"La periodista progre no m'ha reconegut i preparo a consciència la meva segona venjança en tres anys"
Situem-nos de nou. Del sopar de la periodista progre del mes de novembre de 1994 fem ara un salt endavant fins l'abril-juny de 1997. Han passat ja tres anys d'aquella gloriosa trobada on una periodista progre confon la novel·la Azul, de Rosa Regàs, amb la pel·lícula del mateix nom del director polonès Krzysztof Kieslowski. I tot plegat acaba com acaba, amb una detonació nuclear final que fa emmudir tots els assistents. Però això ja està tot explicat en l'anterior article i ara toca avançar en el relat.
Amb tot, abans d'entrar en matèria he de fer una prèvia perquè, si no, no s'entendrà res. A veure, l'abril de 1997 una colla d'alumnes de periodisme de la UPF, ja a les acaballes de la carrera, ens envien de becaris a El Periódico de Catalunya. Junt amb el meu bon amic i estimat Albert Balanzà, i uns quants companys més de facultat, entrem a El Periódico pocs mesos abans que aparegui la doble edició, en castellà -fins llavors única- i català. Són èpoques de canvi i de transformació d'aquest gran mitjà que just vint anys més tard una mediocritat com Enric Hernández enfonsarà. Continuo: en la reunió de coordinació de becaris i redacció se'ns pregunta a quina secció volem col·laborar, i no dubto ni un instant: ¡Espectáculos! Allà és on conec el meu cap de secció, el César López Rosell, qui només presentar-nos m'engalta: “estic molt content, és el primer becari que demana aquesta secció en tota la història del diari”. Tenint en compte que El Periódico neix el 1978 no està pas malament, penso. El César era una gran persona, un bon tio, un encertat periodista, i sempre vam mantenir el contacte fins poc abans de la seva mort. Però en aquesta secció també conec gent entranyable que sempre recordaré amb estima, com és el cas del Nacho Para (quin gran pimpollo), Rafa Tapounet, Marta Cervera i Gonzalo Pérez de Olaguer, entre d'altres. Un gran equip humà com pocs he conegut al llarg de la meva vida.
Recordo que en un dels meus primers dies de becari, el César López Rosell em convida a la reunió de mig matí on es troben tots els caps de secció: “vine amb mi, que riuràs una estona, ja ho veuràs!”. De cop, estic assegut al seu costat en una gran sala i al voltant d'una taula enorme encapçalada per Antonio Franco (llavors director de El Periódico) i d'alguns reconeguts personatges del mundillo periodístic del moment. Cap al final de la reunió, Franco pregunta a López amb quin tema pensa obrir la secció de Espectáculos de l'endemà, i aquest respon: “abriré con iros todos a tomar por culo”. Silenci sepulcral. Mirades d'incomoditat. Jo penso que el meu cap de secció s'ha tornat boig. L'Antonio Franco queda glaçat i mut; passats uns segons de desconcert, pregunta: “oye César, ¿qué ocurre? ¿Algún problema?” El meu cap ho ha fet durar, però finalment respon: “¿Problema? No hombre no, ningún problema; mañana abriremos la sección con Iros a tomar por culo, el último disco en directo del grupo Extremoduro que se publica este mes de abril”. Tothom es fa un tip de riure; Franco admet haver picat l'ham i, gairebé amb llàgrimes als ulls, diu: “¡eres la hostia, César!”
Aquest és el context. Doncs bé, ara ja vaig directament al nus de la qüestió. Els fets passen entre el mes d'abril i juny de 1997, no recordo la data amb prou precisió. Tant se val, la qüestió és que un dia entre setmana, al migdia, el César López Rosell em diu: “ep, tinc una feina per a tu, i és urgent!”. “Ai, ai, ai”, penso, “què deu passar?” Doncs el que passa és que havia corregut la veu que jo vinc de família de músics (secció clàssica, per entendre'ns) i per tant, i suposadament, sóc la persona adequada per assistir a un dinar que se celebra aquest mateix dia al Cercle del Liceu. “I què hi foto jo al Cercle del Liceu?”, pregunto al meu cap. I llavors m'ho explica tot: resulta que s'ha convocat un dinar privat al Cercle del Liceu, on hi assistiran bona part dels periodistes "culturals" del país, perquè un senyor, concretament un metge, impulsa un festival de música clàssica a Peratallada. “Caram, això sembla una cosa de volada, i jo sóc un puto becari”, dic. “Ja, però com que coneixes el mundillo no faràs gaire el ridícul i nosaltres, aquí a la redacció, encara tenim molta feina”. I d'aquesta manera és com el César López em deixa una americana (que em ve gran per tot arreu) i una corbata que m'asfixia (fot una calor de collons!) el nus del qual el fa la coordinadora dels becaris perquè jo no en tinc ni idea de nusos i sempre he estat molt allunyat del món de les corbates... Ah sí, m'he oblidat de dir-vos que al dinar del Cercle del Liceu calia anar amb americana i corbata. Res a dir, cadascú, a casa seva, fa el que creu oportú.
Avancem en la narració. Jo i un fotògraf de El Periódico -lamento no recordar el seu nom- marxem ràpidament cap al Cercle del Liceu perquè anem justos de temps. De fet, anem tan justos de temps que quan entrem tothom ja està assegut a taula i acabant d'escurar el primer plat. Ens saludem cordialment i seiem a les dues cadires lliures que queden -les nostres- ubicades just darrera la balconada i a la mateixa línia que l'amfitrió. És una taula imperial i rectangular, amb gent a banda i banda i els extrems buits. Un cop ja asseguts ens serveixen immediatament el primer plat mentre l'amfitrió, el doctor Jaume Graell, explica el motiu d'aquest dinar amb la premsa: anunciar la creació d'un petit festival líric, que s'anomenarà Pro-Lírica, i que es portarà a terme a la seva casa particular de Peratallada, coneguda com La casa dels arcs, que disposa d'un espai amb capacitat per a unes 300 persones i una excel·lent acústica. Aquest petit festival se celebrarà els dies 4 i 5 de juliol i hi actuaran algunes conegudes veus de la lírica del moment, com ara la soprano nord-americana Lella Cuberli i el tenor anglès Laurence (amb u) Dale. Aquest és el motiu del dinar: la presentació d'aquest festival Pro-Lírica, organitzat pel reumatòleg Jaume Graell i a casa del reumatòleg Jaume Graell.
I fins aquí, estimada lectora i estimat lector, els fets. Ara ja entrem directament en el terreny de l'anècdota personal que crec que alguns de vosaltres esteu esperant des de fa estona. Sí, efectivament, mentre el fotògraf i jo encara estem menjant (la resta de comensals ja van pels cafès) aixeco una mica la vista i... la veig! És ella, la periodista progre! No m'ha reconegut, i preparo a consciència la meva segona venjança en tres anys. Quan retiren el meu primer plat i mentre espero el segon aprofito per preguntar al doctor Graell si, a part de lírica, pensen organitzar alguns recitals de piano o fins i tot algun ballet en petit format. El doctor Graell, d'una educació exquisida, respon que en aquesta primera edició no, però que és un tema a plantejar de cara al futur (si no vaig errat, el festival Pro-Lírica continua fins el 2002), i... “qui sap”, diu pensatiu. Aprofito “el passi” del doctor per xutar directe a porteria: “és que recordo que l'abril de l'any passat {el 1996} vaig veure el ballet Tirant lo Blanc, a càrrec de la companyia russa Sant Petersburg State Ballet, i penso que es podria fer alguna audició de petit format, com crec que ja s'està fent a França...”. Pam! La periodista progre ja ha picat i salta de la cadira, com si tingués una molla al cul; és tan previsible, tot és tan previsible... Quan al fotògraf i a mi ens porten el segon plat i comencem a menjar fent-nos els distrets, la periodista progre pren la paraula i dispara: “pero si fue un completo desastre este ballet, por favor, menudo desastre. No entiendo como el Liceu programa cosas así, supongo que por las cuatro barras y todas esas cosas nacionalistas...”
Silenci al saló
Hi torno, i en català: “doncs a mi em va agradar”. No deixo de menjar ni aixeco la vista de damunt del plat. El fotògraf ja veu que hi ha alguna cosa aquí que no encaixa
-“Pues si que estáis mal en el Periódico que os gustan estas cosas...”
-“Bé, jo només sóc un becari”
-“Ahhh, ahora lo entiendo, claro, claro...”
El doctor Graell i la vintena de convidats (la majoria periodistes) es miren de reüll. Detecten terreny perillós i que això no pot acabar bé. L'única que no ho veu és la periodista progre, i a sobre insisteix:
-“Bueno, contra gustos no hay opiniones, pero me pareció una cutrez”
-“Suposo que com que a part de Periodisme he fet la carrera de Filologia catalana aquests temes em toquen de més a prop”, la provoco
-“Claro, se entiende, pero eso no debería ser razón para que el Liceu programe...”
La tallo: “També he fet la carrera de música”
-“Caramba, es usted un caballero ilustrado”, diu en to burleta...
-“Sí, m'agrada molt la música, i la que fa la meva mare també”
-“¿Su madre es compositora?”
-“Benvolguda, és la compositora del ballet Tirant lo Blanc!”
Uns segons de pausa, mans al cap d'alguns comensals i... boum!
Detonació nuclear! Una ona expansiva s'estén imparable i impecable per tots els racons del Cercle del Liceu i puja per la Rambla com una gegant bola de foc que amb fúria ho incendia tot al seu pas; cadàvers arreu, cossos esquinçats, llum encegadora, soroll eixordador, sostres esberlats, parets esquerdades, destrucció total, recompte de víctimes... i al final, silenci. Silenci dens, tens i aclaparador. Tothom fixa la vista a terra o té la mirada perduda a l'infinit. El meu company fotògraf es posa la mà a la cara i amb un to de veu baixíssim em diu gairebé a cau d'orella “hòstia puta tio, però, però... qué fort, no?” Jo continuo menjant com si res no hagués passat. Finalment, el doctor Graell diu alguna cosa del tipus “doncs bé, com anava dient, els dies 4 i 5 de juliol començarà aquest nou festival que esperem que vagi bé...” Però ja ningú escolta a ningú. La incomoditat és total. La meva sparring progre està completament noquejada, clavada a la cadira. Al cap d'uns pocs minuts tothom s'acomiada i quan ja sóc a la porta m'aborda la víctima: “usted y yo nos conocemos, ¿verdad?” “No sé”, responc cínicament, “ara mateix no hi caic”... Això sí, ni una disculpa, ni tampoc l'esperava.
Anys més tard em trobo el fotògraf de El Periódico en una roda de premsa, i encara està al·lucinat: “tio, va ser brutal”. Sí, ho va ser...
A la periodista progre no l'he tornat a veure mai més, tot i que sempre que llegeixo alguna cosa seva no puc evitar esbossar un somriure. Suposo que algun dia guanyarà algun premi o reconeixement pels serveis prestats a la difusió de la cultura del nostre país.
Bernat Deltell. Publicat el dilluns 4 de maig de 2020