El president Artur Mas també va avançar les eleccions el 2012 per demanar una “majoria excepcional” i li va sortir el tret per la culata perdent 12 diputats de cop
Va vinga, som-hi! Endavant les atxes i fem el triple salt mortal. La resposta a les sentències condemnatòries pel referèndum de l’1-O ha de ser la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya perquè així la ciutadania lideri la reacció al veredicte davant d’aquesta injustícia i vergonya democràtica. Sí, perfecte, molt bé: i? Què fem convocant eleccions? Què hi guanyem?
Aturem-nos un moment aquí i analitzem els diferents escenaris.
El president Quim Torra convoca eleccions al Parlament de Catalunya i en el millor dels casos els partits independentistes sumen de nou majoria absoluta. Es torna a guanyar, però també es torna al mateix punt de partida, exactament on som ara. Per tant, la pregunta és: en què beneficia als presos i exiliats una nova convocatòria d’eleccions? Sortiran de la presó i els exiliats podran tornar a casa? Malauradament tothom sap que això no serà així. Però potser servirà per donar veu de nou a la gent, respondran alguns. Sí, però també cal recordar que la ciutadania d’aquest país ja es va expressar de manera multitudinària -la participació va vorejar el 80%- a les eleccions del passat 21-12. Per tant, la ciutadania ja va parlar, i de manera clara i contundent, i ho ha tornat a fer fa pocs mesos a les eleccions generals, a les municipals i a les europees. Per tant, ja no es tracta de tornar a votar, sinó que els polítics actuïn, governin i prenguin decisions encertades.
Però ara imaginem l’escenari contrari. El president Quim Torra convoca eleccions i els partits independentistes perden la majoria absoluta. I no, no és fer volar coloms: si el PSC pot sumar amb els comuns i altres (com podria ser el nou partit de la Lliga Democràtica en cas que obtingui representació) pactaran tal i com ja ho han fet a l’Ajuntament de Barcelona. I a més, disposaran del suport extern del Partit Popular i Ciudadanos per completar la majoria “y por responsabilidad constitucional”. I què passarà llavors? Doncs que el nou govern format per PSC+Comuns farà neteja a fons a l'administració, dissoldrà el Diplocat, els mitjans de comunicació públics i els Mossos d'Esquadra seran intervinguts quirúrgicament, i les veus dels exiliats i dels presos polítics desapareixeran del mapa. Això no pot passar? I tant, que pot passar: divergències entre ERC i JxCat, abstenció d’una part del vot independentista cansat de picabaralles internes i aparició de micropartits que poden dividir més el vot. En aquest escenari, guanyen els unionistes.
Però va, siguem positius. Guanya l'independentisme, d'acord? Quatre diputats amunt ERC i quatre diputats avall JxCat, tant se val, però tot queda més o menys igual. Haurem perdut tres mesos (convocatòria eleccions, campanya electoral, formació del nou govern) per tornar al mateix punt on som ara. I què haurem aconseguit, a part de perdre el temps i, en el millor dels casos, repetir els mateixos resultats? Res! Els presos continuaran a la presó, els exiliats a l’exili, i Felipe VI a la seva poltrona.
Finalment, un tercer escenari. Que el president Quim Torra convoqui eleccions, les guanyi ERC i acabi pactant amb PSC i Comuns. És una possibilitat, però llavors ja no estem parlant d’un govern independentista, sinó d’un nou tripartit encapçalat per un republicà (en el millor dels casos) o un socialista (en el pitjor dels casos des del punt de vista sobiranista). I no és descartable tampoc que les eleccions les guanyi el PSC i acabi pactant amb JxCat. O no recordem el que ha passat a la Diputació de Barcelona? El gran enemic del PSC a l’àrea metropolitana és Esquerra Republicana i, per tant, els socialistes, si poden, ho faran tot per evitar que els d’Oriol Junqueras toquin poder.
Resumint: convocar unes eleccions aprofitant les sentències és una errada monumental, impropi de gent que vol tenir visió d'estat (o de futur estat). El PSOE és llest i no s'equivocarà tant com els ineptes Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría. Convocar eleccions i que l'independentisme perdi el govern equival a arxivar i desar en un calaix una carpeta incòmoda per a tothom, sobretot per als organismes i les institucions europees que finalment se'n podrien rentar les mans sense haver de prendre cap decisió. I una derrota seria també la constatació que l'independentisme polític (a diferència de l'Scottish National Party) és incapaç de governar i un incompetent a l'hora de prendre decisions. Un mal negoci, vaja...
Catalunya disposa per primera vegada a la història d’un govern independentista: aprofitem-lo, governem –i governem bé- i prenguem decisions valentes, però mai decisions abrandades. El president Artur Mas també va avançar les eleccions el 2012 per demanar una “majoria excepcional” i li va sortir el tret per la culata perdent 12 diputats de cop. Potser seria bo que els polítics catalans comencessin a aprendre de les errades i analitzar bé les coses. Potser ja toca, oi?
Bernat Deltell. Publicat el dilluns 2 de setembre de 2019