"Si es troba pel carrer algú que li desitja uns bons Nadals, si li pregunta on es menjarà els raïms i si ho té tot a punt per fer cagar el cagatió la Nit bona desconfiï, aquest no és amic seu, és un agent del CNI camuflat buscant encara les urnes"
Un dia qualsevol de la setmana passada. És mig matí. Tres noies adolescents passegen pel centre de la ciutat. Malles ajustades, xiclet, talons i acné juvenil. És evident que han decidit fer campana. Quan arriben a la plaça dels Cotxes una d’elles diu ¡joder, mira, un cagatión! Just en aquell moment passo pel seu costat passejant amb el meu fill Roger, de quatre anys. M’aturo en sec. La frase m’arriba a l’ànima. La repeteixo mentalment: ¡joder, mira, un cagatión! Vull veure com acaba la seqüència, per això em faig el distret mirant l’aparador d'una botiga. Estic pendent de les tres heroïnes locals, el futur del nostre país. Com acabarà tot això del cagatión?
Acaba com no podia acabar de cap altra manera. Dues d’elles pugen dalt d'un tió gegant que cada any l'associació de comerciants instal·la a diferents punts del centre de Vilanova i la Geltrú per a què els nens i les nenes hi puguin jugar i fer-se fotos. Doncs bé, les meves heroïnes fan el mateix que els nens: dues pugen dalt del tió i la tercera en discòrdia els fa fotos amb el seu telèfon mòbil. Riuen sorollosament, estan molt esverades. Tenen la sensació d’estar transgredint un munt de lleis, i això sempre és excitant. Una de les noies que està al damunt del tió comença a fer gestos obscens, però la del mòbil l’atura immediatament: venga, tia, deja de jugar con el cagatión que nos vamos a Zara. La que diu això és la cap del grupet, com l’Eric Clapton respecte al trio Cream o Josep Bou, el nou candidat de la llista del PP a l'Ajuntament de Barcelona, també amb tres regidors.
L’escena m’ha colpit força. Entro, amb el meu fill Roger, dins un conegut supermercat que està al costat de l’edifici de la Policia Nacional. Un edifici que s’ensorra des de fa anys i que del seu balcó penja una bandera espanyola cada dia més gran i que al final caurà a terra pel seu propi pes. És la metàfora del país: al·luminosi estructural i gran bandera. Quan estic dins de l’establiment veig unes caixetes de cartró plenes de caramels, piruletes i altres llaminadures. Doncs bé, a la caixeta, que simula un tronc amb barretina, hi posa cagatió. Escrit així, cagatió! Déu meu! Davant d’aquest panorama potser convindria que l’Institut d’Estudis Catalans iniciés una ofensiva amb anuncis a televisions i ràdios, xarxes socials i premsa escrita on es digui clarament que el cagatió no existeix. No, no existeix, i potser ara hi ha algú que té un trauma, però la realitat és així de dura. El que existeix és el tió, que és un tronc (o una soca) al qual se li dibuixa en una de les seves extremitats dos ulls, una boca i un nas (i celles en els de disseny) i se l’engalana amb una manteta de quadres i una barretina. Es tracta d’una de les tradicions catalanes més antigues del nostre calendari festiu que s’inicia per la Puríssima, quan es comença a donar menjar al tió, i culmina la nit de Nadal, quan el tronc amb barretina caga caramels, llaminadures, torrons, cava i petits presents (els grans regals arriben amb els Reis Mags d’Orient). El tió és un ritual amb segles d’història i d’origen rural, una tradició de terra endins. Amb la instauració de la democràcia, l'escola es converteix en el centre de difusió de les tradicions populars i el tió s'escampa de manera massiva fins al punt d’imposar-se també a la Catalunya urbana i esdevenir una data clau del calendari festiu.
Doncs bé, en els darrers anys, no sé per quin estrany fenomen paranormal, hi ha molta gent que diu cagatió. Cada vegada que em trobo algú que m’explica que va a la muntanya a buscar un cagatió no sé on mirar, com el que em felicita els nadals. Nadals? Caram noi, responc, sí que tens família nombrosa que has de repetir el Nadal vàries vegades. Evidentment això només ho dic a gent de confiança, perquè si no no podria sortir al carrer.
En fi, benvolgut lector i lectora, aquest és el darrer article de l’any. Han estat dotze mesos d’infart que són el pròleg d’un 2019 que tot apunta encara més contundent i revolucionat. I dit això, si es troba pel carrer algú que li desitja uns bons Nadals, si li pregunta on es menjarà els raïms i si ho té tot a punt per fer cagar el cagatió la Nit bona desconfiï, aquest no és amic seu, és un agent del CNI camuflat encara buscant les urnes.
Bon Nadal!
Bernat Deltell. Publicat el dilluns 24 de desembre de 2018