Investigació periodística és Ruta d'escapada, Los asesinos de la luna, No diguis res o Fèlix Millet. El gran impostor del periodista Jordi Panyella
Aquests darrers mesos he tingut l'oportunitat de llegir quatre llibres -entre molts d'altres- dels denominats periodisme d'investigació. Es tracta de veritables monuments literaris (que sovint sobrepassen les 400 pàgines) en què l'autor hi ha invertit molts anys de feina a causa d'un llarg procés d'investigació sustentat en una ingent, sorprenent i impactant acumulació de dades. I gairebé sempre escrit amb una prosa brillant i impecable que t'atrapa des del primer full, talment com si llegíssim un thriller. Amb tot, i com que la perfecció no existeix, caldria diferenciar el periodisme d'investigació que es publica en els països anglosaxons amb el que alguns creuen, a casa nostra, que és periodisme d'investigació. Però anem a pams i pel principi.
El primer d'aquests quatre llibres de periodisme d'investigació que he llegit darrerament és Ruta d'escapada, del britànic Philippe Sands. Publicat per l'editorial Anagrama, Sands, que és advocat i professor de Dret Internacional a la University College de Londres, escriu la biografia d'Otto Wächter (1901-1949), un advocat austríac convertit al nazisme als anys 30. Wächter era el fill petit (tenia dues germanes grans) d'una reputada família vienesa vinguda a menys a causa de la caiguda de l’imperi austrohongarès. El seu pare era un nacionalista furibund, un antisemita declarat i oficial de l'exèrcit imperial de l'emperador Francesc Josep I d'Àustria. L'any 1921 va ser nomenat ministre de Defensa d'un país que havia quedat reduït a cendra després de la Primera Guerra Mundial. El seu fill, Otto Wächter, l'eix central del llibre, va participar en el cop d’estat fallit del 1934 a Viena. Arran d'aquest fet, va haver de fugir a Alemanya, on es va integrar a les SS i esdevindria un destacat dirigent nazi. Un cop torna a Àustria, destitueix tots els professors jueus que havia tingut a la universitat quan era estudiant -un punt de partida similar al de la gran novel·la L'esperit del temps, de Martí Domínguez. Finalment, Wächter acaba sent governador de Cracòvia i Galítsia sota l'ocupació nazi. En aquesta època, la seva firma apareix en els documents que van dur milers de jueus als camps de concentració i a la mort. El govern de Polònia va identificar Wächter com un dels deu responsables -era el número set de la llista- pels crims comesos en territori polonès durant l'ocupació nazi: “tristament cèlebre per haver exterminat la intel·lectualitat polonesa”. Segons el New York Times, un centenar de professors universitaris havien acabat als camps de concentració on molts van morir; d'altres, es van tornar bojos. I tot, gràcies a Otto Wächter.
Ruta d'escapada narra amb molta exactitud i luxe de detalls la biografia d'Otto Wächter, la dels seus sis fills (alguns dels quals es van canviar el cognom; d'altres, com en Horst, van defensar sempre la innocència del seu pare); la de la seva dona Charlotte, un personatge superficial que considerava “el millor moment de la meva vida” el temps que va passar amb Adolf Hitler al balcó de la Heldenplatz i nazi convençuda fins el darrer dels seus dies; la Viena prebèl·lica; l'ascens al poder dels nazis; l'annexió d'Àustria; l'escapada de Wächter un cop acabada la guerra... Philippe Sands ofereix al lector la transcripció de cartes privades, documents, mapes, fotografies, ressenyes, converses... tot ordenadament detallat. La Ruta d'escapada incorpora també més de 100 pàgines finals de bibliografia, notes, crèdits de les il·lustracions i dels mapes... En fi, un veritable “triomf de la investigació”, com diu l'historiador Antony Beevor sobre aquest llibre de Philippe Sands, un escriptor i advocat conegut també per haver participat en destacats judicis internacionals celebrats al TJUE i a la Cort Internacional de la Haia.
La segona lectura és Los asesinos de la luna, del periodista del The New Yorker David Grann. Publicat per Random House, aquesta crònica de 299 pàgines (més una seixantena d'apèndix) tracta de la comunitat Osage d'Oklahoma. Als anys 20 del segle passat, els osage eren la població amb més renda per càpita del món gràcies al petroli descobert sota les seves propietats. I clar, on hi ha petroli hi ha dòlars, muntanyes de dòlars, i on hi ha muntanyes de dòlars apareix la cobdícia, l'enveja i, en última instància, l'assassinat. I així, aquells pobres osages que s'havien convertit en milionaris de la nit al dia, són perseguits i assassinats davant la indiferència de les autoritats locals. Finalment, quan la xifra ja és escandalosa i insostenible -24 persones assassinades en poc temps- el recent inaugurat FBI decideix intervenir i es converteix en un dels primers casos del seu director J. Edgar Hoover.
El periodista David Grann escriu una crònica sobre uns fets que van sacsejar la societat nord-americana dels anys 20: els osage són una tribu que el govern expulsa de Kansas -d'on eren originaris- i traslladats a Oklahoma, un territori àrid i amb pocs recursos naturals. En definitiva, milers d'osages són enviats a la pobresa més absoluta i lluny dels seus territoris. Però com si fos una broma macabra, resulta que a la zona on són reubicats s'hi amaga un dels jaciments de petroli més gran dels Estats Units. Així, la tribu Osage, pobre i maltractada per la història, esdevé de cop i volta un dels pobles més rics del món gràcies als diners que reben de les empreses petrolieres per les llicències d'explotació. Segons la premsa de l'època, els osages es compren automòbils de luxe, assisteixen a festes, construeixen mansions desproporcionades amb majordoms i servei domèstic, inverteixen en negocis... Però els diners, els conflictes i l'alcohol provoquen també la pèrdua de la seva identitat com a tribu, la seva llengua i cultura, i desperta l'enveja dels seus veïns blancs, que els veien com una colla d'incultes milionaris.
Los asesinos de la luna és un relat impactant, proper al true crime, i que el director Martin Scorsese i l'actor Leonardo di Caprio portaran aviat al cinema. Com en el cas de Ruta d'escapada, el periodista David Grann cita totes les fonts consultades (públiques i privades), revistes, diaris, entrevistes, crèdits de les imatges, mapes... Un festival de dades i xifres que fa de Los asesinos de la luna un digne successor de A sang freda de Truman Capote.
No diguis res és probablement el millor assaig divulgatiu que s'ha escrit fins ara sobre el conflicte d'Irlanda del Nord
Anem per la tercera lectura. Es tracta de No diguis res (Ed. Periscopi), del també periodista nord-americà Patrick Radden Keefe, un llibre que és un referent del periodisme d'investigació i que hauria de ser lectura obligatòria a totes les facultats de Ciències de la Comunicació del món. L'autor narra la història de l'IRA i els anys sagnants dels Troubles a través de les històries íntimes i personals d'alguns dels protagonistes del conflicte. Tot plegat arrenca l'any 1972 amb el segrest de Jean McConville, una vídua de 38 anys, mare de deu fills i sense cap vinculació política aparent, per continuar amb la història de les germanes Dolours i Marian Price i la d'alguns dels grans protagonistes de l'IRA. Guanyador del premi Orwell de no-ficció política (2019) i considerat un dels millors llibres de l’any, No diguis res és una piconadora que es llegeix com un thriller addictiu que no pots deixar. Probablement, el millor assaig divulgatiu que s'ha escrit fins ara sobre el conflicte d'Irlanda del Nord.
Però No diguis res és també una minuciosa descripció d'un paisatge social i polític. L'exactitud i la recerca feta és tan extraordinària que, per posar un sol exemple, Radden Keefe s'endinsa en reunions de l'IRA amb tot luxe de detalls: on es van celebrar, qui hi va assistir, què van menjar, com anaven vestits, quins temes van tractar... talment com si hi hagués estat. A l'apèndix final de més d'un centenar de pàgines, hi trobes totes les fonts que l'autor ha fet servir per descriure la reunió.
Cinc anys d'investigació per a un llibre que explica com cap altre el conflicte d'Irlanda del Nord que entre 1969 i 1998 va causar més de 4.000 morts i que manté “la ferida [...] oberta perquè les ombres del passat són molt allargades. Això no vol dir que la lluita armada persisteixi, encara que hi hagi revifalles puntuals. El preu per arribar a la pau ha sigut deixar de buscar la veritat”, tal i com explicava el mateix autor en una entrevista del periodista Jordi Nopca al diari ARA.
Finalment, la darrera lectura ha estat El fill del xofer (edicions 62), del filòleg Jordi Amat. És la història d'Alfons Quintà, un periodista malànima que el 19 de desembre de 2016 va assassinar d'un tret la seva exparella per a continuació suïcidar-se. Per a qui encara no ho sàpiga, Quintà va ser el primer director de la delegació catalana del diari El País i, posteriorment, el primer director de TV3. Era conegut sobretot -tothom ho sabia però ningú n'havia dit mai res- pels seus continus xantatges, manipulacions, assetjaments i esclats de violència verbal. Molts companys meus de professió el van patir durant anys; encara no he trobat ningú que el defensi. Un tòxic. Ara bé, com que aquest article anava dedicat a les meves lectures sobre periodisme d'investigació, prefereixo aturar-me aquí. Potser en una altra ocasió l'autor i l'editorial decidiran incloure bibliografia, dades, fonts, documents, extractes d'entrevistes, fotografies per contextualitzar el text, índex onomàstic... Si no, hi ha el perill de pensar que s'està llegint una faula moral sobre el país en comptes d'un treball d'investigació periodística. Perquè investigació periodística és Ruta d'escapada, Los asesinos de la luna, No diguis res o Fèlix Millet. El gran impostor del periodista Jordi Panyella. En canvi, El fill del xofer, tot i que l'he llegit amb cert plaer, és una altra cosa.
Bernat Deltell. Publicat el divendres 5 de novembre de 2021