"El nostre protagonista no plega perquè senzillament no pot fer-ho, però no pas per manca de ganes..."
És una persona que voreja els 50 anys. A casa seva eren "del Pujol" de tota la vida, i per tant, militants i votants de Convergència Democràtica i socis d'Òmnium Cultural. De pedra picada, vaja. Això d'haver de fer coalició amb els d'Unió emprenyava una mica, però era una càrrega necessària per aconseguir les majories absolutes. Era la cirereta del pastís, per entendre'ns.
De jovenet, el nostre protagonista ingressa a les Joventuts Nacionalistes de Catalunya (la JNC) llavors presidida per l'actual diputat Carles Campuzano, i al cap d'un temps fa el salt cap amunt, cap al partit, cap a Convergència, on a nivell local i comarcal comença a tenir certes responsabilitats polítiques. Res important, perquè el nostre amic té negoci propi i no pot dedicar gaire temps a la política. Però això no impedeix ser una persona fidel a Pujol, a les sigles i al país. I un independentista convençut, però al mateix temps, pragmàtic. Com els seus pares i els seus avis. Es tracta d'anar esgarrapant poder per a Catalunya, de mica en mica, sense fer soroll, que a casa ja hem patit prou, diu. Sí, tots han patit: van ser acusats de "rojos separatistas", s'ho van passar molt malament durant la guerra i la dictadura, i van rebre garrotades per tot arreu i de tot arreu. I tot i amb això són independentistes, però independentistes convergents, dels que no volen soroll.
El nostre protagonista, com ja he dit, és de pedra picada, però pragmàtic. Quan Convergència pacta amb el Partit Popular s'esgarrifa, però com diu la seva àvia, "si ho fa el Pujol és per alguna cosa". Tot té justificació, sobretot si és per millorar la situació del país. Ens en sortirem perquè som més llestos que ningú i els nostres dirigents en saben molt! pensa -potser- desencertadament...
Però vet aquí que un dia Jordi Pujol cau en desgràcia, Convergència desapareix del mapa i tot el món sociopolític del nostre amic s'ensorra. Però "a rey muerto, rey puesto", que diuen els castellans. Per art de màgia, milers de persones es lleven convergents i se'n va a dormir del PDeCAT. I tot gràcies a un congrés enrarit, amb lluites fratricides, emprenyamentes, canvis de nom, impugnacions, etc. però que acaba bé. El nostre protagonista, com no podia ser d'una altra manera, entra al PDeCAT i pencarà de valent per tirar endavant aquesta nova aventura política i de país. I així ho diu a la seva dona i a les seves tres filles: ara toca PDeCAT!
Però... ai! Les enquestes són molt dolentes perquè la gent no hi veu gaire diferència entre la SL formada per Convergència-Palau de la Música-Millet i el PDeCAT. No és el mateix, però acaba sent el mateix, per dir-ho d'alguna manera... I a sobre, l'1 d'octubre, la repressió, Carles Puigdemont (a qui el nostre protagonista té fe cega) i part del govern a l'exili o a la presó, el 155 i convocatòria d'eleccions. Moments de molta gravetat, i per això ara no toca preguntar-se per què, a les eleccions del 21-12 de l'any passat, li diuen que ha de votar Junts x Catalunya si ja vam crear el PDeCAT. Tant se val: fe cega amb la proposta de Carles Puigdemont. Votem Junts x Catalunya i llestos. No més preguntes, senyoria...
O sí, potser calen algunes preguntes. Perquè el nostre amic ara s'assabenta que Carles Puigdemont vol formar la Crida Nacional i veu com una part del PDeCAT ja no vol seguir el president. Observa amb cert temor com Marta Pascal i possiblement Artur Mas (a qui tenia també fe cega) es desmarquen de mica en mica del projecte de JxCat i la Crida. També veu com els diputats de Madrid fan la seva pròpia guerra, que JuntsxCat xerren molt però fan poc i més aviat semblen un grup d'amics, que hi ha tensions internes entre socis, que això de la Crida encara no se sap com va ni com anirà ni què farà, ni si al final de tot es crearà un nou partit. De fet, el nostre amic no sap res ni entén res, està absolutament desorientat.
I a tot això, s'acosten les eleccions municipals. El PDeCAT ja ha presentat el cap de llista del municipi del nostre protagonista, però la rumorologia diu que és un candidat que no durarà, perquè cal saber què fa la Crida en els propers mesos i si el PDeCAT es presenta com a Junts x (el nom del municipi) o no i presenten un candidat alternatiu. També diuen que la Crida potser es presenta a Barcelona i a la resta del país serà Junts x Catalunya (amb el nom del municipi) qui ho farà, però tampoc serà ben bé Junts x Cat perquè la marca la controla el PDeCAT i per tant, no serà el mateix Junts que hi ha al Parlmanent.
El nostre protagonista està molt nerviós i confós. Falta poc per a les eleccions municipals i el més calent és a l'aigüera. No sap ni a qui ha de votar, ni si el candidat del PDeCAT (a qui té fe cega) és l'escollit o no, ni si al final hi haurà llista del PDeCAT o de Junts x Cat o de la Crida Nacional... I a sobre, per acabar-ho d'adobar, hi ha una divisió d'una subdivisió que diu que cal fer primàries a les quals ERC i la CUP no hi participen. O sigui, cal fer primàries per decidir qui és el candidat quan el PdeCAT ja ha escollit el seu? És això? Cal fer unes primàries entre exconvergents, PDeCAT, Junts x Catalunya i la Crida Nacional? Però no havíem quedat que tot plegat és el mateix? El nostre protagonista no plega perquè senzillament no pot fer-ho, però no pas per manca de ganes...
Bernat Deltell. Publicat el dimarts 16 d'octubre de 2018