Entrevista a l'empresari i activista polític Ramir de Porrata-Dòria
Ramir de Porrata-Dòria i Yagüe neix a Barcelona l'any 1968. Casat i amb dos fills (nena i nen), és Doctor enginyer en Telecomunicacions per la Universitat Politècnica de Catalunya i diplomat en Ciències empresarials per la Universitat de Barcelona. Va ser vicepresident i responsable d'Anàlisi Estratègica del Cercle Català de Negocis (CCN) i autor de diversos estudis sobre la corrupció política a Espanya i la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent. És cofundador i director de l'empresa de sistemes tecnològics Keonn
-Què és Keonn?
-Keonn és una empresa que dissenya, fabrica (tant maquinari com programari) i comercialitza sistemes tecnològics basats en identificació en radiofreqüència que permeten que la compra física a les botigues s'assembli cada vegada més a la compra per internet. Fem, per exemple, que la botiga sàpiga quins productes té en qualsevol moment i això permet que el client trobi la peça que desitja així com quins productes entren als emprovadors, quins productes s'estan intentant robar... Resumint: transformem botigues en establiments intel·ligents, i això ho fem a través de la tecnologia RFID, basada en una etiqueta electrònica que porten els productes. Aquesta etiqueta ve a ser com un substitut del codi de barres, però permet fer moltes més coses. Per tant, el que fem és aportar intel·ligència a les botigues; fem botigues del futur on el món online i el físic s'uneixen amb l'objectiu final de proporcionar una millor experiència de compra al client.
-I per què aquest nom de Keonn?
-El nom ve precisament del què i a on: què tens? On ho tens? Li vam posar la k inicial per raons d'internacionalització, ja que som una empresa que des de l'inici vam apostar per exportar, i la doble ena final és perquè el “.com” amb una sola ena ja estava agafat. Així de simple! El nom de Keonn té també l'avantatge que és molt fàcil de pronunciar en altres idiomes.
-Keonn va apostar des del principi per la internacionalització?
-Sí, exportem un 93% de la producció. Venem a més de 60 països de tots els continents, i els nostres mercats principals són els Estats Units i Europa.
-Quin és el teu paper a Keonn?
-Sóc cofundador de Keonn junt amb l'enginyer i professor Rafael Pous. Jo porto la direcció i ell és el responsable d'innovació tecnològica. Vam fundar Keonn fa nou anys i actualment tenim 28 treballadors. Hem crescut entre un 30% i un 55% cada any.
-Per què et vas tirar a la piscina?
-Anteriorment havia treballat per diferents empreses però sempre havia volgut ser emprenedor, i a la vida cal ser valent i jugar-te-la. Vam crear Keonn en una època molt dura, el 2011, en plena crisi, i per això des del primer moment vam triar sortir fora del país. Som una empresa molt innovadora (els productes que venem són disseny nostre), molt exportadora i molt internacionalitzada. I de moment, la cosa funciona.
“El procés d'independència no és un procés de convenciment, sinó de descobriment”
-Hi ha però, el Ramir activista polític, que és molt més conegut que l'empresari. Com entres en aquest món i, sobretot, per què hi entres?
-Això de la política em ve de jove, quant tenia uns 16 anys...
-A casa teva hi havia ambient polític?
-No, no molt. Era un ambient bàsicament catalanista, però mai independentista. Mai havien estat independentistes, a casa meva. També t'he de dir que el meu pare va morir quan jo tenia 14 anys i per tant, i per ser exactes, sempre he de parlar que és la meva mare qui més em va inculcar l'esperit catalanista i d'amor al país.
-Tot i que ara...
-Ara és la més indepe de tots, ha ha ha!
-M'ho imagino...
-El que et comentava abans: a partir dels 16 anys, més o menys, em comença a interessar el tema. Llegeixo diaris en una edat que pràcticament ningú del meu entorn en llegia. A la universitat continua interessant-me la política i me n'adono ben aviat que no hi ha res a fer, amb l'Estat espanyol. Sempre dic que el procés d'independència no és un procés de convenciment, sinó de descobriment. Hi ha gent que fa molts anys, com pot ser el meu cas, que ja vam descobrir que no hi havia res a fer perquè l'Estat espanyol és autoritari i poc democràtic. I hi ha gent que ha arribat a la mateixa conclusió posteriorment, no pas per convenciment, sinó per descoberta. Doncs bé, en aquella època, quan tenia uns 23 anys, cap al 1992, em vaig fer militant d'ERC en l'etapa de l'Àngel Colom, amb qui mantinc encara una bona amistat. Però mira, ara et diré una cosa...
-Digues
-A la vida cal tenir objectius vitals, i el meu número màgic és el tres. Ni un, ni dos, ni quatre; tres! Ni massa, ni massa poc. Els meus tres objectius vitals han estat, i per aquest ordre, crear una família ben avinguda; segon, crear la meva pròpia empresa; i, tercer, aconseguir que Catalunya esdevingui independent. El dia que assoleixi els tres objectius ja em podré morir ben satisfet. No tothom té la sort de crear una família, una empresa i el país més punter i més dinàmic del sud d'Europa.
-Només et queda el tercer objectiu, i potser és el més complicat...
-A vegades pot ser més complicat el primer objectiu, ha ha ha... Sí, seriosament, ja només em queda un dels tres objectius. Pensa que quan tens els objectius clars i ben definits tot és més senzill, no trobes? Jo dedico molt de temps al país perquè és un dels meus objectius vitals. No vull ser polític, ni tinc cap ambició política, ni vull cap càrrec. No, jo vull continuar sent empresari, però vull el meu país lliure, i el vull lliure perquè estic convençut que és el millor per a tots els catalans, siguin independentistes o no. I ho crec molt fermament. Llavors, si estàs convençut que això és el millor per a tothom, per què no treballar-hi?
-Recupero el fil: vas continuar militant a ERC?
-No, quan es va produir l'escissió entre ERC i el PI vaig pensar que tot això era un cacau. Hi havia moltes ganivetades, faccions enfrontades... i jo no em sentia a gust en un entorn on l'adversari era l'altre company i no pas l'Estat espanyol. I aquí vaig decidir, molt desenganyat, estripar el carnet, com es diu popularment. Molts anys després vaig acostar-me a Reagrupament perquè considerava que per primer cop es parlava obertament de reagrupar tot l'espai independentista i de treballar de debò per la independència, però va tornar a passar el mateix: guerres internes i intestines, conflictes... i també vaig marxar! Jo no vull baralles; quan veig independentistes barallant-nos els uns amb els altres em poso malalt. Penso: què coi estem fent? No estàvem l'u d'octubre tots junts indiferentment de si som d'aquest o aquell partit o d'esquerres o de dretes? L'objectiu és la independència perquè la gent visqui millor, i tota la resta és secundari. Aquestes baralles de curt regat polític són estúpides i em posen negre perquè no tenen sentit. I, a sobre, enfronten gent que té el mateix objectiu! És que... Déu n'hi do!
-Has anat mai a llistes?
-Una sola vegada. Hi vaig anar perquè les persones que van confeccionar la llista de JxCat en un moment molt crític, en un moment en què ens ho jugàvem tot a les eleccions del 21 de desembre, em van demanar que formés part de la llista. Jo els vaig respondre que d'acord, que els ajudaria en el que pogués perquè era un moment molt greu, però els vaig demanar que em situessin als darrers llocs de la llista perquè no volia ni vull ser diputat. Jo faig activisme polític, però la meva feina és la d'empresari, i no pas polític. A més, quan formes part d'una llista molta gent et classifica, t'etiqueta, i et puc assegurar que si jo sabés que un partit determinat ens porta directament a la independència el votaria segur, independentment de si hi coincideixo més o menys ideològicament.
-Quan comença el teu activisme polític?
-Tot això arrenca amb el Cercle Català de Negocis. Jo pensava: “on puc aportar més per impulsar la independència?” I llavors vaig dir-me: “home, doncs en un col·lectiu d'empresaris!”. Cal tenir en compte que uns anys abans de crear el Cercle Català de Negocis es creia que no hi havia ni un sol empresari independentista, recordes? Doncs bé, el Cercle Català de Negocis va tenir dos grans èxits: demostrar que hi ha molts empresaris independentistes (de fet, són la majoria), i el segon èxit és la feina ingent que vam fer, liderada entre d'altres per en Joan Canadell, de documentació i pedagogia. Fèiem estudis i documents que després presentàvem en actes per tot el territori explicant a la gent que la independència és necessària per raons econòmiques. Tot allò va fer obrir els ulls a moltes persones. Vam arribar a fer 1.000 actes! Parlàvem de les pensions, del dèficit fiscal, què podria fer una Generalitat recaptant els seus propis impostos... Recordo que vam fer un acte a un poble de la Ribera d'Ebre on hi va assistir de forma molt discreta l'alcalde, que era del PSC. Una setmana després del nostre acte, aquest alcalde va fer unes declaracions on es va posicionar a favor de la independència de Catalunya!
-Vas ser un dels fundadors del Cercle Català de Negocis?
-No, jo no el vaig fundar, però en Joan Canadell em va demanar si volia formar part de la junta, i a partir d'aquí va començar tot. Ens vam passar molts caps de setmana treballant com a bojos, anant amunt i avall del territori i mai vam acceptar ni un euro per als desplaçaments. Després de tot això apareixen les xarxes socials, i vam veure que eren una magnífica eina per fer arribar el nostre missatge sense haver de passar pel filtre dels mitjans de comunicació tradicionals. I diria que hem arribat força lluny, oi? A les xarxes intento contribuir a la reflexió. Crec que les xarxes socials creen una intel·ligència col·lectiva, un gran cervell nodrit per multiplicitat de petites aportacions individuals, i que totes aquestes aportacions ens permeten reflexionar i prendre millors decisions com a col·lectiu. Recordo, per exemple, com la decisió de fer un referèndum per la independència, que significava un canvi radical en el full de ruta independentista, va ser ràpidament propulsada a través de les xarxes socials. És un clar exemple d'una gran decisió col·lectiva.
-També has creat un Think Tank, oi?
-Sí, és cert. Hi ha un grup molt reduït de persones que reflexionem políticament, compartim idees, estratègies i pensaments. Després, cadascú de nosaltres, amb el seu propi estil i forma, intenta fer arribar aquestes idees i reflexions al màxim de gent possible, ja sigui a través de les xarxes socials, xerrades o conferències. I sí, aquest Think Tank també es reuneix de tant en tant amb els nostres polítics i intentem que caminin per la que creiem que és la millor via per assolir la independència.
-Com veus la situació actual?
-Jo ho veig amb optimisme perquè els empresaris som optimistes de mena, sinó no hauríem creat una empresa. Ja no ens hi hauríem posat. Ara bé, optimista, però, no vol dir no ser conscient dels reptes que tenim davant nostre. I tenim reptes interns i externs. Mira, hem arribat molt més lluny del que cap de nosaltres es podia imaginar. Fa trenta anys enrere, quan anaves a una mani de l'onze de setembre i veies 2.000 persones en grupets separats per 100 metres per no barrejar-nos i muntant capelletes enfrontades pensaves que no hi havia solució, que això de l'independentisme no anava enlloc. I què ha passat trenta anys després? Hem fet un u d'octubre, un tres d'octubre, hem proclamant la independència, manifestacions multitudinàries fins i tot a Brussel·les, ens han intentat tombar en unes eleccions i malgrat això hem guanyat, ens han aplicat una repressió salvatge que ha vulnerat els drets humans de manera flagrant i malgrat tot això tenim majoria independentista al Parlament i som el 50% de la població (o més) favorable a la independència. Tenint clar on érem i on som ara, tot això només pot dur a l'optimisme. De fet, podríem haver arribat fins al final si no hagués estat perquè els nostres líders polítics ens van dir “nois, hi ha coses que no veiem clares, sembla que hi ha tempesta, i és millor que no culminem”. Però això, que no acabéssim de culminar, no ens ha de fer caure a tots plegats en retrets i lluites internes, que és on som ara. Fixa't que aquesta legislatura va començar amb un desacord entre ERC i JxC sobre la no investidura del president Puigdemont, i al cap de dos anys el president Torra anuncia que convocarà eleccions perquè no hi ha confiança entre els partits de govern. Són dos anys de desavinences entre els partits independentistes, però cal que tinguem present que moltes d'aquestes desavinences són fruït de la repressió de l'Estat. La repressió pretén crear divisió, i no hauríem de caure en el seu parany. Tots tenim el mateix objectiu i l'única forma d'assolir la independència és treballant junts. Compte! No dic amb una llista electoral única, sinó amb consens estratègic i d'acció. I crec que el matís és prou important...
“Creus que els votants de Junts pensen fermament que aconseguiran tot sols la independència sense els votants d'Esquerra? I els votants d'Esquerra, creuen que tot sols aconseguiran la independència del nostre país?”
-Però les desavinences són massa evidents, darrerament...
-Sí, però jo em faig la següent reflexió: Quan més hem avançat és quan hem actuat tots junts, quan hi ha hagut acció conjunta: el nou novembre i l'u d'octubre, per exemple. A partir d'aquí, tu creus que els votants de Junts pensen fermament que aconseguiran tot sols la independència sense els votants d'Esquerra? I a l'inrevés: els votants d'Esquerra creuen que tot sols aconseguiran la independència del nostre país? I el mateix amb la CUP. No, això és molt obvi, però ara cal que tots es resituïn de nou. Portem dos anys i nou mesos mirant enrere, als presos i a la repressió, i ara que aviat hauran passat tres anys de l'u d'octubre arriba el moment de mirar endavant. Si després de les properes eleccions catalanes Esquerra i Junts tornen a estar condemnats a entendre's, o resolen la desavinença estratègica o tornarem a estar com ara. I precisament per això hem de crear una estratègia mínimament pactada, un mínim consens estratègic.
-I aquesta és la teva obsessió
-Sí, perquè si tracem un camí consensuat avançarem de forma imparable, com una piconadora. Definir aquest consens estratègic pot semblar difícil i fins i tot impossible, però ara t'explico per què crec que no només és factible sinó més senzill del que sembla. Fa uns mesos em vaig adonar que no entenia l'estratègia d'ERC. No entenia molts dels seus posicionaments, declaracions i moviments. Llavors, què vaig fer? Doncs em vaig reunir amb gent d'influència dins d'Esquerra i els vaig demanar que m'expliquessin la seva estratègia. Tot això que els d'Esquerra han abandonat la independència és absurd; si algú diu que l'Oriol Junqueras no és independentista... perdona, però que s'ho faci mirar, perquè està a la presó per ser-ho. Per tant, vaig intentar entendre la visió d'Esquerra, i això m'ha permès comprendre quin és el camí que han triat per avançar cap a la independència. I ara ho entenc. Una altra cosa és si ho comparteixo o no, però entenc el que estan fent i el motiu pel qual ho estan fent. I si hi ha molta gent que no ho ha entès és evident que Esquerra té un problema de comunicació greu. I el té!
-I què vas entendre?
-El vicepresident Junqueras va afirmar fa uns mesos: "el proper embat ha de ser el definitiu". ERC considera que per fer un embat definitiu, un embat on guanyem, cal acumular noves forces, i aquesta acumulació de forces la centren principalment en l'àmbit social. Consideren que la clau per assolir la independència és tenir més massa social, i que l'electorat més fronterer és el dels Comuns i el del PSC. Per tant, ERC ha decidit cobrir tres fronts electorals, amb missatges i polítics diferents: el front més fronterer amb el PSC i els Comuns, a través de Gabriel Rufián i Joan Tardà; el front més indepe, a través de Marta Rovira i Marta Vilalta; i el front més empresarial, més d'ordre, a través de Pere Aragonés. Independentment de si estic d'acord o no amb aquesta estratègia, crec que un error que cometen és quan entren en contradicció entre ells, com quan Gabriel Rufián fa declaracions dirigides al seu front electoral que són totalment contràries al front electoral que intenten cobrir Marta Rovira i Marta Vilalta. Novament, errors de comunicació.
-I per què dius que veus factible una estratègia de consens?
-Perquè partint del meu posicionament personal, més partidari de la confrontació amb l'Estat, i entenent el posicionament d'Esquerra, vaig dissenyar un possible camí de consens per avançar cap a la independència, un camí de consens que vaig explicar en una xerrada amb en Vicent Partal {disponible en aquest enllaç}. Doncs bé, quan m'he reunit amb polítics d'ERC i m'he reunit amb polítics de JxC i els he explicat aquest camí, resulta que tots hi estan d'acord en un 90%-95%. Per tant, ERC i JxC comparteixen el 90-95% del camí i discrepen només en el 5-10% restant. Però en canvi, quan tu sents les declaracions públiques d'uns i altres sembla que estiguin en desacord en el 90% i només d'acord en el 10% restant. I per això sóc optimista, perquè tots compartim bona part del camí i perquè la intel·ligència col·lectiva ens hi acabarà duent. Per tant, és una qüestió de que vagi sedimentant aquest missatge: hem de deixar de mirar enrere i hem de definir un camí de consens per tornar a avançar. I si els líders polítics actuals no fan aquest pas, si no saben arribar a acords, aleshores hem de fer-los fora i apostar per nous lideratges.
-La manca de visió d'estat i de comunicació és un dels problemes?
-Patim una evident manca de visió d'estat que demostrem quan ens barallem per ximpleries, i la comunicació de l'independentisme és molt dolenta. Estic d'acord que aquí és on fallem, els catalans... Fixa't en la visió d'estat d'Espanya: ells van tots units a l'hora de reprimir-nos. I mira la visió d'estat dels catalans: anem tots desunits a l'hora de defensar-nos de la repressió. Això és així perquè no hem tingut mai un estat al darrera. I pel que fa a la comunicació també; hi ha molta gent que no entén el punt de vista de l'altre, per exemple. Tenim molt a aprendre i millorar, en aquest sentit...
-En el fons aquí entren en xoc dues concepcions del món...
-Sí, exacte! Aquí no estem parlant només i simplement d'un xoc d'una visió espanyola homogeneïtzadora i una visió catalana. No, va molt més enllà. En el fons el que està aquí en col·lisió són dues formes d'entendre el món: la manera d'entendre el món espanyola és aquella que va de dalt a baix. Hi ha un rei que té súbdits, i amb els súbdits no es negocia mai i per això “hay que cumplir la ley” encara que aquesta sigui injusta. La visió catalana, en canvi, és de baix cap a dalt; qui té el poder és l'individu, aquest és qui mana i cedeix temporalment quotes de poder a uns senyors i senyores anomenats polítics perquè executin el que vol el poble. Però qui mana és el poble. És força semblant al model nord-americà. Resumint: són dues maneres d'entendre la vida, i això no es pot resoldre fins que hi hagi un divorci. I l'altra cosa que em fa ser optimista és la fe en el poble català. Pensa que el poble català ha aguantat de tot durant 300 anys: ens han estomacat centenars de vegades, ens han intentant massacrar la nostra llengua i cultura, han anat contra la nostra economia, contra la nostra manera de ser... i tot i amb això seguim aquí. L'emprenedoria que tenim (pensa que som gairebé un dels principals pols de creació de startups d'Europa juntament amb Berlín i Londres), l'espectacular dinamisme econòmic i cultural, el nostre tarannà innovador... Quants països haguessin fet el que vam fer nosaltres l'u d'octubre? Miràvem a través del mòbil les imatges de la policia estomacant-nos i continuàvem fent cua per votar. A quin altre país hauria passat això? Enlloc! Som un gran poble, i cal tenir fe en nosaltres mateixos. I hi ha una tercera raó que em convida a l'optimisme: ara coneixem molt millor el nostre adversari, i si m'apures, crec que alguns dels nostres líders han guanyat també en visió d'estat perquè van veure com va reaccionar l'Estat espanyol.
-Alguns van ser molt il·lusos...
-Sí, però crec que de tot això n'han après i han pres bona nota. L'exili i la presó et marquen i t'obliguen a aprendre molt.
-Acabem. I com hem de fer el divorci, segons tu?
-L'estratègia que triem ens ha de permetre anar tots a l'una, i per tant, ha d'aplegar totes les sensibilitats dins l'independentisme. Com? Conjugant elements de totes les potes (o branques) de l'independentisme. Això vol dir que ha de combinar diàleg i confrontació, legalitat internacional i desobediència civil, pacte i unilateralitat, institucions i carrer. Aquesta estratègia, segons el meu parer, ha de seguir tres fases: la primera fase és preparar-nos, la segona és votar, i la tercera fase és culminar. Però això ho podem deixar per a una altra entrevista, no creus?
Bernat Deltell. Entrevista realitzada el dijous 2 de juliol a les 18.30 a la seu de Keonn (Barcelona) i publicada el diumenge 26 de juliol