"El relleu generacional, la crisi econòmica, els canvis tecnològics i la nova manera d’entendre la política i la democràcia estan foradant els fonaments de l'Estat Espanyol"
26 de desembre de 2004. Sant Esteve. Un terratrèmol marí de 9 graus en l’escala de Richter i amb epicentre a prop de l’illa de Simeulue provoca un devastador tsunami que afecta les costes d'Indonèsia, Sri Lanka, l'Índia i Tailàndia. L’ona expansiva és tan forta que arriba també a una part del continent africà, situat a 4.500 km. de l'epicentre. Es tracta de la catàstrofe natural més mortífera de la història recent; 300.000 víctimes, entre morts i desapareguts, i milers d’afectats a causa de les posteriors malalties i epidèmies que sorgeixen per les deficients condicions d'higiene i salubritat d’algunes de les zones més castigades pel tsunami.
Una de les històries més sorprenents és la que es produeix al petit poble tailandès de Khao Lak. És una zona turística molt tranquil·la, d’ambient familiar, amb el mar al davant i la selva al darrera. Ideal per prendre el sol, banyar-se i fer excursions amb elefant o jeep per descobrir la selva en perfecta harmonia amb la civilització. Doncs bé, precisament els elefants, hores abans del tsunami, es mostren nerviosos i angoixats. Perceben el perill i decideixen fugir trencant cadenes i esbotzant portes davant la mirada incrèdula dels turistes i els habitants de Khao Lak. Els cuidadors corren encuriosits darrera dels seus elefants i observen com s’endinsen dins la selva fins a pujar un turó que està situat a més de tres quilòmetres de la costa. I això és el que els salvarà la vida. Quan els elefants són dalt del turó una immensa onada de més de 30 metres d’altura penetra a la costa indonèsia. En qüestió de minuts, el poble de Khao Lak desapareix del mapa. Queda completament esborrat. Els morts es compten per milers (molts dels quals turistes occidentals) i el silenci impera durant unes hores. Alguns dels supervivents expliquen en les cròniques periodístiques posteriors que salven la pell gràcies als elefants, i que els xoca el silenci sepulcral que durant unes hores s’instal·la a la zona on fins fa unes hores hi ha Khao Lak. Cap soroll, cap sirena, cap so electrònic, ni música, ni lladrucs de gos, ni clàxons, ni gent parlant. El silenci més absolut. I així fins que els elefants abandonen el turó i tornen a la zona devastada. Són els únics, junt amb els seus cuidadors i algun turista, que han sobreviscut a la tragèdia.
Centrem ara l’atenció a l’Estat Espanyol. Han passat catorze anys del tsunami, però sembla que ara n’està arribant un altre a la península Ibèrica que fa trontollar totes les estructures de l’Estat. La monarquia en caiguda lliure i amb casos greus de corrupció (i algun familiar empresonat i tot), la judicatura en plena crisi (i ara acusada de corrupció de menors), el sistema de partits implosionant, l’extrema dreta descontrolada, crisi del deute, crisi política, crisi de les pensions, crisi de valors... Espanya arriba amb la llengua fora, ja no pot més. El règim del 78 fa aigües per tot arreu perquè en el fons no hi va haver trencament amb el franquisme. I ara, la corretja de transmissió, s’està esfilagarsant. Als anys 80 i 90 les coses van anar més o menys bé -tot i el terrorisme d’ETA- perquè ningú volia mirar enrera. Però el relleu generacional, la crisi econòmica, els canvis tecnològics i la nova manera d’entendre la política i la democràcia estan foradant els fonaments de l'Estat. I no oblidem que aquest és un Estat que al segle XX, després de dues dictadures i una guerra civil, ja tenia seriosos problemes estructurals.
Però tot s'accelera per la imprudència d’un sol home, de Mariano Rajoy. Quan l’expresident espanyol inicia el 31 de gener de 2006 una recollida de signatures contra el nou Estatut obre la caixa dels trons. La seva irresponsabilitat, la seva immaduresa política i la seva mediocritat marca el punt de partida de la pitjor crisi d'Estat de les últimes quatre dècades. A sobre, els magistrats polititzats del Tribunal Constitucional retallen l'Estatut per tot arreu empitjorant encara més les coses. El terratrèmol es converteix en un tsunami que arriba ara a la costa i s'està emportant totes les estructures de l’Estat Espanyol. Totes estan tocades. Totes! I amb rèpliques en forma de sonores garrotades judicials a nivell internacional. Una vegada més, Catalunya amb la seva proposta de nou Estatut és la punta de llança d’un canvi que gràcies a la nul·la cintura política dels "estadistes" de moqueta vermella ens ha portat al col·lapse.
Ara, però, què ha de fer l’independentisme? Recomano fixar-se en els elefants. Repeteixo la metàfora: els elefants, que són animals molt i molt intel·ligents, quan noten que el terra es mou corren cap a un turó situat a tres quilòmetres de la costa. Arriben just a temps abans que el tsunami esborri del mapa Khao Lak. L’instint els ha salvat i, de retruc, també als seus cuidadors. No és casual que aquest entranyable animal sigui el símbol del Partit Republicà dels Estats Units, un partit que té majoria en una trentena dels 50 estats i ha donat 19 presidents. Algun independentista hauria d’aprendre la lliçó i reflexionar si ara mateix convé més mirar l'horitzó des de la costa o dalt d'un turó...
Bernat Deltell. Publicat el dimecres 26 de setembre de 2018