"Com diu una selecta minoria nostrada, tot és fum i ningú no ens mira"
Gener 2019. Una vintena de membres de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa representants de diversos països, grups parlamentaris i famílies polítiques, mostren públicament la seva preocupació per, literalment, "el creixent nombre de polítics nacionals, regionals i locals processats per les declaracions efectuades en l'exercici del seu mandat, en particular a Espanya i a Turquia". Aquest és el punt de partida que obre la porta a una futura investigació per esbrinar si Espanya i Turquia utilitza la justícia contra els polítics catalans i kurds.
Octubre 2019. El Comitè d’Afers Legals i Drets Humans de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa aprova l'1 d'octubre (a vegades les casualitats les carrega el diable) el document de treball per tal d'investigar els "presumptes" abusos comesos per Espanya i Turquia. Amb l'aprovació d'aquest document, s'obre la porta a l’enviament d’una missió investigadora, tant a Espanya com a Turquia, per esbrinar si realment la justícia vulnera drets fonamentals com ara la llibertat d’expressió i el discurs polític dissident que qüestiona l'statu quo. L'informe és molt contundent: dubta de la neutralitat dels tribunals espanyols en les causes contra els polítics independentistes i critica l’ús injust de la presó preventiva. També esmenta altres denúncies, com la del grup de treball de detencions arbitràries de l’ONU. El relator d’aquest document de treball és el letó Boriss Cilevics, que visitarà Espanya a principi de 2020 i mantindrà una sèrie d'entrevistes amb autoritats i presos polítics per tal d'elaborar un informe final que probablement acabarà essent votat a l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa.
Continuem. Un cop aprovat el document de treball per investigar els “presumptes” abusos comesos per Espanya i Turquia, just a l'endemà, el dos d'octubre de 2019, es fa públic oficialment el document, però pocs mitjans d'aquí (catalans) i d'allà (espanyols) se'n fan ressò. I els pocs que en parlen reben ràpidament les garrotades dels dos corrents crítics de sempre. El primer, el de l'independentista irredempt i permanentment derrotat, que assegura que això no serveix de res; són els mateixos que segueixen els periodistes, escriptors, tertulians i politòlegs que en el seu moment asseguraven que Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí no serien mai eurodiputats i que això d'ara del Consell d'Europa és només fum. I després hi ha el segon corrent crític, el de l'unionisme màgic, que pensa que tot el que passa més enllà de les fronteres nacionals no té cap rellevància i que Espanya pot continuar actuant com una autarquia o monarquia bananera. És el mateix unionista màgic que llegeix i escolta el periodista, tertulià, "analista" i politòleg que no veu com Espanya va perdent pes, rellevància i reputació en els centres de decisió de les institucions europees (la derrota de la ministra d'Economia Nadia Calviño en la votació per presidir l'Eurogrup el juliol de 2020 n'és un clar exemple).
Febrer 2020. Boriss Cilevics aterra a Espanya amb un equip de quatre persones. L'objectiu és reunir-se amb autoritats espanyoles, catalanes i presos polítics per “examinar, des d'una perspectiva legal i de drets humans, la situació dels polítics empresonats per exercir la llibertat d'expressió”. La primera parada és a Madrid, on es produeix una trobada amb membres del govern espanyol i, també, una tensa reunió amb els fiscals del judici del procés. Posteriorment, l'equip encapçalat per Civelics es desplaça a la presó de Lledoners, on manté una trobada de tres hores amb Oriol Junqueras i Raül Romeva. També es reuniran amb el Defensor del Poble, Rafael Ribó; el llavors president del Parlament, Roger Torrent; el conseller d'Acció Exterior, Alfred Bosch i la delegada del govern, Teresa Cunillera, entre molts d'altres. El diputat republicà Ernest Maragall -sempre ben connectat- qualifica la seva trobada amb Civelics de "rellevant". I és que no oblidem que en un document preliminar a la visita, Cilevics ja es preguntava si es pot condemnar amb "llargues penes de presó als líders independentistes per organitzar un referèndum" i reconeixia que el més probable és que el cas dels presos polítics catalans acabi en mans del Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg. Per tot això, la premsa unionista, que un any abans havia ignorat -o menystingut- el Consell d'Europa, comença a emetre senyals de preocupació.
Març 2020. Doncs bé, tot just l'equip investigador conclou la seva feina, apareix la pandèmia que ho atura tot. Tot? Mentre el president espanyol Pedro Sánchez anuncia, el divendres 13 de març, que potser caldrà tancar el país i quedar-nos a casa confinats durant una bona temporada, el relator de l’ONU per a les Minories Nacionals, Fernand de Varennes, fa públic un dur informe arran de la seva visita a Espanya sobre la situació de les minories nacionals, ètniques, religioses o lingüístiques, i amb un ull posat en la repressió de l’independentisme. L'informe reconeix que els catalans conformen una "minoria nacional" i mostra també la "preocupació’ sobre el judici contra "figures polítiques i manifestants que pertanyen a la minoria catalana" i sobre el mal senyal que això "envia a la resta de minories nacionals". A més, insta l’Estat espanyol, que s'ha oposat frontalment a aquest informe, a revisar el concepte de sedició i afirma que "la dissidència política" no s’ha de poder perseguir "amb càrrecs criminals". I d'aquesta manera ja tenim el concepte minoria nacional damunt la taula.
Juny 2021. I ara, fem un pas endavant i avancem un any. La pandèmia provocada per la Covid-19 ha entrat ja en la seva fase final, les vacunes fan el seu efecte, i els ciutadans encaren el futur amb una mica més d'optimisme. I en aquest context, el tres de juny d'aquest 2021, es fa públic l'informe de l'equip investigador encapçalat per Boriss Cilevics. I el que diu aquest informe del Comitè de Drets Humans del Consell d’Europa és que Espanya hauria de retirar les euroordres i alliberar els presos polítics, reformar els delictes de rebel·lió i de sedició, que també es consideri l’indult o l’excarceració dels presos polítics, que es deixi de perseguir els exiliats i els nombrosos ex alts càrrecs acusats i pendents de judici i, també, que "deixin de demanar als polítics catalans que reneguin de les seves opinions polítiques profundament arrelades a canvi d’un règim penitenciari més favorable o de la possibilitat d’un indult".
Però aquests darrers dies passen més coses. Per exemple, un dels presos polítics, Jordi Cuixart, és entrevistat -i publicat en portada- a l'edició internacional del New York Times. El periodista assegura que l'Estat espanyol veu Cuixart com un "criminal perillós", tot i que "per als seus partidaris i als ulls de molts països estrangers és un pres polític al cor d’Europa". I mentre Cuixart és entrevistat pel diari més prestigiós i influent del món i el Consell d'Europa assegura que Espanya hauria de retirar les euroordres i alliberar els presos polítics, el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) accepta la mesura cautelar demanada per la defensa dels eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí i els retorna la immunitat de manera provisional. I clar, potser a partir de totes aquestes garrotades s'entén que Pedro Sánchez parli d'indults i alguns membres del Tribunal Constitucional ja estiguin marcant distància dels seus companys magistrats, per si de cas...
En definitiva, i com diu una selecta minoria nostrada, tot és fum i ningú no ens mira.
Bernat Deltell. Publicat el dimecres 9 de juny de 2021