La segona part del dinar al 7 Portes amb l'amic A
-El president Torra. El respecto molt com a intel·lectual, de fet, el seu darrer llibre, El quadern suís, és realment interessant, és molt bo. Ara bé, Torra és un activista cultural, i el paper de president crec que l’avorreix, així com els debats al Parlament. No s’ho passa bé. I això em porta a una segona conclusió: els avions els han de pilotar professionals, oi? Quan ens operen d’alguna cosa ho ha de fer un cirurgià, oi? Doncs la política l’han de fer polítics, si més no, els que tenen la màxima responsabilitat. Jo admiro a Torra, ho dic de debò, però no li agrada governar, i això és un problema
-I quina és la conclusió? Si m’expliques tot això és per a alguna cosa...
-Sí, governar vol dir prendre decisions valentes, i vol dir donar suport als pressupostos de Madrid! I això ho ha de fer algú que governi i que prengui riscos, independentment del que diguin quatre xitxarel·los a twitter
-Però tu creus que és el moment d’aprovar pressupostos???
-Si al darrera hi ha una estratègia sí; si no hi és, ja està bé com estem i tan amples. Però et recordo una cosa: actualment el PSOE té 84 diputats, d’acord?
-Sí, i?
-A les properes eleccions o el PSOE obté 120 diputats (i, per tant, serà més fort) o governarà, com tu bé dius, el tripartit de la CEDA, és a dir, el PP de Casado, Ciudadanos d’Albert Rivera i Manuel Valls (“jo mai pactaré amb l’extrema dreta!” recordes?) i VOX. O sigui, que la situació d’ara no es tornarà a repetir. Doncs aprofitem-ho!
-Algú et dirà que estàs fent autonomisme...
-Hi ha gent que no ha entès on som. A veure, tornem a agafar el símil del futbol, que en aquest país tothom n’és un expert. Estem jugant una lliga, i en una lliga de 30 i escaig jornades es guanyen partits, s’empaten partits i es perden partits. L’1 d’octubre vam guanyar el partit, perquè vam votar i vam deixar en evidència l’Estat; el tres d’octubre vam tornar a guanyar i vam deixar al descobert el règim del 78 i a Felipe VI que tothom sap que acabarà vivint a Montecarlo; el 10 d’octubre vam perdre, el 27 vam tornar a perdre, i el 21 de desembre vam obtenir una gran victòria. Així està la lliga, i no ha acabat pas. Les lligues comencen al setembre i acaben el mes de maig. Imagina’t un procés d’independència!
-I els pressupostos, què representa si els aprovem?
-Mira-t’ho com un partit que has empatat: dones oxigen a Pedro Sánchez i al seus 84 diputats, i tu fas calaix per pagar nòmines. Empat!
-Si això ho fa Torra l’immolen
-L’immolen perquè no és polític, i perquè no sap mentir. I hem de mentir. I jo he mentit molt, en aquests darrers mesos...
-A mi?
-No home no! I saps quan es demostra que Quim Torra no és un polític? Quan amenaçava en convocar eleccions! Per sort, ara ja no ho fa. A qui se li acut? A algú que no és polític, evidentment. Imaginem el següent escenari: es convoquen eleccions i JxCat, o com es diguin ara, perd tres diputats (o en guanya tres, tant se val) i ERC en guanya tres o en perd tres. Què fem? Què haurem aconseguit? Haurem fet una miqueta més el ridícul i tornarem a pactar. I ja està. Crec que l’independentisme NO, i recalco el no, és conscient del que significa haver guanyat les eleccions del 21 de desembre de 2017. Guanyem unes eleccions amb una participació de gairebé el 80% de participació (guanyem, en definitiva, el plebiscit) i tenim per primera vegada a la història del nostre país un govern independentista. I volem convocar de nou eleccions? Per fer què, exactament?
-Vist així...
-Una altra cosa: aquesta vegada l’Estat no s’equivocarà. Si tornem a convocar eleccions no ens deixaran guanyar a les xarxes socials, es plantejaran il·legalitzar la CUP i faran el que sigui per guanyar. El que sigui! I si perdem el govern, ho perdem tot!
-No exageres?
-Diguem una sola independència moderna que s’hagi aconseguit sense que els partits independentistes tinguin el control efectiu del govern. En saps d’alguna? Una independència sempre té tres potes: carrer (i entitats), govern i parlament. Sense aquestes tres potes no guanyes. Les repúbliques bàltiques van aconseguir la independència perquè tots tenien governs independentistes i una gran mobilització social: i a Eslovènia, i a Croàcia, i a Irlanda en el seu moment...
-Però també perquè l’adversari, la URSS o Iugoslàvia, patia un procés de desintegració
-I com està Espanya, company? Aquest diumenge hi haurà una gran manifestació a Madrid en contra del diàleg! Del diàleg! Això només passa en estats que estan corcats, dèbils, amb por i que faran qualsevol cosa abans de perdre una part del seu territori. Perdre Catalunya no és com perdre Cuba, no, no, no és el mateix: perdre Cuba és perdre una colònia, perdre Catalunya afecta l’essència mateixa d’Espanya. Espanya, com a tal, deixa d’existir. M’entens? Clar que estan nerviosos, com vols que estiguin? Ballant una sardana? No fotem! No tenen solució: o refunden Espanya de dalt a baix (i això per a ells, ja és una derrota) o independència (Espanya desapareix). No ho tenen gaire bé, no... I mira, ara et faig una reflexió gratis
-Ha, ha, ha... digues, digues!
-Els catalans ens podem equivocar molt, podem cometre moltes equivocacions, no en tenim ni idea ni d’estratègia política (perquè no hem tingut mai un estat al darrera), ni entenem el llenguatge diplomàtic (perquè no hem tingut mai un cos diplomàtic) ni sabem imposar-nos. Espanya, en canvi, pot fer el que vulgui: jugar brut, negociar o no, enganyar, empresonar i coses encara pitjors. Poden fer tot això, i molt més, però nosaltres només cal que l’encertem una sola vegada, una de sola! I amb una sola victòria haurem guanyat tota una lliga! Ho entens?
-Però abans d’encertar-la patirem...
-Clar que patirem. Però no oblidis mai que un procés d’independència és una revolució en què la classe dominant es veu superada per una altra, és una substitució de classes. I això em porta a explicar la desunió independentista. Fixa’t amb els passerells de Lliures: aquests que anaven de catalanistes transversals s’aferren a la candidatura de Manuel Valls a l’Ajuntament de Barcelona, van a una llista d’un exsocialista francès que participarà en unes eleccions amb el suport de Ciudadanos i es manifestarà diumenge amb Vox. Lliures és l’expressió d’una elit dirigent que ja no sap què fer per mantenir una poltroneta: el canvi els passa pel damunt. Només poden aspirar a ser paràsits d’altres llistes. Repeteixo: el procés d’independència és una revolució en què la classe dominant, la que tenia controlada la colònia, és substituïda per una altra. I per això Unió ha desaparegut, i Convergència ha mutat en no sé quantes noves sigles, i el PP està desapareixent de Catalunya, i Iniciativa ja ni se sap què és... Ho veus o no?
-El que passa és que la desunió fa molt de mal entre els votants independentistes...
-Que no es preocupin. Pitjor va ser a Irlanda: qui va matar Michael Collins van ser els propis independentistes
-Irlanda sempre és el teu referent...
-Crec que t’ho vaig explicar en el nostre primer dinar. Sí, per mi és un referent molt inspirador. Recorda la història: una colla d’il·luminats proclamen la República Irlandesa el 1916. La revolta, que es coneix com l’Alçament de Pasqua, dura sis dies i acaba com el rosari de l’Aurora. Els seus líders són empresonats, alguns fins i tot condemnats a mort, i la població irlandesa és sotmesa a una humiliació constant. Doncs bé, a les eleccions generals al Parlament britànic de 1918 el Sinn Féin, que recull les restes dels republicans irlandesos, obté 73 diputats que es neguen a prendre possessió dels seus escons. De fet, aquests diputats creen un parlament irlandès propi i, per tant, fora de la llei (hola? Consell de la República?). Una de les primeres accions que fa aquest parlament és la Declaració Unilateral d’Independència que no obté cap reconeixement internacional (cap!) a excepció de la República Russa, que en aquell moment està embolicada en mil i una revolucions. La DUI irlandesa no és reconeguda per ningú. Continuo?
-I tant!
-Doncs bé, després d’una cruel guerra amb els anglesos que acaba el 1921, irlandesos i britànics signen un tractat segons el qual el Regne Unit reconeix la independència però mantenint la monarquia com una mena de símbol de la unitat i no sé quantes coses més. Així és com neix l’Estat Lliure Irlandès, d’alguna manera un estat lliure associat. Però la independència real d’Irlanda, la República d’Irlanda, arriba... el 1949! Queda clara la cronologia?
-Sí, molt clara
-I enmig de tot això, alguns il·luminats es carreguen a Michael Collins. Són els mateixos que avui dia, al nostre país, acusarien Francesc Macià de puto traïdor!
-Al pobre Macià?
-Home, els hiperventilats de twitter et dirien que Macià proclama la República el 14 d'abril i el dia 17 arriba a un pacte amb representants del govern espanyol en virtut del qual la República catalana és rebatejada amb el nom de Generalitat de Catalunya. Per tant, un puto traïdor, a la foguera!!! Ha, ha, ha...
-Certament molt interessant, amic...
-La història sempre es repeteix, però per sort no és mai ben bé igual. Escolta, estem acabant el cafè i he de marxar. Tens algunes preguntes que et pugui respondre de manera ràpida?
-Sí, va, disparo!
-Digues
-Com veus això de no anar junts a les eleccions europees?
-Un nou tret al peu de l’independentisme. Què més?
-I dels judicis, alguna intuïció?
-El que diu en Gonzalo Boye: Schleswig-Holstein
-Què et sembla el tàndem Forn-Artadi a l’Ajuntament de Barcelona?
-Elsa Artadi està fent una gran feina i és una persona molt lleial, molt! Perdem un bon actiu. Darrera d’Artadi també hi ha Andreu Mas-Colell, una de les persones més intel·ligents que he conegut mai. I ja que hi som: espero que qui substitueixi Artadi sigui Damià Calvet, perquè també és un tio lleial. Però em fa patir qui pugui venir, perquè el tàndem Aragonès-Artadi funciona la mar de bé
-Què en penses que CaixaBank no accepti, de moment, que Jaume Roures compri el Grupo Zeta?
-És normal, CaixaBank està molt pressionada per l’estat, i aquesta pressió passa per evitar, entre d’altres coses, que Jaume Roures formi un gran grup de comunicació que foti el tret de gràcia al Grupo Godó. El que ha de fer Isidre Fainé, i crec que passarà aviat -que no en breu- és vendre part de CaixaBank a un banc estranger, precisament com va fer Roures amb MediaPro. D’aquesta manera surts de les urpes de l’estat. Tu continues tenint el control però les decisions es prenen lluny de Madrid. Això és el que acabarà passant a CaixaBank, ja ho veuràs...
- I el Grupo Godó?
-Ara han unificat les redaccions de paper i digital de la Vanguardia. Pas previ a futurs acomiadaments
-Com va l’economia catalana?
-Això em portaria a un altre dinar, però anem molt bé. I una cosa molt important: el país està canviant. Catalunya cada dia depèn menys d’Espanya. Estem davant d’un renaixement d’una nova consciència nacional que afecta també a l’economia. Hem passat de l’Íbex35 a tenir empreses que exporten arreu del món gràcies a l’emprenedoria i a la generació de valor. Estem en un gran moment, i tothom vol venir a casa nostra perquè fem les coses ben fetes, treballem bé i som futur. Recorda l’exemple de MediaPro que t’he explicat abans. I això és el que posa en alerta l’Estat. Veu com estem marxant, i no poden controlar-ho
-M’has dit abans que cal mentir. Es menteix?
-Sí, i algun dia s’explicarà tot, però ara hi ha gent que se la juga molt. Et diré només una cosa: d’aquí a un temps alguns hauran de callar, i molt, en algunes afirmacions que han fet. Sobretot aquells que diuen que no hi havia res preparat. És el problema que tenen aquells que xerren sense tenir ni idea de les coses. Ja se sabrà, ja...
-Votarem en un referèndum?
-Sí
-Hi ha negociacions?
-No ho sé
-Ja...
-Se’m fa tard. Agafem un taxi?
-D’acord!
Mentre ens posem les jaquetes, A em diu:
-Fa estona que et vull fer una pregunta que em ronda pel cap. Puc?
-Clar
-Tira enrere 20 o 25 anys, d’acord? Pensa bé la resposta: fa 25 anys enrere, qui creies que tenia més possibilitats d’assolir la independència, Irlanda del Nord o Escòcia?
-Irlanda del Nord, claríssimament!
-Euskadi o Catalunya?
-Euskadi
-I ara? L’any 2019, Irlanda del Nord o Escòcia?
-Escòcia... i Catalunya!
-Ets conscient de com està canviant el món, Bernat?
Saludem als dos senyors que han estat escoltant a la taula del costat. Encaixem les mans i ens diuen que “¡nos ha encantado, chicos! Que interesante, de verdad...”. Els desitgem una bona tarda i sortim. Passem per la taula dels quatre encorbatats i la meva impressió de fa un parell d’hores era la correcta: reconec la cara d’un dels que està assegut. No eren imaginacions meves. Fa un somriure maliciós i em saluda amb la mà. Això del 7 Portes s’està posant perillós, em diu sorneguer l’amic A. Haurem de canviar de barris...
Fins la propera!
Bernat Deltell. Publicat el diumenge 10 de febrer de 2019