“He mantingut sempre unes relacions excel·lents amb les autoritats portugueses i xineses”
Però, qui era exactament Stanley Ho?
Per entendre el personatge cal situar-lo en el seu context.
Com ja he explicat abans, des que l'any 1961 el govern portuguès autoritza la creació de la Sociedade de Turismo e Diversoes de Macau, els casinos són la principal font d'ingressos d'aquest petit territori de poc més de mig milió d'habitants i uns 21 km2. Un exemple: poc abans del traspàs de poders entre portuguesos i xinesos [desembre 1999], el negoci dels casinos controlat durant dècades -i fins fa poc- per Stanley Ho genera uns guanys de 3.500 milions de dòlars anuals, una xifra que representa gairebé la meitat del PIB de Macau. I clar, tal quantitat de diners atrau la màfia, com els mosquits se senten atrets per l'olor. Sempre és així.
I precisament aquest és l'eix principal de la conversa que mantinc durant gairebé una hora amb Stanley Ho al hall de l'hotel: la màfia, els diners, els casinos, Macau i, també, la situació global i de Barcelona. Sí, la conversa és realment interessant i posa una mica de llum a un món totalment desconegut per mi. Recordo també com la gent que ens passa pel costat de la nostra taula mira de reüll el senyor Ho amb respecte i fins i tot amb un punt d'admiració reverencial. La tesi del senyor Ho és que, a Macau, la màfia s'hi instal·la aprofitant un buit de poder, i tot això té el seu origen en el continent africà.
En plena dictadura portuguesa, als anys 60 del segle passat, les colònies africanes d'Angola, Guinea Bissau i Moçambic inicien els seus processos d'independència. El govern portuguès hi envia l'exèrcit per reprimir les revoltes, i el conflicte s'enquista i provoca nombroses baixes, sobretot de joves soldats portuguesos. Aquest és l'inici de la fi de la dictadura. La mort del dictador Salazar el 1970 i les guerres colonials aboquen el país a la Revolució dels Clavells. Així, el 25 d'abril del 1974, els militars de la MFA, oficials d'ideologia esquerrana, fan caure el president Marcelo Caetano i instauren, després de més de 40 anys de dictadura, un nou govern que aposta per les tres D: democràcia, desenvolupament i descolonització. Aquest últim punt és el que ara ens interessa. Portugal dóna la carta de llibertat a totes les seves colònies, inclosa Macau. Però les autoritats xineses no ho accepten, davant la sorpresa del nou executiu de Lisboa.
Per què Pequín no accepta la devolució de Macau?
Els dirigents de Pequín no tenen pressa a recuperar Macau. Aquest és un port franc, capitalista, i als anys 70 la Xina encara és un país tancat, empobrit i comunista. A més, entre xinesos i portuguesos no hi ha hagut mai cap conflicte bèl·lic i el veïnatge ha estat sempre cordial i enriquidor per a ambdues parts. Macau, però, pot exercir un poder de seducció massa perillós per a la població de la Xina comunista. Per això es pacta que la transferència sigui el 1999, quan la Xina ja hagi agafat impuls. La situació llavors esdevé insòlita: els portuguesos (en aquella època un 3% del total de la població, avui només el 0,9%) administrant un territori sense exèrcit (ja l'havien retirat), amb escassos efectius policials, i sabent que al cap d'uns anys han de fer les maletes. Davant d'aquest panorama, Portugal opta per un govern de baixa intensitat; no vol soroll, fa els ulls grossos i, sobretot, evita fer enfadar les autoritats de Pequín, un mercat potencial de més de 1.000 milions de futurs consumidors. I aquest és el moment que la màfia aprofita per instal·lar-se a Macau. Aprofita el buit de poder del qual em parla Stanley Ho.
Amb la devolució frustrada de Macau als anys 70, l'única cosa que interessa a les autoritats portugueses és que els casinos funcionin, que els turistes facin despesa i, si les màfies es volen matar entre elles, que ho facin, però sense fer soroll. El casino és la principal -per no dir única- font d'ingressos de Macau, i la màfia vol part del pastís. Són conscients que quan s'hagi produït el traspàs de sobirania entre portuguesos i xinesos les noves autoritats de Pequín seran dures i contundents. I efectivament és així. Poc després que Macau es converteixi en una Regió Administrativa Especial (una autonomia amb àmplies competències que ja voldrien molts catalans), les autoritats xineses fan neteja a fons. Només sobreviuen les bandes i els empresaris que d'alguna manera s'han fet respectables.
Com Stanley Ho.
Recordo encara ara la pregunta que li vaig fer al senyor Ho i la seva resposta:
-“Té por que les noves autoritats de Pequín que administraran Macau a partir de desembre [de 1999] siguin massa dures?”
La seva resposta va ser la clàssica de gat vell:
-“He mantingut sempre unes relacions excel·lents amb les autoritats portugueses i xineses”
Més de vint anys després de la nostra conversa, la gran majoria de casinos de Macau continuen sent propietat de l'imperi del senyor Stanley Ho.
Recta final
I ara ja entro a la recta final d'aquesta insòlita història.
Després de la nostra conversa a l'hotel, del sopar frustrat al restaurant de luxe que havíem de fer plegats al seu casino i de la felicitació de Nadal que em va enviar a casa el mateix senyor Ho, torno a rebre notícies seves. Han passat ja uns quants anys. Un bon dia rebo una trucada al meu mòbil. El remitent és un número llarguíssim que no tinc agendat. Penso que pot ser publicitat, però tot i així em pica la curiositat i despenjo. A l'altra banda de la línia parla una noia amb un anglès impecable que no pot -ni crec que vulgui- amagar la característica entonació de Hong Kong. Es presenta com la secretària de Stanley Ho. M'explica que el senyor Ho em recorda molt, que m'envia salutacions, i que tot i que ara no disposa de temps per parlar amb mi vol enviar-me un correu una mica especial. Diu també que l'adreça de correu electrònic que jo li havia donat al senyor Ho en el meu viatge a Macau ja estava fora d'ús, i que d'aquí el motiu de la seva trucada: necessita la nova adreça i vol fer-me saber que m'enviarà un missatge. Vaig quedar parat. Li vaig donar el meu nou e-mail i, també, que tornés les salutacions al senyor Ho.
Uns dies més tard rebo un correu electrònic. No el signa el senyor Ho -és llest com una guineu- sinó una altra persona que es presenta com a “mànager” d'una empresa dedicada al joc i als casinos. Em diu que el seu imperi s'està expandint fora de les fronteres de Macau i que potser (i recalca el potser) Barcelona seria un bon lloc on establir-hi un dels seus casinos. Però abans volen conèixer la meva opinió sobre la situació actual del país, perquè el senyor Ho recordava que havíem parlat molt de les similituds entre Macau i Barcelona. Vaig quedar estupefacte. El correu deia més coses: que no era l'única persona -evidentment- a qui consultaven, que tot el que digués només era per a ús de l'empresa (i, per tant, no es publicaria mai) i que en cap cas em volien posar en un compromís. Senzillament volien informació abans de fer qualsevol pas, i que optaven per aquest tipus de canal d'informació abans que el dels mitjans de comunicació tradicionals.
Vaig haver de llegir tres vegades el correu electrònic. Evidentment, abans de posar-m'hi vaig fer les comprovacions oportunes i els vaig tornar a escriure. Sempre van respondre, i fins i tot vaig rebre una segona trucada per part de la secretària del senyor Ho informant-me que si la petició m'incomodava ho entenien perfectament, però que valoraven el meu criteri (com el de moltes altres persones, recalcava sempre) i que tota aquesta informació no seria mai d'ús públic.
Finalment, els vaig enviar un llarg dossier que vaig elaborar sobre la situació política, social i econòmica del meu país. Evidentment, la Catalunya que jo explicava no tenia res a veure amb la Catalunya de les portades de La Vanguardia i el Grupo Godó. I entenc que això és el que buscaven els inversors.
Uns mesos després d'haver enviat el meu dossier per correu electrònic a l'empresa de Stanley Ho, el diari ARA publicava aquesta exclusiva que data del 14 de juny de 2013:
"Stanley Ho participa en el 19,5% del casino de BCN World. El pare del joc a Macau, Stanley Ho, vetat a Nova Jersey i a Austràlia pels seus presumptes vincles amb la màfia, té interessos en el 19,5% del capital del grup Melco, dirigit pel seu fill Lawrence Ho i que és el soci que ha escollit Veremonte per construir el primer casino de BCN World"
Uns dies abans de Nadal d'aquell 2013 rebo una ampolla de xampany francès a casa meva. Sense remitent. La mateixa marca que jo i els meus dos amics havíem demanat i consumit en el restaurant del senyor Ho a Macau. Vaig enviar un correu electrònic donant les gràcies perquè intuïa qui m'havia fet arribar aquell magnífic regal. A mitja nit vaig rebre la resposta al meu e-mail: una sola emoticona. Una boleta de color groc que em picava l'ullet.
Stanley Ho va morir el passat mes de maig als 98 anys.
Bernat Deltell. Publicat el dijous 1 d'octubre de 2020