans en la normalització d’una cultura, o un territori simbòlic compartit. I inevitablement una part de la societat no s’ha sentit implicada, convidada a la festa". Com sempre, la independència havia de resoldre tots els nostres problemes per part d'una administració que en els darrers 40 anys ha estat incapaç de fer complir les seves pròpies lleis de normalització lingüística i d'incloure la cultura com a factor clau de la nostra identitat.

Com va dir el cantant i escriptor Gerard Quintana, "Un país sense cultura és un país fallit i sense futur". Però tots tranquils, perquè els nostres governants s'han compromès a revertir la situació i passar del 0,6% al 2% en inversió en cultura... en quatre anys!

"I quan fou mort, lo combregaren".

*Font: Eurostat / Generalitat de Catalunya / mitjans comunicació / Actua Cultura 2%

Bernat Deltell. Publicat el divendres 29 d'octubre de 2021

Publicat el: 2021-10-29 Visualitzacions: 2043
El teu compromís econòmic com a lector em pot ajudar encara més a fer recerca periodística. Moltes gràcies!
Vull col·laborar