"Què cal fer en un cas així? Esmenar-la del seu error? Deixar-ho córrer? Tractar-la d’inútil? Aixecar-se i marxar?"

Situem-nos. És un dimecres del mes de novembre de l’any 1994. Un grup de persones es reuneix per sopar en un magnífic pis de l’Eixample barceloní. Actua com a amfitrió el director de cinema Antoni Ribas (La ciutat cremada), i entre els assistents hi ha l’actriu Carme Sansa, els meus pares, l'amiga Marijó Riba (futura regidora de Cultura de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú), la cantant Emma Quer, jo mateix i la que llavors era la meva companya, i alguns personatges més dels quals ara no cal recordar el seu nom.

A mig sopar apareix un nom a la conversa, el de l’escriptora Rosa Regàs. Acaba de guanyar el premi Nadal per la seva novel·la Azul. Alguns dels convidats ja han llegit el llibre i consideren que és una gran obra; d’altres, la gran majoria, encara no ho hem fet. Però una de les invitades, una jove periodista al voltant dels quaranta anys, i que se les dóna de molt progre i intel·lectual, fa una afirmació rotunda, ratllant la impertinència: "yo no la he leído, y no me hace falta porqué ya he visto la película. Un poco sosa, la verdad…" No puc evitar-ho i li pregunto per la pel·lícula: "ja s’ha rodat la pel·lícula d’una novel·la que tot just acaba de sortir al mercat? Segur?" Em respon amb condescendència i un cert menyspreu: "Sí, claro, como estudias filologia catalana quizá se te ha pasado, y te sugiero que vayas a verla porqué así aprenderás cosas. Además la protagoniza Juliette Binoche, una gran actriz, ¿verdad?"

Es fa un silenci dens i tens. Ningú no sap on mirar. La periodista progre s’ha fotut de peus a la galleda. Ha confós la novel·la Azul de Rosa Regás amb la pel·lícula del director polonès Krzysztof Kieslowski  i que, efectivament, també es diu Azul. Això sí, a part del títol, aquí acaben les coincidències. La pel·lícula de Kieslowski forma part d’una trilogia que pren els colors de la bandera francesa (blau, blanc i vermell) per mostrar diferents històries paral·leles que proven d’explicar qüestions universals com ara la fe, la solidaritat, la solitud, la pèrdua d'un ésser estimat i la llibertat. Una trilogia cinematogràfica excepcional. Però res a veure amb l'obra -també molt interessant- de Rosa Regàs.

Què cal fer en un cas així? Esmenar-la del seu error? Deixar-ho córrer? Tractar-la d’inútil? Aixecar-se i marxar? Per sort l’amfitrió, el director Antoni Ribas, canvia de tema radicalment i tot torna a una aparent normalitat. Però jo em quedo amb el nom i la cara de qui ens ha tractat a tots d’imbècils, fent-se passar per una culta i provocadora intel·lectual.

Final del sopar. Alguns es queden fent tertúlia i d’altres desfilem cap a casa. Jo sóc dels segons. L’Antoni Ribas ens acomiada des de la porta mentre al menjador encara se senten les veus d’alguns convidats. Just quan marxem faig veure que m’he oblidat una cosa. Torno al menjador i simulo que recupero un bolígraf -que ja duia a la butxaca- que m'havia caigut dins del sofà; quan he acabat de fer el numeret, dic adéu a tothom una altra vegada. Gairebé tots, amb desgana, em tornen la salutació, i just quan enfilo pel passadís em giro i li dic a la periodista progre: "Per cert, ja has vist el ballet Tirant lo Blanc? Te’l recomano!" Estic segur del que em respondrà i, efectivament, com que és una tia molt previsible pica l’ham: "a mi cosas de estas no me interesan". "Doncs és una llàstima", responc, "perquè el director del vídeo del ballet Tirant lo Blanc és l’Antoni Ribas, la persona que t’ha convidat a sopar, i la música és de la senyora que tenies asseguda davant teu". I marxo. Al meu darrera noto com si hagués caigut una bomba nuclear. Després de la detonació, foscor i silenci.

Aquesta periodista progre, la mateixa que confonia la novel·la de Rosa Regàs amb la pel·lícula protagonitzada per Juliette Binoche, era la màxima responsable de la secció de Cultura d’un diari d’abast nacional. Després ens sorprèn que Víctor Amela guanyi premis literaris i sigui l’autor més venut el Sant Jordi de 2016…

Bernat Deltell. Publicat el dijous 23 d’abril de 2020