Es diu Carles, té 59 anys i és advocat. Divorciat tres vegades i amb dos fills que ja volen sols, en Carles és un independentista de pedra picada, dels de tota la vida. Sap el que cal fer: tirar pel dret i no surrender. I això, en què es tradueix? No se sap ben bé, però sense no surrender, no independència. I la independència no ens la portarà ni Europa, ni el TJUE, ni el Gonzalo Boye, ni el traïdor de l'Oriol, ni el fugitiu del Carles, ni els referèndums -ja en vam fer un i el vam guanyar- ni tornant-los a votar. El seu fill Lluís, que quan va néixer es deia Laia però que després de llegir un fil de tuiter de la Marta Roqueta va decidir canviar de sexe immediatament, li diu que potser caldria ser més flexible, com ell mateix quan va veure la llum i decideix deixar de ser la Laia gràcies a la periodista que escriu sobre pomes i pantalles. El Carles li diu que potser té raó, però per dins pensa “gent jove pa tou, 'nem arreglats si aquests són els que han de tirar endavant el país”.
El Carles dina cada diumenge a Els forns de la Marieta, un restaurant de barri, sense pretensions, i que ja hi anava amb els pares i el seu germà quan eren petits. El nostre protagonista ha mantingut la tradició després que els pares traspassessin i ell anés recopilant divorcis. Quan la seva darrera parella el va deixar -“necessito respirar, Carles, cercar nous horitzons existencials”- va decidir posar una mica d'ordre a la seva vida, i això vol dir viure sol. Fora problemes! Continua dinant a Els forns de la Marieta els diumenges al migdia, però ara hi va sol, sense amics ni amigues, ni grups d'antics alumnes de l'escola Pia, ni noves parelles. Res de res, sol com un mussol, que és la manera d'assaborir la teca i fruir del menú de 23€ dels caps de setmana. A Els forns de la Marieta tenen una carta tradicional, cuina catalana de sempre: botifarra amb seques, fricandó, cargols a la llauna, escudella i carn d'olla, peus de ministre, canelons, arròs mar i muntanya, cap i pota i escalivada, entre d'altres. Aquells plats típics de festa que si l'endemà et fas una anàlisi de sang surten tots els indicadors disparats i el metge de capçalera et dona cinc dies de vida màxim. Doncs bé, el nostre heroi nacional, en Carles, fa un cert temps que pateix alguns problemes, al restaurant Els forns de la Marieta; tot i que la carta també -també!- està redactada en català, els cambrers no l'acaben d'entendre. Quan demana fricandó amb bolets la cambrera posa cara d'interrogant, fins que ell assenyala amb el dit la foto del plat que il·lustra la carta (això de les fotos també és una novetat) i ella llavors apunta carne estofada a la seva llibreteta. Els vins catalans estan sent substituïts pels Rioja i cava Freixenet, i les postres són gelats de marques de supermercat. Un bon dia, havent dinat, s'adreça al Julián, un dels propietaris -són dos germans- i li pregunta que què coi està passant. El Julián, que va pagar un suculent traspàs als antics propietaris, perquè els fills d'aquests ja no estaven interessats en el negoci, li respon que renovar-se o morir, que cal anar fent petits canvis a la carta per adequar-la als nous gustos dels clients i que si el personal no l'entén és perquè costa molt trobar servei eficient al nostre país. De pagar bé al servei d'això ja no se'n va ni parlar.
La qüestió és que el Diumenge de Rams li van servir un menú infecte, al nostre Carles, d'aquells per tirar a les escombraries directament, i a sobre el preu va augmentar fins als 30€ perquè són dies festius i la carta és diferent. El Carles va marxar encès cap a casa: quina presa de pèl, com ha caigut tan avall, aquest restaurant, és incomprensible. Des que els antics propietaris se'l van traspassar, això és una merda, pensa indignat mentre mira 8TV assegut a la butaca de casa (mira 8TV perquè els de TV3 són uns venuts. A part del Telenotícies, Crims, el Sense Ficció, Joc de cartes, la sèrie Com si fos ahir i la italiana L'amiga genial, el concurs Atrapa'm si pots i algunes pel·lícules no mira res d'aquest canal farcit de botiflers).
I ara, arriba el gran moment: què cal fer diumenge vinent? Provarem un nou restaurant?
Doncs no, el Carles torna a Els forns de la Marieta perquè potser Diumenge de Rams tenien molta feina i a la vida cal ser generós i donar sempre una segona oportunitat. Entra al restaurant, s'asseu a la seva tauleta de sempre, li porten la carta i veu que el preu continua fixat en els 30€ potser perquè encara és Setmana Santa, pensa. El menú, però, ha patit modificacions importants: dels canelons i el fricandó hem passat als sevillanos, chips de alcachofa, bravas con salsa rosa, pizza argentina, cecina de León con láminas de almendra, la rusa con toque de anchoa, huevo y lima, coulant de tortilla, crema típica catalana, helado vegano i cheesescake con queso. El pobre Carles queda estabornit, però se la juga: demana un Arroz de Cadaqués en su tinta i un Blanco Pescador per beure. Minuts després d'haver menjat l'arròs, i mentre espera el sitgetà (un cafè molt curtet), en Carles nota una cosa estranya a l'estómac, una mena de bola de foc que comença a pujar per l'esòfag i s'acosta perillosament a la boca. S'aixeca d'un bot i corre cap al WC Men (també aquí han canviat el cartell) i vomita fins al darrer gra d'aquest arròs caldós suposadament d'origen Cadaqués (ja se sap que per a alguns Pals i Cadaqués és més o menys el mateix). El pobre Carles, blanc com la cera, decideix tornar cap a casa xino-xano després d'haver abonat els corresponents 30€ (el cafè no li han cobrat perquè mentre corria cap al WC va tenir temps d'anul·lar la comanda).
I així és com acaba la relació del Carles amb el restaurant Els forns de la Marieta, que ara porta per subtítol “cocina mediterránea”. Dues generacions dinant cada diumenge en aquest restaurant i tot plegat ha acabat com el rosari de l'Aurora.
Ha acabat?
Segur?
El Carles no es rendeix fàcilment.
A la setmana següent hi torna. El menú de diumenge, tot i que ja no és Setmana Santa, es manté en els 30€. Demana un plat combinat format per conejo con salmorejo adornado con huevo de payés, papas arrugadas con miel, cebollas y pimiento del padrón. A mitja tarda, el Carles acaba a l'Hospital de Barcelona (és d'Assistència Sanitària) on li fan un rentat d'estómac. Li pregunten si vol posar una denúncia contra el restaurant i diu que no, que ja prou pena passen, pobrets...
I hi torna la setmana següent. Pràcticament no hi ha clients. El restaurant sembla un desert. Una cambrera arrossegant els peus agafa la comanda. Ell pregunta què li recomana per dinar, i la cambrera està temptada de dir-li que se'n vagi a un altre restaurant, però com a bona professional acaba suggerint un rabo de toro acompanyat de sushi desconstruït. I tot acaba de la pitjor manera: tres dies ingressat de nou a l'Hospital de Barcelona amb una greu perforació a l'estómac. “Sembla que el rabo estava massa condimentat”, escriu ell mateix a Tripadvisor, tot i que posa cinc estrelles al restaurant “perquè han entrat en una mala ratxa, com el Barça, però s'albira llum al final del túnel”.
El seu primer fill, el Jordi, que abans era la Laia, li diu que pari ja d'una vegada i vagi a La Rambla, el restaurant del costat de Els forns de la Marieta. Es tracta d'un restaurant que ja acumula anys i experiència, que té bona premsa, que fa les coses bé, que els preus són ajustats, els cambrers i les cambreres amables i el menjar correcte sense passar-se. Però el Carles no se'n refia: què coi deuen saber aquests de La Rambla? Són uns polls ressuscitats! Jo sóc una persona amb principis, fidel (ja no recorda el motiu dels tres divorcis) i no surrender; insisteix en tornar a Els forns de la Marieta.
El restaurant és buit del tot, ja no hi ha ningú, el mateix cuiner és qui serveix els plats, i del Julián, el copropietari, no se'n sap res des de fa setmanes. El cuiner li pregunta per què tanta insistència en aquest restaurant quan és evident que és una merda, i ell respon que possiblement els de La Rambla ho fan millor, però no són dels meus. Jo he vingut sempre aquí, sóc fidel, persona de principis, no abandono mai i al final el temps em donarà la raó.
El restaurant tancarà portes definitivament al cap d'uns dies.
A partir d'ara, poden passar dues coses: o bé que els nous propietaris del restaurant facin cau i net i renovin carta i personal, o bé que continuïn com ara. I clar, el Carles hi torna, però malauradament tot continua igual, fins i tot una mica pitjor perquè els preus són un pèl més cars. Ara és un mexicà de via estreta que ja no conserva ni el nom. S'ha rebatejat com a The Chavo's Restaurant i la carta és un desori, barreja de tapes espanyoles i plats picants hindús.
I què fa el nostre heroi? Provar un altre restaurant? No, no anirà mai a la competència, ni a La Rambla ni a cap altre lloc. Els diumenges dinarà sol a casa mirant 8TV (menys a l'hora del telenotícies i de la posterior pel·lícula de la tarda i del concurs Atrapa'm si pots) i no provarà cap altre restaurant. Així mantindrà viu el record de Els forns de la Marieta. El Carles es tancarà en si mateix com una matrioixca infinita, esperant que algun dia torni Els forns de la Marieta i ell pugui dir, a la resta de comensals, que gràcies a gent com jo el restaurant ha sobreviscut.
El The Chavo's Restaurant tancarà definitivament les portes i s'hi instal·larà un supermercat 24 hores regentat per pakistanesos. El Carles es manté ferm i fidel als seus principis: no, no anirà a dinar a La Rambla, i encara més, ha decidit que ja no anirà a cap altre restaurant. Si Els forns de la Marieta ha tancat ja no paga la pena desplaçar-se a un altre lloc. Abstenció i cap a casa. I punt.
Punt final? Un bon dia, xafardejant twitter, veu com l'alcaldessa Ada Colau entra en un petit supermercat, allà mateix on durant dècades hi havia Els forns de la Marieta. El Carles pensa i arriba a una conclusió conclusiva: si hagués insistit, si hi hagués anat no només els diumenges, sinó cada dia de la setmana, aquesta imatge d'Ada Colau entrant en el seu restaurant no s'hauria produït mai!
I ara, substituïu restaurant per partit polític i ja ho tindríem!
Bernat Deltell. Publicat el diumenge 30 d'abril de 2022