“La figura del president Puigdemont és la imatge de Catalunya en el sentit de la internacionalització de la nostra causa. La seva presència als mitjans de comunicació internacionals hi ajuda molt”
“El republicà viatger” és un alt executiu català que treballa des de fa cinc anys en una multinacional molt destacada que cotitza a l’Íbex35. El 80% dels seus dies laborables se’ls passa viatjant i manté contacte directe amb alts representants polítics i cercles d’influència empresarials d’alguns importants països europeus. I és que l’àmbit d’actuació de “El republicà viatger” se centra bàsicament a Europa, tot i que la multinacional per a la qual treballa té filials repartides per tot el món que ocupen milers de treballadors. “El republicà viatger” té 54 anys, està casat i amb dos fills, i a twitter usa aquest pseudònim per preservar el seu anonimat “i el d'aquelles persones que em fan confiança i confidències”. Des de fa un temps mantenim una relació fluïda d’intercanvi d’informació i potser ha arribat l’hora de compartir-ne una part.
Ens trobem el dimecres 13 de novembre, a les 10.30, al Farga de l’avinguda Diagonal, just davant la seu de la Cambra de Comerç de Barcelona.
-Es coneix Catalunya?
-Es coneix Catalunya i es coneix el que passa i està passant a Catalunya. Fa uns dos o tres anys es preguntava per l’anècdota (les urnes, el referèndum, si era veritat que hi havia una guerra contra el color groc, els llaços) però ara ja no, ara la gent amb la qual dino, sopo o hi mantinc reunions de feina saben perfectament què està passant al nostre país. I una altra cosa important: no hi ha ningú, absolutament ningú, que no conegui el president Carles Puigdemont. La figura del president Puigdemont és la imatge de Catalunya en el sentit de la internacionalització de la nostra causa. La seva presència als mitjans de comunicació internacionals hi ajuda molt.
-La percepció que es té de Catalunya és positiva o negativa? Ho pregunto perquè una cosa és que Catalunya sigui coneguda, i una altra de molt diferent és la percepció que es té de Catalunya...
-Positiva, és una percepció positiva. Potser el lloc on he hagut d’argumentar més sobre aquesta qüestió és a Portugal.
-A Portugal, precisament?
-Sí, Portugal no deixa de ser una regió que econòmicament depèn molt de l’Estat Espanyol (un percentatge altíssim del seu comerç, per exemple); això vol dir que si Espanya agafa una pneumònia, Portugal queda tocada de mort. Per això, en certs nivells empresarials i, per tant, polítics, el tema de Catalunya els incomoda.
-Per quines zones es mou?
-Per Europa, des de Noruega, Alemanya i Països Baixos passant per Sèrbia, Montenegro, Eslovènia, Croàcia o Grècia. Em desplaço per feina a gairebé tots els països europeus excepte el Regne Unit.
-I en quins nivells es mou? Ho pregunto perquè no és el mateix l’opinió -del tot respectable- d’un taxista sobre Catalunya que la d’un primer ministre o un dirigent d’una multinacional...
-Quan nosaltres obrim un nou mercat en un país determinat ens passem un període de temps, que pot durar uns mesos, fent contactes amb les autoritats d’aquest país (ja siguin alcaldes, ministres del sector, algun primer ministre, empresaris...). Presentem els nostres respectes i els nostres projectes, i això vol dir llargs períodes de negociacions. Pensa que alguns d’aquests països estan aterrant de nou a Europa i clar, quan de cop una gran empresa com la nostra, líder en el sector, s’hi vol establir és com “Bienvenido Mr. Marshall”. Estem parlant que quan posem l’ull en un país o en un territori concret això pot generar molts llocs de treball i de retruc revitalitzar la seva economia i provocar un cert canvi de model. Però com et dic, això requereix de llargues negociacions, reunions, dinars i sopars, trobades, xerrades, estades de setmanes... i és aquí on coneixes les elits d’aquests països. I, evidentment, en els moments distesos, i quan ja agafes un cert grau de confiança i complicitat, el tema Catalunya surt sempre. Sempre! Recordo que en alguna reunió he preferit dir que no era de Barcelona perquè llavors em tenen 45 minuts parlant i preguntant-me sobre la situació catalana, i clar, quan has d’anar per feina no et pots entretenir... ha, ha, ha...
-Pel que em diu, tots tenen una opinió formada sobre Catalunya, oi?
-Sí, tots tenen una opinió força clara sobre l’anomenat procés d’independència de Catalunya. Has de tenir en compte que molts d’aquests països han viscut processos molt similars, i sovint molt dramàtics, i això els fa ser solidaris. Molta de la gent amb la qual em reuneixo recorden perfectament els seus processos d’independència, i com van patir, i això crea uns estranys i curiosos lligams de solidaritat. A mi, un ministre m’ha arribat a dir “no saps com us entenc...” perquè la seva història personal havia estat dramàtica, i aquest senyor, quan veu els cops de porra de l’1 d’octubre, entra en xoc!
-Però moltes d’aquestes independència han seguit models diferents i no sé fins a quin punt són aplicables a Catalunya...
-Cert, hi ha les independències “friendly” com puguin haver estat les d’Eslovènia i Montenegro, i les dramàtiques com la de Croàcia i, no cal dir-ho, la de Bòsnia. Però tot i que res és comparable al que està passant a Catalunya -per sort!- el sentiment d’aquesta gent quan veu que una regió o territori o digues-li com vulguis es vol independitzar és de solidaritat, com si s’activés un xip dins el seu cervell que els fa dir “pobre gent, això nosaltres ja ho hem viscut”. Quedi clar que no estic comparant Bòsnia o Eslovènia amb Catalunya, que quedi clar, em refereixo més a qüestions de sentiments, no sé si m’explico...
-Perfectament. En el seus viatges arreu d’Europa, creu que hi ha hagut alguna situació comparable a la catalana?
-Sí, jo crec que Montenegro s’acosta al que pot arribar a ser el cas d’un possible estat català independent. Recordem que Iugoslàvia va donar pas a la denominada federació de Sèrbia i Montenegro l’any 2003, però tres anys més tard es va celebrar un referèndum d’independència que els partidaris del sí van guanyar amb un 55% dels vots. Allà, a Montenegro, hi conviu una comunitat sèrbia (però molt sèrbia!) amb el montenegrí de la bandera independent i que mai voldria tornar a formar part de la Iugoslàvia de Tito sota la protecció de la Unió Soviètica. Són uns tios que van pactar una mena d’escissió a càmera lenta fins que un dia van acabar sent independents.
-I a Alemanya?
-Conec molt bé Alemanya i els empresaris em pregunten constantment sobre Catalunya. De fet, si he de ser sincer, més que preguntar, mig sentencien. I la seva sentència és que Catalunya, que és un focus de diners i activitat econòmica de primer nivell i que les seves empreses s’hi senten molt a gust, no entenen com aquest tema no s’arregla a les urnes. No estan a favor ni en contra; consideren que el poble mana, i això és incontestable. Acceptaran una cosa o altra, els és igual, perquè si hi hagués incertesa les empreses alemanyes no s’establirien a Catalunya. Això ho tenim clar, oi?
-Algú podria dir que s’estableixen aquí perquè no es preveu la independència de Catalunya a curt termini...
-Això ho diu gent que desconeix Alemanya. Mira, Alemanya té una història traumàtica i dramàtica que no cal recordar perquè la sap tothom, i per això són tan escrupolosos amb la llei i en no ferir sensibilitats. Mai atacaran cap altre estat de manera pública, precisament perquè coneixen la seva pròpia història i no es poden permetre caure en actituds que puguin ser malinterpretades. Però això no vol dir que no es moguin de portes endins i lluny dels focus. La meva experiència personal és que la visió que tenien els alemanys de Catalunya fa uns quants anys eren els toros, la sangria, les platges, el futbol i un patuès que es parlava per aquí. Tot això ha canviat radicalment: ara Catalunya és un ens polític respectat i que es té molt present. I tornem al principi de la conversa: Carles Puigdemont. Va ser una sort que la detenció de Puigdemont es produís a Alemanya i no pas a Dinamarca, perquè l’impacte mediàtic -i m’atreviria a dir també judicial- hauria estat molt diferent. I a sobre, i per acabar-ho de rematar, la sentència de Schleswig-Holstein! Alemanya està molt atenta a tot el que passa a Catalunya, i la prova és que els principals mitjans de comunicació, abans hostils a la independència, han començat a virar en el seu enfocament del conflicte. No vull dir que ens siguin favorables, però ja no són contraris. I els matisos, a Alemanya, són molt importants.
-L’opinió pública europea, o la d’aquells estats que vostè coneix millor, és favorable al procés català? O si més no, se’n parla?
-Sí, se’n parla. I la gent, empresaris i quadres intermitjos d’aquestes empreses, en parlen obertament i la causa catalana desperta simpatia. No m’he trobat ni un sol cas d’oposició frontal, cap ni un, ni ningú que m’hagi dit “esteu sonats”. Mai! I et diré més: tot això que ha passat a Catalunya aquestes darreres setmanes, les protestes i els contenidors cremats, etc, és purament anecdòtic. En canvi, el tema de l’aeroport sí que va cridar molt l’atenció. I d’això se’n va parlar, i tant que se’n va parlar, com ara es parla dels talls a l’AP7. Però els contenidors cremats i les garrotades de la policia són, per a la premsa internacional, una protesta més, com les que en aquests darrers anys s’han produït a Alemanya, o a Itàlia i a Grècia, o les armilles grogues franceses... Són països que estan acostumats a aquest tipus d’aldarulls i protestes, i en aquest sentit, el que passa a Barcelona no provoca cap reacció, ni a favor ni en contra. És senzillament una notícia més, i ja està.
-Quin és al seu parer el principal problema dels catalans?
-El marc mental. Crec que perdem massa el temps en batalletes locals, que si el d’ERC diu no sé què, que si el del JxCat li respon que tal, que la CUP qual... A Europa no existeix ni Esquerra Republicana, ni el Pedecat ni els cupaires. Existeix un poble que vol ser independent i lluita per crear un nou estat. Aquest és el gran titular que es llegeix fora de les nostres fronteres. Aquí, en canvi, ens perdem en multitud de guerres tribals i xorradetes. Ni el president Quim Torra existeix, fora del nostre país, i nosaltres perdent el temps en el nostre món interior. Quina pena...
-I com es veu Espanya en el seu sector?
-Hi ha molta gent que em pregunta per què aquesta debilitat democràtica espanyola. A fora es compara molt Espanya amb Turquia, és una constant. I la prova la tens en què el Consell d’Europa investigarà Espanya i Turquia per la vulneració de la llibertat d'expressió dels polítics empresonats. No és casual, aquesta investigació... I també hi ha preocupació per l’ascens de VOX (que ja existia, tot i que era una cèdula dorment dins del PP), la politització de la justícia, els presos polítics, el conflicte amb Catalunya... Tot això està desgastant molt l’Estat Espanyol, moltíssim. Està pagant un preu enorme, i potser arribarà un dia que la Unió Europea dirà “mireu nois, ja n'hi ha prou!”, i no sé si comencem a intuir que d’alguna manera això ja està passant...
-Optimista?
-Mira, jo tinc una teoria: Catalunya acostuma a anar uns vuit anys avançada respecte la resta d’Espanya. El tripartit d’esquerres català ara, una dècada després, pot arribar a Espanya, les grans mobilitzacions catalanes un dia o altra també arribaran a Espanya, etc. Tot això farà que en els propers quatre o cinc anys, que econòmicament seran molt durs per a Espanya, hi haurà molta tensió. Pensa que fins ara hem tingut una bonança econòmica fictícia gràcies al dopatge del Banc Central Europeu, però això s’acaba. I això vol dir que Espanya entrarà en un cicle de reformes imposades per Europa que no seran gens populars. I el risc que hi ha és que les protestes que aquí són per la independència, allà es reprodueixin per qüestions socials. I per això no s’aixecarà la polèmica llei mordassa de seguretat nacional, perquè s’ho veuen a venir. I tot això amanit amb actituds poc democràtiques, amb la justícia desbocada, amb la ultradreta que cada vegada pujarà més... tot plegat ofereix un panorama desolador. Paradoxalment, és una gran oportunitat per al nostre país, perquè Europa és demòcrata i nosaltres només demanem votar, i a sobre podem demostrar que aquí les coses es fan ben fetes, que econòmicament som solvents, que som de fiar, i que l’extrema dreta és residual i rebutjada per la majoria de catalans. I creu-me, amb això de l'extrema dreta, a Europa, no s'hi juga. I Albert Rivera crec que ja ho ha descobert...
-Un procés imparable?
-Sí, és un procés imparable, un procés que es va encetar fa deu o dotze anys. Sembla que el temps passa molt a poc a poc perquè tots estem impacients, però jo diria a la gent que miri la foto de fa dotze anys enrere i que ho analitzi bé: hem passat de no ser ningú a tenir entitat pròpia internacional. Fa dotze anys nosaltres obeïem als partits, i ara és a l’inrevés, la qual cosa demostra també un canvi important de mentalitat de la societat catalana. Hem de continuar pressionant i definir quin tipus de futur estat volem, però cal tenir paciència i, sobretot, fer les coses molt ben fetes. No cometre errors de principiants, si us plau, perquè el prestigi costa molt de guanyar i es pot perdre en qüestió d’hores. I si no mira què li ha passat a la mateixa Espanya; han estat anys venent la moto d'una transició modèlica i pacífica i ara, el món, el que veu, és que l’extrema dreta franquista ja és la tercera força i la popularitat de la monarquia està en caiguda lliure. Tota la bona feina que s’havia fet des d’Espanya per vendre la imatge d’un país modern s’ha ensorrat. Ah, i una darrera recomanació: la gent no ha de fer tant de cas a les portades de la Razón o El Mundo, ni encara menys del ressò que aquestes puguin tenir a La Vanguardia i El Periódico. Potser també ha arribat l’hora de crear un gran grup mediàtic català que estigui fora de les urpes del 155 encobert que té atenallada TV3 i els Mossos d’Esquadra! Guanyarem, ho tinc claríssim, però tenim molta feina per fer i molts deures pendents!
Bernat Deltell. Publicat el dijous 14 de novembre de 2019