L'independentisme ha guanyat totes les eleccions, ha enfonsat els seus adversaris polítics, té la monarquia en el punt de mira, l’Estat mig col·lapsat i la reputació internacional d'Espanya arruïnada
Gener de 2019. Com ja he explicat en l'anterior article, després de la reunió entre presidents i de la taula de diàleg bilateral entre el govern espanyol i català, Pedro Sánchez torna a tenir problemes. La caverna mediàtica l'acusa de ser un traïdor a la pàtria, i els barons territorials socialistes es rebel·len. Sí, els barons temen, per culpa de les suposades cessions als independentistes, perdre les eleccions autonòmiques i municipals del mes de maig. I si es produeix aquest escenari, que el PSOE perdi tot el seu poder territorial, Pedro Sánchez és home mort (políticament parlant, evidentment). Si Sánchez cau, la lideressa Susana Díaz, que ha perdut la Junta de Andalucía, encara podria reconduir la seva agonia amb el suport de la vella guàrdia socialista. A més, Pedro Sánchez no controla el seu grup parlamentari al Congrés, i tampoc poc comptar amb la complicitat dels partits independentistes per aprovar els pressupostos heretats de l'exministre popular Cristóbal Montoro. I els nous pressupostos ja no s’aprovaran perquè ERC i JxCat, amb l’inici del judici al procés, estan lligats de mans i peus. Aprovar-los equival a un suïcidi polític. Ni les bases independentistes ho entendrien, ni tampoc els candidats d'ERC i JxCat que es presenten a les eleccions municipals del mes de maig. Amb aquest darrer cop de porta, Sánchez ja no pot allargar més la legislatura. No té pressupostos, s’està coent una revolta interna al PSOE, no té el control del seu grup parlamentari i les eleccions autonòmiques i municipals pinten molt malament.
Però…
Sí, hi ha un dia que ho capgira tot, i aquest dia és el diumenge 10 de febrer. El Partit Popular i Ciudadanos es manifesten a la plaça Colón de Madrid al costat de la ultradreta de VOX. Errada greu. Errada monumental. Errada històrica. Europa pren nota, i el govern francès d’Emmanuel Macron adverteix: amb un partit com VOX no s’hi pot arribar a cap tipus d'acord. Avís per a navegants!
A Pedro Sánchez se li obre una finestra d’oportunitat insòlita. Més ben dit, se li obre una balconada de bat a bat. Els seus principals rivals manifestant-se al costat de l’extrema dreta, i a sobre, la convocatòria de la plaça Colón no obté l’èxit que s’esperava. Bingo! Sánchez convoca les eleccions el 28 d’abril, just un mes abans de les municipals i autonòmiques i, per tant, deixa els barons socialistes en fora de joc (“Si jo guanyo les generals”, ve a dir Sánchez, “la derrota no serà culpa meva, sinó dels barons”). Deixa en fora de joc Susana Díaz (“si obtinc millors resultats a Andalusia el problema és la lideressa, no pas jo” pensa encertadament Pedro Sánchez). Deixa en fora de joc l’Estat (no hi ha temps per acabar el judici i que les sentències condicionin la política espanyola). Deixa en fora de joc Pablo Casado (encara no té la maquinària a punt ni ha escollit bona part dels seus candidats territorials). Deixa en fora de joc Aznar (si el trifachito no suma, nova derrota de l’home de la FAES). Deixa en fora de joc la vella guàrdia socialista. I, finalment, deixa en fora de joc Albert Rivera, que ja porta més de 20 anys en política i que gràcies al seu afany de poder (ell sí creia que ho tenia a tocar) ha desballestat el partit a Catalunya.
Pedro Sánchez guanya les eleccions del 28 d’abril. Ara té el control total del partit, del grup parlamentari, dels barons que sobrevisquin a les municipals i autonòmiques, i s’ha carregat la poca oposició interna que quedava. I l’independentisme també guanya. Obté un resultat històric: primera força a Catalunya amb 22 diputats i més d’un milió i mig de vots. Per primera vegada, l’independentisme guanya unes eleccions generals. Els despatxos europeus ja tenen la foto molt clara: Pedro Sánchez a Espanya, i independentistes a Catalunya. Aquesta és la foto. I s’han de posar d’acord: “Para los mercados, los signos de una resolución política (en lugar de legal) del conflicto serían ciertamente bienvenidos”, segons l’informe de DWS, la gestora d’actius de Deutsche Bank fet públic el 26 d’abril, just dos dies abans de la celebració de les eleccions.
Però l'Estat, a l'endemà de les eleccions del 28 d'abril, ja pressiona. Res de pactar amb Podemos i independentistes i sí amb Ciudadanos. Però... es pot pactar amb Ciudadanos? Es pot pactar amb el partit que es va manifestar al costat de VOX a la plaça Colón? Tornem a Macron. Després de les eleccions municipals i autonòmiques del mes de maig, el president francès avisa de nou: França segueix amb "gran preocupació" les negociacions de Ciudadanos a nivell local a Espanya i avisa el partit d'Albert Rivera que qualsevol aliança amb VOX podria suposar la seva exclusió del grup "centrista renovat" al Parlament Europeu. "Respecte a l'assumpte de Ciudadanos, considerem que l'aliança amb l'extrema dreta, com hem vist a Espanya, no és una opció", adverteix la secretària d'Estat d'Assumptes Europeus, Amélie de Montchalin, en una trobada amb premsa espanyola a París. L'Estat aposta per Ciudadanos; Pedro Sánchez no pot pactar amb Ciudadanos. I així va passant l'estiu: sense govern.
Però arriba setembre amb un nou avís de França: Un grup de 52 diputats francesos reclamen el diumenge 1 de setembre la fi de la "repressió" i les "mesures arbitràries" contra els líders independentistes catalans empresonats i a l'exili. En una tribuna al setmanari Le Journal du Dimanche, els parlamentaris expressen la seva "preocupació" i "reprovació" pel que consideren un "atac contra les llibertats fonamentals i l'exercici de la democràcia". "El respecte per les regles institucionals és una cosa, però considerem que el debat polític no s'ha d'aturar amb repressió, amb atacs als drets de les persones amb una espècie de delicte d'opinió", asseguren els signants, que apel·len a una "rebaixa de les tensions". A aquests diputats cal sumar-hi els 41 senadors francesos que uns mesos abans van denunciar també la “repressió” contra els líders del procés. La internacionalització del conflicte català és una evidència. L'u d'octubre de 2017 van sorgir vint propostes de mediació internacional (entre les quals Suïssa i Uruguai) per resoldre el conflicte territorial, Dos anys més tard, Catalunya continua al mapa polític europeu. Carles Puigdemont per una banda, i les incendiàries declaracions de Josep Borrell com a Alt Representant per la Política Exterior comunitària per l'altra, engrandeix el conflicte territorial espanyol.
Setembre 2019
El setembre comença amb la declaració dels 52 diputats francesos. Però passen més coses, i molt greus. L'Audiència Nacional (els hereus del TOP de la dictadura) inicia una ràtzia contra joves independentistes just quan Pedro Sánchez és dins d'un avió rumb a Nova York. Quan aterra, desconeix l'abast de l'operació que s'ha dut a terme a Catalunya. Algú s'ha rifat el president espanyol que, recordem-ho, és un president en funcions. Sánchez truca al ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, preguntant què coi passa amb aquesta operació que ha suposat la detenció d'uns "perillosos terroristes" i que amb els mesos acaben tots en llibertat. Marlaska fa trucades. El Mundo, ben connectat amb les clavegueres, se'n fa ressò: "Marlaska abroncó a la Guardia Civil tras detener a las nueve personas vinculadas con los CDR. El ministro en funciones reunió a altos mandos para reprocharles no haber facilitado información suficiente antes de la operación". Malestar del govern amb la policia. Malestar del govern espanyol amb l'Estat espanyol.
I mentre tot això passa, el Tribunal Suprem dóna llum verda a l'exhumació de Francisco Franco del Valle de los Caídos. Un gran anunci per a Pedro Sánchez a Nova York que salta pels aires amb les detencions de "terroristes" a Catalunya. Algú està contraprogramant el govern. I és que l'anunci de Sánchez sobre l'exhumació de Franco estava perfectament calculat: "Todo indica que los jueces del TS eligieron de forma casual este 24 de septiembre para decidir por unanimidad que los restos del dictador Francisco Franco serán finalmente exhumados del Valle de los Caídos. Pero la ocasión era perfecta. Y Pedro Sánchez no la dejó pasar. El presidente tenía previsto su discurso anual ante la Asamblea General de la ONU justo el mismo día de la sentencia. Y fue ese uno de los ejes de su discurso" (El País).
El missatge del president -en funcions, no ho oblidem- davant de l'ONU venent l'exhumació de Franco va ser contraprogramat per les detencions dels pobres CDR's acusats de terroristes. Portades, imatges i "periodismo de investigación" enterren el discurs de Pedro Sánchez a Nova York. Però... per què justament ara Franco? Potser per una notícia que va passar desapercebuda durant l'estiu: El Consell de Drets Humans de l'ONU serà qui dictamini si els centenars de crims del franquisme seran investigats o no pels tribunals espanyols. Calia un rentat de cara urgent.
Continuem. Repetició eleccions el 10N. L'Estat està nerviós. Les tres potes del tamboret sobre les quals se sustenta el règim del 78 (monarquia-guàrdia civil-alta judicatura formada pel Suprem, Constitucional i Audiencia Nacional) farà el que sigui per evitar un pacte PSOE-Podemos amb el suport dels partits independentistes. I l'únic impediment per a una gran coalició PSOE-PP és Pedro Sánchez. Pablo Casado ho deixa clar durant la campanya: "nunca pactaremos con Sánchez", però no diu res de no pactar amb el PSOE. Per això, després dels mals resultats del PSOE, la maquinària es posa en marxa per tal d'eliminar Sánchez.
Espanya, però, cotitza a la baixa. Quatre eleccions en quatre anys, presos polítics, exiliats, bufetades de la justícia internacional, Felipe VI socarrimat, deute públic desbocat, prestigi cotitzant a la baixa a les institucions europees i cert recel en l’opinió pública internacional. Espanya retrocedeix en tots els àmbits. A més, durant el mes d'octubre de 2019, el Consell d’Europa anuncia que investigarà com Espanya i Turquia utilitzen la justícia contra els polítics catalans i kurds. I hi desplaçarà un relator per fer-ne un informe. I a això cal sumar-hi el tsunami demoràtic (AP7 i aeroport) i Urquinaona.
Eleccions 10 de novembre
Les eleccions són un desastre per al PSOE: obté tres diputats menys (de 123 a 120), perd una mica més de 750.000 vots i la majoria absoluta al Senat. L'extrema dreta de VOX passa de 24 a 52 diputats i obté més de tres milions i mig de paperetes. A sobre, la pujada de VOX ha tingut un gran ressò mediàtic a nivell internacional. Les eleccions també donen aire a Pablo Casado, que ja era un cadàver polític. Els partits nacionalistes i independentistes no catalans obtenen també grans resultats: els gallecs del BNG obtenen 1 diputat, Bildu passa de 4 a 5 diputats (un dels quals per Navarra) i el PNB continua sent imprescindible per formar majories. I Ciudadanos? Una hòstia de dimensions colossals: de 57 a 10 diputats i de quatre milions de vots a poc més d'un i mig. I a sobre, Sánchez ara haurà de negociar a quatre bandes: Podemos, Más País, PNB i independentistes. Quin negoci!
Pedro Sánchez torna a ser un cadàver polític un cop coneguts els resultats electorals. Sí, d’acord, guanya les eleccions, però la trompada és monumental. El CIS li augurava gairebé 150 diputats i, no només no s’hi acosta, sinó que encara perd terreny respecte a les eleccions del 28 d’abril. Un desastre!
Soroll de sabres al PSOE. La vella guàrdia li té ganes, a Sánchez, i després dels mals resultats sembla que li ha arribat l'hora. Alguns mitjans apunten, la mateixa nit electoral, a un govern del PSOE en minoria, encapçalat per un dirigent històric, amb suport extern del PP. Però Pedro Sánchez ensuma que li estan fent el llit i es mou amb celeritat: lliga ràpidament un acord amb Pablo Iglesias davant la sorpresa de tothom. De cop, allò que semblava impossible durant mesos esdevé realitat en qüestió d’hores. D'aquesta manera Sánchez evita que l’oposició interna tingui temps d’organitzar-se. Però hi ha una segona raó: no és el mateix enderrocar un candidat amb 120 diputats (els del PSOE) que amb -irònicament- 155 (PSOE+Podemos) i un acord de govern. Sánchez se salva d’una nova conspiració interna. Però sense l'abstenció dels independentistes, el candidat socialista no pot ser president. I això és excessiu per a l'Estat. No només no han pogut enderrocar Sánchez, sinó que a sobre la presidència depèn de Bildu i els independentistes catalans.
I recordem que a l'independentisme les eleccions els ha anat la mar de bé. S'ha fet més fort i ha obtingut els millors resultats de la seva història en unes generals: 23 diputats, del 39,43% del 28 d'abril al 42,5% del 10 de novembre i 1.634.986 vots. I a tot això, què fa l'Estat? Jugar les seves cartes. Hores abans del ple d'investidura apareix per art de màgia la JEC amb la intenció d'inhabilitar el president Quim Torra. Objectiu? Que als partits independentistes els sigui impossible votar la investidura de Pedro Sánchez. Però l'estratègia falla.
Finalment, Pedro Sánchez és investit president. I anuncia que no té "cap problema" per reunir-se amb el president de la Generalitat, que n’estaria "encantat" i que vol fer-ho "com més aviat millor". Com més aviat millor abans no passin més coses, faltava dir..
Resposta de l'Estat: El Tribunal Constitucional anul·la la sentència contra els ultres de Blanquerna i diu que se’ls van vulnerar els drets, pobrets. Evidentment, són els seus i cal protegir-los.
I arribem al cap del carrer. Hi ha taula de negociació una altra vegada (aquest cop a Madrid) i s'ensumen acords que no s'han fet públics. I Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí són ja eurodiputats gràcies al TJUE. I enmig de tot això, el Papa Francesc demana pau per a Hong Kong, Xile “i també a Espanya”. I Dolores Delgado, nova fiscal general de l'Estat, disposa d'una carpeta explosiva damunt la taula (recordeu les seves declaracions sobre jutges i fiscals espanyols que va veure a Colòmbia alternant amb menors?). I l'informe del Comitè d’Afers Legals i Drets Humans de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa que investiga els presumptes abusos d'Espanya i Turquia és contundent: dubta de la neutralitat dels tribunals espanyols en les causes contra els líders independentistes i critica l’ús injust de la presó preventiva. També esmenta altres denúncies, com la del grup de treball de detencions arbitràries de l’ONU. Tot allò que no podia passar mai, està passant.
L'independentisme ha guanyat totes les eleccions, ha enfonsat els seus adversaris polítics, té la monarquia en el punt de mira, té l’Estat mig col·lapsat i amb la seva reputació internacional arruïnada, i l'estratègia de defensa europea, tot i que és lenta, continua donant els seus fruïts.
Però...
Sí, la pandèmia, la Covid-19. I això suposa una frenada en sec. I enmig de la frenada, com qui no vol la cosa, el rei emèrit sembla que haurà de marxar cap a un altre indret més càlid, i Espanya és rescatada (tot i els eufemismes) per la UE. Qui ho havia de dir, oi?
Resistir és guanyar. O com va dir “algú” fa tres anys: “Paciència, perseverança, perspectiva”.
Acabo amb aquest diàleg entre Madeleine Lebeau i Humphrey Bogart de Casablanca, i que m'ha acompanyat sempre:
Yvonne:¿Dónde estuviste anoche?
Rick: ¿Anoche? No tengo la menor idea. Hace demasiado tiempo
Yvonne: ¿Y qué harás esta noche?
Rick: No hago planes con tanta antelación
No fer plans de futur a vegades és la millor solució...
Bernat Deltell. Publicat el 22 de juliol de 2020